Sensum vitae quaerere
Vultum Dei quaerere in claustro
The spiritual dimension. A new horizon for the integration of cultural
and religious diversity.
Poblet 15 de setembre de 2016
Bon dia, benvinguts al Monestir de Poblet, és una alegria la
seva presència aquí avui i, si m’ho permeten, encara més per haver estat
introduïts de la mà del Dr. Enric Olivé, professor meu de tant grata memòria i
bon amic de fa anys. Vostès potser es preguntaran que és exactament Poblet, a
part d’un monument Patrimoni Mundial des de 1991. Poblet és el conjunt monàstic
habitat més gran d’Europa perquè aquí hi viu una comunitat de trenta monjos
cistercencs que intenta cercar Déu segons la Regla de sant Benet.
Aleshores es poden preguntar, que és un monjo? Com s’esdevé
que un es fa monjo? Per què es fa monjo? L’home d’avui defuig sovint de
preguntar-se sobre els temes més profunds de l’existència, les eternes
preguntes de qui som? D’on venim? I a on anem? Queden ofegades pel brogit propi
de la vida contemporània centrada en el treball i l’èxit en el camp laboral i
social, assolint objectius que mai no ens arribaran a satisfer del tot per la
seva banalitat. De la insatisfacció, del plantejament de buidor de la nostra vida,
del qüestionament de per què vivim, què ens l’ha d’omplir de sentit profund.
Succeeix que certes persones, homes i dones del nostre temps com qualsevol
altre, s’aturin un dia a observar el seu voltant, per exemple un cel estrallat,
la infinitud aparent del mar i endevinin, més enllà de les respostes de la
ciència, que hi ha una raó última de tot plegat. Les respostes a aquest
plantejament poden ser múltiples i els camins per arribar-hi nombrosos.
És d’aquesta manera que neix una vocació monàstica, sabent
que el monjo no és aquell que té respostes als interrogants, sinó precisament
el qui s’interroga, el qui cerca i es deixa endur pel que nosaltres anomenem
crida o vocació; una crida a obrir-se a l’infinit, és a dir a Déu. La vocació
monàstica no és una meta en si mateixa, quan un entra al monestir no ha arribat
enlloc, simplement ha pres consciència de que s’ha de posar a caminar vers la
vertadera finalitat, és l’inici d’una recerca que no té altre meta que la fi de
la vida terrena del monjo, al llarg d’aquest camí no hi ha sinó interrogants i
no hi ha altra resposta per segui endavant que la confiança, la fe.
El monjo no és sinó l’home que s’ha aturat a preguntar-se per
l’autèntic sentit de la vida; el monjo no és sinó un cristià que vol viure la
seva fe amb tota la plenitud de que és capaç, en una comunitat concreta,
seguint una norma de vida concreta, la Regla de sant Benet i amb un horari
concret; aquesta és la concreció de la resposta del monjo als seus interrogants
per poder avançar cada dia una mica més.
El monestir cistercenc és doncs una comunitat de
cristians reunits en una escola de servei diví com en diu sant Benet, en la que
aprenem de Déu per la Paraula, la pregària i el treball, a estimar-lo i a
compartir aquest amor amb els germans i aquesta vida es viu en un espai
concret: el clos del monestir.
La mateixa arquitectura cistercenca n’és una mostra. La
planta dels nostres monestirs, ens situa el centre de la vida monàstica en el
claustre que rememora el paradís, és allí on raja l’aigua que dona la vida i
que recorda aquella que per a nosaltres regenera en el baptisme. Totes les
dependències giren a l’entorn del claustre, i així tota la vida del monjo gira
a l’entorn de recuperar la imatge divina perduda. Pregària, vida comunitària i
treball que són els eixos de la vida monàstica, conflueixen físicament en el
claustre.
El monestir, segons
la Regla de sant Benet[1],
és una escola on s’hi ensenya a servir com va fer el Senyor, és a dir donant la
vida per al servei de tots: «Com el fill de l’home, que no ha vingut a ser
servit, sinó a servir i a donar la vida[2]».
Aquesta vida amb els altres i per als altres se’ns explica en el llibre de text
d’aquesta escola del servei del Senyor, és a dir, sota la guia de l’Evangeli[3],
i aquí el monjo ha de fer el seu camí, sense anteposar res a l’amor de Crist el
seu Mestre i posant la seva persona i els seus talents «els uns al servei dels altres, cadascú
segons els dons que ha rebut»[4].
Hem vingut al
monestir, doncs, tot i ser homes febles i imperfectes, no per a ser servits
sinó per servir i per donar els dons, talents i carismes, és a dir, la vida,
servint els germans com ho va fer el Senyor. Sobre aquests dos extrems, dons,
talents carismes d’una banda i febleses físiques i morals, de l’altra, hi ha tres
columnes o pilars per sobre dels quals passa el pont que els uneix: l’amor, el
servei i la paciència.
L’actualitat
de la nostra vida i llur experiència ens fan trobar noves situacions concretes que
enriqueixen cada dia nous aspectes de la vida monàstica. Cal saber llegir, darrera les formes a vegades
fruit del passat, les petjades d’una realitat espiritual sempre vàlida per a la
vida monàstica i que hem de guardar tractant de cercar el signe nou, apte per
expressar avui, aquí i ara que existeix una realitat que no ha perdut res del
seu valor. Cercar Déu, ha de ser l’únic i essencial sentit de la nostra vida.
Es
tracta de recollir amb fe, amor i humiliat les normes de la vida cristiana que marca
la Regla, i que nosaltres acceptem el dia del nostre compromís monàstic.
Procurem viure-les des de l’interior i en profunditat, en un espai i un temps
concret. Es així com anem descobrint dia rere dia la seva riquesa i significat,
la seva validesa i eficàcia. Aleshores, podem integrar el seu valor enriquidor
en el món contemporani que moltes vegades ens el reclama. És així com nosaltres
intentem donar resposta a la dimensió espiritual que creiem fermament que tot
home i tota dona posseeixen, una forma de vida, la monàstica, compartida per
moltes altres religions; fet que ens la mostra com una resposta profundament
arrelada en la interculturalitat d’ahir, d’avui i de demà.
Desitjo
que la seva estada i la seva feina avui els sigui profitosa i s’enduguin un
grat record de la seva estada entre nosaltres. Moltes gràcies per ser aquí i
bona feina.