Divendres de la setmana
XXIV durant l'any / II
Eucaristia en memòria dels difunts del Patronat Tarradellas
17 de setembre de 2016
1C 15,12-20; Salm 16,1.6-7.8 i 15; Lc 8,1-3
La
litúrgia ens presenta avui quan celebrem aquesta eucaristia en memòria de tots
aquells qui formaren part del patronat Tarradellas i que ja ens han deixat, uns
textos molt adients. El tema que ens presenten ambdós són els fruits que
deixarem en abandonar aquest món, un cop superada aquesta vida i arribats a
tenir aquell cos que mai no es consumirà, quan per la gràcia de l’Esperit que
ens ha donat la vida, serem semblants a l’home que és del cel. No sabem con
serà tot això, el que si ens diu Sant Pau és que no naixem a la vida veritable
sense haver mort abans. Per això celebrem aquesta eucaristia certs de que els
nostres germans que ens altres reunions ens acompanyaren gaudeixen ara d’aquella
vida nova amb un cos fort i gloriós; ells que han sembrat un cos que es
consumia, feble i miserable, com es consumirà el nostre, gaudeixen d’un cos
espiritual.
Cal
sembrar una llavor que doni fruit, en una terra bona. Els nostres germans varen
plantar moltes llavors, aquestes han donat fruits diversos, molts bons fruits
materials dels quals hem pogut i podrem gaudir-ne nosaltres, perquè la seva
vida no fou en va, la seva fou una vida de servei a llur família, a llur
comunitat, al país. Una tasca a la que sovint la mateixa proximitat temporal
impedia més d’un cop copsar-ne la seva vertadera perspectiva però que avui,
passats els anys reconeixem i podem analitzar molt positivament. Però malgrat
tot el seu llegat, aquest no deixa de ser temporal, fruit d’una vida temporal,
en la que allò que creix s’acaba assecant, en la que la llavor sovint queda
ofegada pels cards que l’envolten. Sols hi ha una llavor, que acollida en terra
bona dona el cent per u, aquell qui rep i reté la paraula amb un cor ben
disposat, sofrint amb constància, és qui arriba a donar fruit vertader.
La
veritable llavor que dona fruit és la Paraula de Déu, quan la deixem actuar en
la nostra vida, quan ens amara la nostra fugissera llavor, aleshores converteix
aquesta nostra vida mortal en l’avantsala de la vida eterna i vertadera,
aquella que no té fi.
Recordem
avui als nostres germans, a aquests hi ajuntem el record de tots als qui
estimarem i ens varem estimar i preguem al Senyor confiats de que puguin gaudir
de la semblança de l’home que és al cel,
per la gràcia de l’Esperit i que un dia nosaltres puguem ajuntar-nos-hi.