Funeral Germana
Montserrat Aixalà
Santa Maria de Vallbona
Dilluns 4 de gener de
2021
Sir. 24, 1-2, 8-12; Ef. 1, 3-6 i Jo. 1, 1-5. 9-13.
Hem escoltat dir a Siràcida abans que el temps comencés, em va crear, i mai més no deixaré d'existir. La vida, la nostra vida, té un inici, un començament, venim al món, a la vida: però aquesta vida que vivim aquí a la terra no és sinó un temps d'espera, de camí cap a la vida vertadera i plena. A les monges i als monjos ens diu ben clar sant Benet a la Regla que el nostre objectiu és la vida eterna, a la que desitgem d'arribar-hi tots junts, en comunitat, cadascú a la seva hora, però tots plegats amb un mateix objectiu (Cf. RB 72,12).
La nostra germana Montserrat ha viscut la vida monàstica durant seixanta-quatre anys, al llarg dels quals, seguint el consell de sant Benet, ha desitjat la vida eterna amb tot el deler espiritual (Cf. RB 4,46), perquè aquest és un dels instruments de les bones obres i no pas menor. No, els creients no desitgem la mort, ni molt menys menyspreem la vida que és do i gràcia de Déu, però tenim, ens cal tenir, els ulls fits en la vida en plenitud. Una vida que ens ha estat oferta per aquell qui era i estava amb Déu al principi, per aquell per qui ha vingut tot a l’existència, per aquell en qui hi ha la vida, una vida que és llum per als homes i dones, per als monjos i monges, per a tots els creients. Per això som uns enamorats de la vida, mirant de cercar-hi, de ser conscients a cada pas de la nostra existència terrenal, de que hem vingut al món per arribar a reposar a la ciutat estimada, a la Jerusalem celestial; mirant d’escoltar la veu del Senyor que ens hi crida dient-nos «vina a habitar entre els descendents de Jacob.»
Vivim ara i aquí per raó del servei que professem i per la gloria de la vida eterna, mirant de no estimar res tant com al Crist. Aquell per qui ha vingut tot a l’existència, aquell qui ens escollí abans de crear el món perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Aquell qui ha vingut a casa seva, tot i saber que el món no el reconeixeria, tot i saber que els seus no l’acollirien; però hi ha vingut perquè els qui creguessin en el seu nom els pogués concedir de ser fills de Déu, com hem escoltat al meravellós inici del quart Evangeli, que resumeix el misteri central de la salvació que aquests dies vivim d’una manera especial, en aquest temps de Nadal, recordant que Déu ens estima tant que ens envià al seu fill, fet com un de nosaltres llevat del pecat, per compartir els nostres sofriments, el nostres dolors, les nostres angoixes, la nostra mort i a la fi poder oferir-nos la seva victòria sobre la mort, la resurrecció i la vida eterna.
El que ens empeny en la nostra vida de monges i monjos, de cristians, és, com escriu sant Benet, el deler de pujar a la vida eterna (Cf. RB V, 10). Amb aquest deler, amb aquest desig, la nostra germana Montserrat va agafar aquell camí estret que condueix a la vida eterna, ella mirà de recórrer-lo a la llum d’aquell qui és la vida, per tal de que ara, arribada la seva hora, l’hora de la trobada amb el Pare, no la sorprengui la tenebra de la nit de la mort, ans al contrari la il·lumini l’albada de la resurrecció que és la llum de la vida.
Vida i mort no són sinó complementaries; són aspectes, etapes d’una mateixa realitat. Tant cert és que si naixem hem de morir, com que si morim en gràcia als ulls de Déu, naixem a la vida eterna. La mort del creient no és pas cap desgràcia ni el final de res, ans el contrari és una gran joia i el començament de la Vida, amb majúscules, el moment de la trobada amb Déu, per viure per sempre i eternament units a Ell.
Potser a voltes el camí més immediat que porta a la mort és fa feixuc, perdem les forces, fins i tot a vegades les facultats; però la mort per al cristià no és pas cap tragèdia, perquè amb ella la vida no acaba, sinó que es transforma i quan se’ns desfà la morada terrenal n’adquirim una altra d’eterna al cel.
Les monges i els monjos que vivim tenint cada dia la mort davant dels ulls (Cf. RB 4,47), com ens demana sant Benet, no vivim pas la mort angoixats ni esporuguits. Per a nosaltres, com per a tot creient, la mort no és sinó la celebració de la vida.
Amb aquesta confiança, amb aquesta fe avui donem gracies al Senyor pel do de la vida que rebé la nostra germana Montserrat i per l’ús que ha fet d’aquest do, consagrant la seva vida al Senyor en el sí d’aquesta comunitat. Ella va triar la millor part, va triar el camí estret dels manaments, feu de Crist el centre de la seva vida de treball, pregària i contacte amb aquell qui és la Paraula i que per la Paraula ens crida i ens mostra el camí que va tot dret cap al Pare.
Agraïts pel do que ha estat la vida de la nostra germana Montserrat ara preguem per ella; preguem perquè el Senyor la jutgi amb misericòrdia, es recordi de tot el bé que ha fet i si alguna cosa no ha fet tant bé, com ens passa a tots, imperfectes com som, amb febleses tant físiques com morals, que la perdoni i li permeti poder contemplar la llum de la seva mirada.
Li demanem ara i aquí al Senyor que a la nostra germana Montserrat, que el rebé i cregué en el seu nom, li sigui concedit ara de ser reconeguda com a filla de Déu, no pas per cap voler humà, sinó pel de Déu mateix, amo i Senyor de la vida i de la mort, de les nostres vides i de les nostres morts.
És aquesta una pregària confiada i esperançada. Sabem que el Senyor és compassiu i misericordiós, lent per a castigar i sempre immensament ric en l’amor. Demanem-li doncs amb fe, amb absoluta confiança, refiats d’Ell que rebi a la nostra germana Montserrat al seu costat, allí on ella tant desitjà d’arribar. I que aquesta mateixa confiança ens acompanyi a nosaltres quan, com ara la nostra germana Montserrat, siguem cridats a la presència del Senyor.