Sant Robert, Sant Alberic i
Sant Esteve
Abats de Cister
26 de gener de 2021
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
«Als
homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.» Moguts per la
confiança en l’omnipotència de Déu i cercant l’esperit de simplicitat els
nostres Pares fundaren un nou monestir. La confiança en Déu i la simplicitat són
la clau de volta de l’espiritualitat cistercenca; una simplicitat viscuda de
cor que, amb l’ajut de Déu, els nostres Pares aconseguiren de viure al nou
monestir.
Robert,
Alberic i Esteve cercaven de viure amb més intensitat l’esperit de la Regla. La
vida monàstica s’havia anat poc a poc viciant de la societat que l’envoltava i
molts monestirs havien acabat per esdevenir més nuclis de poder polític i
econòmic que no pas fogars espirituals. Els fundadors de Cister no volien fer
una nova obra, són hereus de la tradició monàstica occidental i alhora recullen
les inquietuds dels moviments monàstics com els Pauperes Christi dels segles XI i XII, uns i altres eren per damunt
de tot homes delerosos de trobar una via més d’acord amb el missatge evangèlic.
Robert,
Alberic i Esteve vivien amb la sensació de no ser fidels a la seva professió, al
seu compromís amb Déu, de no viure segons l’esperit de la Regla de sant Benet.
Aquells homes pietosos, els nostres Pares en el monaquisme, s’entristien i es
planyien quan al seu esguard no es guardava la Regla i la seva professió havia
esdevingut als seus ulls un perjuri. L’origen del nou monestir, l’origen de
Cister està en la fidelitat, en la recerca d’un lloc propici pel gènere de vida
monàstica capaç de persistir en els descendents, de propagar-se en els fills
dels fills, mantenint-se viu aquest esperit a cada generació. Així fundaren,
il·luminats per la gràcia divina, el 21 de març de 1098, dia en el que
s’esqueia el Diumenge de Rams, el nou monestir en aquell desert, en aquell paratge
solitari, boscós i poc fèrtil que els hi havia estat ofert per residir-hi.
Robert,
Alberic i Esteve creien en la vida monàstica viscuda amb aquest esperit de
simplicitat i de fidelitat i creien fermament de poder viure-la així, perquè
com ens ha dit la carta al cristians Hebreus «creure és posseir anticipadament
els béns que esperem.» Ells, com el mateix sant Benet, no cercaven altra cosa
que servir en l’escola del servei diví i el seu camí no fou pas fàcil, fou
necessàriament estret en els seus inicis.
Robert,
que amb llibertat havia obtingut com Abraham la capacitat de fundar un
llinatge, fou de nou reclamat pel seu monestir d’origen i atenent aquell gran
clamor en conjunt, dels monjos de Molesmes, en paraules del Papa Urbà, hagué
d’abandonar ben aviat l’empresa tot just un any després de començada. Ho feu a
risc de ser acusat pels monjos del nou nat monestir de deslleial, desafecte i
traïdor, però malgrat tot, confiat en fer la voluntat del Senyor, obeí als seus
superiors sense haver posseït encara allò que Déu li prometia. Restaren aleshores
a Cister vuit dels vint-i-un fundadors, pocs però de molt valor, en paraules de
l’Exordi Parvo.
Alberic,
apòstol de la igualtat, aquell qui estimà la Regla i als germans havia obeït
també la invitació d’anar-se’n a la terra que havien de posseir en herència i per
això la seva bondat no ha estat pas oblidada. Home lletrat, versat tant en les
ciències divines com en les humanes, religiós i sant; havia patit molt tant a
Molesmes com a Cister per defensar el seu ideal monàstic. Home fort, intrèpid i
perseverant que sense cercar mai la gloria del reconeixement humà va resistir
quan tot semblava esfondrar-se. Amb els seus, seguint la rectitud de la Regla
en allò que feia referència a la seva vida, s’emmotllaren tant a la norma
eclesiàstica com a les prescripcions de la Regla, despullant-se de l’home vell
i revestint-se de l’home nou per tal que la seva posteritat es mantingués fidel
a l’aliança i els seus fills fossin fidels gràcies a ells.
Esteve
profeta de la fraternitat entre les noves comunitats que s’anaven fundant, amant
de la Regla i del lloc havent-ho deixat tot per amor a l’Evangeli no deixà de
rebre en aquest món el cent per u, tenint sempre posada l’esperança en la vida
eterna. Begué amb fruïció en la Sagrada Escriptura i en els Pares, esdevenint
amb ell el nou monestir un veritable fogar de cultura monàstica.
Robert,
Alberic i Esteve ho deixaren tot per seguir al Crist, per viure amb
autenticitat i simplicitat la Regla del nostre Pare sant Benet. Encesos d’una
mateixa caritat cercaren d’imitar al Crist i esdevingueren pares i mestres
d’una multitud de fills en l’escola del servei diví, els nostres pares i
mestres.
Avui
ens diuen, avui ens demanen, de viure sense anteposar res al Crist, conformant
la nostra voluntat a la d’Ell, vivint amb simplicitat i autenticitat l’esperit
de la Regla.
Robert,
Alberic i Esteve no crearen una regla a la seva mida, no cercaren pas d’imposar
la seva voluntat a ningú; es confiaren a les mans de Déu, ho donaren pels
altres, vivint amb sinceritat l’Evangeli tenint la Regla com a model i guia, oferint la seva vida a
Crist.
Per
això moguts pel seu exemple demanem avui al Senyor de poder córrer amb tota
l’ànima cap a la vida eterna posant en pràctica també nosaltres la fe a través
de la caritat.