Sant Robert, Sant Alberic i
Sant Esteve
Abats de Cister
Homilia predicada al Monestir de Poblet el 26 de gener de 2016
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
«Mireu nosaltres
ho hem deixat tot per seguir-vos». Robert, Alberic i Esteve ho deixaren tot per seguir
a Crist. Robert zelós per l’observança de l’esperit de la Regla de sant Benet
abandonà Molesmes per fundar el nou monestir, Cister. La inquietud de tants i
tants monjos d’aquells temps per recuperar la puresa de la vida monàstica feu
de Robert de Molesmes un referent en el que també s’hi emmirallà per exemple sant
Bru que poc abans de fundar la cartoixa hi anà per tal de poder conèixer de
primera mà l’experiència de vida monàstica de Robert abans de fundar Cister. I
és que ells foren homes piadosos dels quals no oblidem la seva bondat. Som
descendents espirituals, fills dels seus fills i el nostre deure, la nostra
vocació, la nostra fita és mantenir-nos fidels a l’aliança i sols podrem ser-ho
gràcies a la fe i seguint el seu exemple de fidelitat a la Regla i al lloc.
Avui som
nosaltres els qui intentem servar viu el seu record, els qui no oblidem la seva
bondat i els qui maldem per perpetuar el seu bon nom. Avui parlem doncs de la
seva saviesa i en fem l’elogi. Ells ens han llegat la vida monàstica entesa des
de l’òptica cistercenca que se centra en Crist, «viure piadosament en Jesucrist» (2Tm
3,12), és l’objectiu dels primers cistercencs, és el nostre objectiu, és
l’objectiu de tot cristià. Viure vertaderament i en profunditat en Crist;
romandre, habitar en l’amor de Crist. Això vol dir ser propers a Crist, ser
propers al seu cor, al seu amor, a la seva misericòrdia. Això vol dir estimar
als germans en reconèixer en ells el rostre de Crist, la imatge de Crist que hi
ha impresa en cada cristià, en cada home i en cada dona. Això vol dir passar de
l’amor a nosaltres mateixos al seu amor; abandonar-nos a nosaltres mateixos, renunciar
als nostres projectes, deixar de banda els nostres propis valors per anar a
viure a la terra, a la llar de l’amor de Crist, al Regne de Déu allí on l’home
troba Déu, on troba la plenitud de la vida, on no hi ha altre tresor que la
vertadera riquesa que és Jesús mateix.
La Regla ens diu que per seguir aquest camí vers el Regne hem de
recolzar-nos en el bastó de la fe, hem de caminar colze a colze amb els germans
de comunitat seguint a Crist i mirar endavant, mirant-lo a Ell, no estimant res
tant com al Crist (Cf. RB 5,2). Aquest és el camí que seguiren els primers
cistercencs, no és un camí de perfecció, ells no foren perfectes, sinó que
caminaren amb aquells que seguien Jesús amb el convenciment de que a la fi,
tant sols a la fi del camí, arribarien amb la protecció de Déu a viure
allí on els semblava impossible d’arribar «als cims més elevats de doctrina i de
virtuts» (RB 73,9).
Ara nosaltres amb el seu exemple al davant i la seva intercessió
correguem amb tota l’ànima cap a la vida eterna. Ells ens han deixat un
testimoni de vida monàstica, ens han instruït amb la seva vida espiritual i
posaren en pràctica la fe a través de la caritat; estimant la Regla, el lloc i
als germans. Encesos per la caritat a imitació de Crist ens han ensenyat un
camí vers aquell premi que si ens mantenim fidels no deixarem de rebre amb
l’ajut de Déu per al qual res és impossible, amb l’ajut d’aquell qui ho pot
tot.