Diumenge XXI durant l'any / Cicle B
Capella de
santa Caterina
Diumenge 22
d’agost de 2021
Js 24,1-2a.15-17.18b, Salm 33,2-3.17 i
16.18-19.20-21.22-23, Ef 5,21-32 i Jo 6,60-69
El
poble d’Israel fa servir molt sovint l’expressió “el Déu dels nostres pares”;
aquell Déu que avui el llibre de Josué ens recorda que va alliberar Israel de
l’esclavatge d’Egipte, aquell que obra grans senyals i guarda al seu poble per
tot arreu. La fe és un bé, un do de Déu, que ens transmet de pares a fills; la
família és doncs un marc bàsic per a viure i créixer en la fe. No pot renunciar
cap família a aquesta seva tasca ni deixar-la en mans de l’escola o de les
comunitats parroquials; aquestes poden fer tasques complementàries però sempre
el primer lloc on s’ha de viure, on s’ha de transmetre la fe és la família, de
pares a fills, Tots recordem com quan infants apreníem dels nostres pares les
primeres pregàries, com ens acostumaven a beneir la taula, a pregar abans
d’anar a dormir. Són petits gestos, petits costums que van forjant però una
base en la qual assentar la fe. Certament un infant no pot decidir per si
mateix si creure o no, però si nosaltres tenim fortament arrelat el sentiment
de que la fe és un regal de Déu no dubtarem en fer-ne partícips als fills d’una
cosa tan gran. La fe no és per guardar-nos-la tant sols per a nosaltres
mateixos, la fe és sempre per compartir-la.
Sant
Pau ens ho descriu magistralment, com acostuma a fer sempre; la clau de viure i
compartir la fe és el respecte i l’amor. Si aquest amor no comença per ser
present i fonamentar la relació entre marit i muller, entre pares i fills,
entre companys de comunitat, mai no podrem tenir una Església sense taques ni
arrugues, tota santa i immaculada.
Ha
de ser un amor profund, no pas solament carnal perquè com ens diu el mateix
Jesús la carn al cap i a la fi no serveix de res, és quelcom fugisser. Potser
sí que per a la nostra societat d’avui aquest sigui un llenguatge difícil
d’entendre; però l’amor és el llenguatge més universal que hi ha, aquell qui tothom
entén i Déu és per damunt de tot amor.
Som
dipositaris d’un tresor, la nostra fe, i aquesta fe l’hem de viure amb
convenciment. Ha de sorgir de dins nostre la mateixa frase que digué Pere
«Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres
hem cregut i sabem que sou el sant de Déu.» Si això ho sentim vertaderament al
fons del nostre cor i si estimem als altres amb autèntics sentiments d’amor no
voldrem altra cosa que compartir la fe en Crist i transmetre-la també als
fills.
Avui
un infant, Vicente Luís, és presentat pels seus pares que manifesten llur
voluntat de batejar-lo, d’iniciar-lo en el camí de la fe. Com a assemblea que
representa a tota l’Església ens alegrem d’aquest fet i unim a la joia
d’aquesta família que ha rebut un nou fill el goig per un nou futur batejat.
Queridos padres, este pequeño gesto de hoy puede
marcar el futuro de vuestro hijo. Sed siempre fieles al Señor y transmitid a
vuestro hijo con fidelidad vuestra fe, con palabras y con hechos, que viva en
vuestro hogar su camino cristiano para que poco a poco, paso a paso vaya
adentrándose en el misterio de Cristo, hasta que un día el mismo convencido y
seguro diga «Señor,
¿a quién iría? Solo tú tienes palabras de vida eterna; yo creo y
sé que tú eres el Santo de Dios» (Cf. Jo 6,69).