Diumenge XII durant
l’any
Jb 38,1.8-11; Salm
106,23-24.25-26.28-29.30-31; 2C 5,14-17; Mc 4,35-41
«No veieu que ens
enfonsem?» A vegades sembla que Déu ens oblidi, que ni li faci res que patim,
que ens trobem angoixats, sols, desencoratjats. Job se sent així, perdut;
s’enfonsa en la tempesta interior del seu cor; un seguit de desgràcies el
sumeixen en la desesperació, ell que sempre ha estat temorós de Déu ara en lloc
de béns, rep mals i no hi troba cap sentit a la seva situació; a més la seva
dona i els seus amics encara li diuen que alguna cosa haurà fet per patir així;
Déu sembla mostrar-se indiferent davant del patiment de Job.
«per què sou tant
porucs?» Els deixebles també es debaten en la tempesta, la barca, un estri de
treball pels apòstols, que tant sovint s’ha assimilat en els relats evangèlics a
l’Església, s’està omplint d’aigua i no donen l’abast per buidar-la. Jesús resta
indiferent a tot, dorm a popa amb el cap reclinat en un coixí, com si res no
passes, aliè a aquell perill que corren els seus i fins i tot aparentment Ell
mateix.
«Encara no teniu fe?»
A Job li manca confiança, veient el que li passa està a punt de perdre la
confiança en Déu, li sembla que l’ha abandonat a la seva trista sort, que tot
el que li passa li és indiferent: Els apòstols ja no aguanten més, mentre Jesús
dorm tranquil·lament ells veuen com la barca s’enfonsa i la seva vida perilla.
La tempesta de tants problemes ens porta a tots a veure perillar la nostra
vida, la nostra calma i és aleshores quan ens preguntem si a Déu no li fa res
la nostra trista situació.
Som porucs,
certament, i ho som perquè encara no tenim fe, o encara no en tenim prou. Quan
les coses van bé, és fàcil confiar en el Senyor; però a la que es gira temporal
el dubte i la incertesa, la por en definitiva, ens envaeix. Davant de la por
cal fe, confiança en que el Senyor sap el que es fa. Al llarg de la vida ens
assalten molts contratemps, malalties, la morts dels essers estimats, la pèrdua
del treball, de la casa, tantes coses que veiem cada dia al nostre voltant amb
tanta freqüència que ja casi ens hi hem acostumat, si nos ens toca a nosaltres
de prop. Sant Pau ens diu avui a la segona carta als cristians de Corint que
l’amor que Crist ens té ens obliga, però ja a la carta als Romans ens adverteix
que qui ens pot separar de l'amor
de Crist és la tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta; és a dir la por.
La fe no és un calmant davant de la por, la fe en Crist és
la confiança plena en Ell. No tingueu por diu Moisés al Poble, o l’àngel als
pastors a qui anuncia el naixement de Jesús, no tingueu por diu Jesús quan
s’apareix als seu un cop ressuscitat. Per vèncer la por, ens cal obrir les
portes del nostre cor de bat a bat a Crist, acollir-lo és a dir tenir fe.