Diumenge III de Pasqua / Cicle C
5 de maig de 2019
Fets 5,27b-32.40b-41, Salm 29,2 i
4.5-6.11 i 12a i 13b; Ap 5,11-14 i Jn 21,1-19
Pere,
Tomàs, Natanael, Jaume, Joan i dos deixebles més intenten recuperar la
normalitat de la seva vida, aquella anterior i perduda arrel de l’encontre amb
Jesús. Surten a pescar, és de nit i la foscor ho omple tot, també les seves
ànimes. Tan bon punt apunta la llum de l’albada algú, a qui no reconeixen, de
la vora estant els interpel·la i el que havia estat una pesca fracassada esdevé
tant de peix que ni les xarxes el poden treure. En el marc d'una simbologia
profètica és el símbol de la fecunditat de la missió confiada per Crist a
aquells pescadors, als deixebles. «És el Senyor», diu el deixeble estimat,
realment és cosa del Senyor convertir en èxit el que era un fracàs; en fe el
que era dubte; en joia el que era desencís; en coratge el que era por.
És
la tercera aparició de Crist ressuscitat que narra el quart Evangeli. De nou és
Jesús qui surt a l’encontre dels seus; ara al llac entremig dels neguits més
mundans, més quotidians dels seus deixebles. Com la seva vida les xarxes són
buides, però l’encontre amb el Senyor ressuscitat omple xarxes y vides. De nou
la perspicàcia del deixeble estimat que mira sempre al Senyor amb ulls enamoradissos
fa que altre cop, com vora el sepulcre aquell primer diumenge quan Maria
Magdalena els havia esverat, vegi i cregui i creient manifesti públicament la
seva fe dient: «és el Senyor». Aleshores Pere vestint-se, revestint-se de
l’home nou, es llença a l’aigua, símbol del baptisme; posant-se de nou el
vestit de la fe que havia perdut aquell divendres en un pati vora un foc, és
capaç de llençar-se a l’aigua i no defallir i nedant arribar fins on és Jesús i
quan estan tots reunits, símbol de la comunitat, sense ni gosar a preguntar-li
per la seva identitat, comparteixen amb Ell pa i peixos, com en aquella
multiplicació a la muntanya.
La
fe demana accions radicals i com Pere es llança de la barca, Pau caurà del
cavall, perquè aquesta és la força del Senyor. És Déu qui marca els temps, el
Senyor sap quan li cal intervenir en la vida dels deixebles, en les nostres
vides. Sap que quan defallim, quan ho donem tot per perdut no pas tot està
perdut, si de nou calem les xarxes potser ara les omplirem; cal fe, cal fiar-se
de la seva veu; sense la seva ajuda no ens en sortim, si l’escoltem tot és
possible. Certament Ell és l'Anyell que ha estat degollat, Ell és qui és digne
de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança. La fe
dels apòstols defallia, la temptació de tornar a la rutina, a la falsa
comoditat, els guiava; sols l’aparició de Jesús ressuscitat canvià la seva
feblesa en fortalesa, el seu dubte en certesa.
La
fe no és una camí recte o planer, està ple de giravolts i de solcs, Pere ho sap
molt bé, hi ha caigut més d’una vegada; ell que havia promès una fidelitat a
tota prova davant una simple criada el va negar tres cops. Però Pere l’estima i
Jesús sap que l’estima i com l’estima. Per això li diu: «Simó, fill de Joan,
m'estimes?» Certament el seu amor no és, no pot ser pas un amor sense límits,
sense reserves, total, incondicional perquè ja ha experimentat la seva pròpia
debilitat. Pere l’estima com sap i com pot, sense arribar a l’extrem com Jesús
arribà aquell darrer vespre amb els deixebles rentant-los els peus. Però Pere
sap que tant sols estimant-lo serà capaç de pasturar les ovelles; sap que tant
sols estimant-lo un dia acceptarà que el cenyeixi un altre i el porti allà on
no voldrà anar; sap que tant sols estimant-lo serà capaç de seguir-lo.
Pere
sap bé que ha de posar tota la seva confiança només en Crist, per això ens
acosta a Jesús, ens el fa proper, accessible perquè el nostre amor tampoc arriba
mai a ser incondicional, total, sinó que és fràgil i a voltes poruc, com el de
Pere; però és Jesús qui s’adapta al nostre amor i això ens dona esperança. Les
nostres mancances, les nostres infidelitats no són obstacle per a ser estimats
pel Senyor si quan Ell ens mira, si quan Ell ens crida, si quan Ell ens parla
sabem reconèixer-lo i dir «és el Senyor» i seguir-lo. Si en som testimonis i
som capaços d’obeir-lo a Ell abans que als homes; de la resposta de Pere al
sanedrí en deduirem que obeir-lo vol dir ser fidels a la causa de la veritat, seguir
aquell qui és la veritat; vol dir en definitiva seguir a Crist. Aquesta veritat,
és la veritat salvífica, la que ens mostra el Crist ressuscitat, anunciada en el
seu ensenyament i que el mateix Pare amb l’Esperit han confirmat amb la
resurrecció del Fill.
Al
qui seu al tron i a l'Anyell sigui donada la lloança, l'honor, la glòria i el
poder pels segles dels segles. Anem amb Ell, seguim-lo.