diumenge, 22 d’agost de 2021

Diumenge XXI durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XXI durant l'any / Cicle B

Capella de santa Caterina

Diumenge 22 d’agost de 2021

Js 24,1-2a.15-17.18b, Salm 33,2-3.17 i 16.18-19.20-21.22-23, Ef 5,21-32 i Jo 6,60-69

El poble d’Israel fa servir molt sovint l’expressió “el Déu dels nostres pares”; aquell Déu que avui el llibre de Josué ens recorda que va alliberar Israel de l’esclavatge d’Egipte, aquell que obra grans senyals i guarda al seu poble per tot arreu. La fe és un bé, un do de Déu, que ens transmet de pares a fills; la família és doncs un marc bàsic per a viure i créixer en la fe. No pot renunciar cap família a aquesta seva tasca ni deixar-la en mans de l’escola o de les comunitats parroquials; aquestes poden fer tasques complementàries però sempre el primer lloc on s’ha de viure, on s’ha de transmetre la fe és la família, de pares a fills, Tots recordem com quan infants apreníem dels nostres pares les primeres pregàries, com ens acostumaven a beneir la taula, a pregar abans d’anar a dormir. Són petits gestos, petits costums que van forjant però una base en la qual assentar la fe. Certament un infant no pot decidir per si mateix si creure o no, però si nosaltres tenim fortament arrelat el sentiment de que la fe és un regal de Déu no dubtarem en fer-ne partícips als fills d’una cosa tan gran. La fe no és per guardar-nos-la tant sols per a nosaltres mateixos, la fe és sempre per compartir-la.

Sant Pau ens ho descriu magistralment, com acostuma a fer sempre; la clau de viure i compartir la fe és el respecte i l’amor. Si aquest amor no comença per ser present i fonamentar la relació entre marit i muller, entre pares i fills, entre companys de comunitat, mai no podrem tenir una Església sense taques ni arrugues, tota santa i immaculada.

Ha de ser un amor profund, no pas solament carnal perquè com ens diu el mateix Jesús la carn al cap i a la fi no serveix de res, és quelcom fugisser. Potser sí que per a la nostra societat d’avui aquest sigui un llenguatge difícil d’entendre; però l’amor és el llenguatge més universal que hi ha, aquell qui tothom entén i Déu és per damunt de tot amor.

Som dipositaris d’un tresor, la nostra fe, i aquesta fe l’hem de viure amb convenciment. Ha de sorgir de dins nostre la mateixa frase que digué Pere «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el sant de Déu.» Si això ho sentim vertaderament al fons del nostre cor i si estimem als altres amb autèntics sentiments d’amor no voldrem altra cosa que compartir la fe en Crist i transmetre-la també als fills.

Avui un infant, Vicente Luís, és presentat pels seus pares que manifesten llur voluntat de batejar-lo, d’iniciar-lo en el camí de la fe. Com a assemblea que representa a tota l’Església ens alegrem d’aquest fet i unim a la joia d’aquesta família que ha rebut un nou fill el goig per un nou futur batejat.

Queridos padres, este pequeño gesto de hoy puede marcar el futuro de vuestro hijo. Sed siempre fieles al Señor y transmitid a vuestro hijo con fidelidad vuestra fe, con palabras y con hechos, que viva en vuestro hogar su camino cristiano para que poco a poco, paso a paso vaya adentrándose en el misterio de Cristo, hasta que un día el mismo convencido y seguro diga  «Señor, ¿a quién iría? Solo tú tienes palabras de vida eterna; yo creo y sé que tú eres el Santo de Dios» (Cf. Jo 6,69).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.