Sant Jaume,
apòstol.
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Salm
66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15; Mt 20,20-28
«Nosaltres vivim, però per causa de Jesús, sempre estem a mercè de la
mort, i així la vida de Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal»
(2Co 4,11).
El camí de Jaume és el camí que fan tots els apòstols, els deixebles, les
dones que acompanyen a Jesús i el camí que al llarg dels temps anem fent
cadascun de nosaltres. Els apòstols també han de fer el seu camí, fins i tot
Pere, Jaume i Joan, els més propers a Jesús. Ells són dels cridats[1]
a primera hora; Pere i Andreu; Jaume i Joan; abandonant les seves barques ho
deixen tot, cases i famílies, per seguir a Crist. Ho fan fiats en el Senyor
sense saber encara quasi bé res del camí que han començat ni a on els durà.
Jaume és, segons els relats dels
sinòptics, dels qui amb Pere i Joan formen el cercle més proper a Jesús,
testimonis de la resurrecció de la filla de Jaire[2],
van plegats a casa de Pere, on Jesús guareix a la seva sogra[3],
comparteixen l’experiència gloriosa de la transfiguració[4];
són els deixebles que tenen un grau més elevat d’accés a Jesús, de més
intimitat i són testimonis privilegiats d’esdeveniments i receptors de
confidències. Però, fins i tot ells no saben massa de que va tot plegat. Jaume
i Joan, els fills del tro[5],
es mouen com la resta per ambicions terrenals, com ho demostra la petició que
l’evangelista posa en boca de la seva mare, cercant un lloc de privilegi en el
Regne, provocant la protesta dels altres dèu; o quan ofereixen a Jesús de
demanar al Pare, ells, com si no tinguessin al seu costat al Fill de Déu, que
baixi foc del cel per castigar als samaritans que rebutgen d’acollir-los[6].
Avui però el mestre els posa davant els ulls dues premisses del full de
ruta dels qui van amb Ell; cal beure el calze de l’amargor i és el Pare qui
concedeix un lloc o altre en el Regne. Jesús sap, sap el que els espera i els
anuncia que certament beuran el calze i sap també que no el beuran amb temor,
sinó amb la fortalesa que els donarà l’Esperit que farà dir a Pere, aquell Pere
que havia negat a Jesús per por, que «Obeir Déu és primer que obeir els homes[7]».
Els apòstols un cop viscuda l’agonia de Getsemaní, la solitud del
calvari, el desconcert de les aparicions del Crist ressuscitat, la seva
ascensió al cel i la vinguda de l’Esperit; han fet molt de camí i han començat
a saber. Jaume fa el seu camí des de les mires terrenals fins a la plena consciència
de la messianitat de Jesús, esdevenint el primer d’ells que donarà la seva vida
pel Crist. Les paraules de Pau se li escauen ben bé, viu però per causa de
Crist sempre està a mercè de la mort i és així com la vida de Jesús manifesta
el seu esclat, en la seva pobre carn mortal.
El camí de
Jaume, com el de Pere i Joan, el de tots els apòstols i deixebles, el de les
dones que els acompanyaven i també el nostre; és llarg. El punt de sortida és
la total disponibilitat de seguir a Jesús, sense saber encara ni on anem, ni
com, ni gairebé perquè; poc a poc anem sabent, Crist se’ns va revelant, mai del
tot, i és així com Jaume arriba a saber, a oferir la seva vida pel Mestre,
aquell que els havia dit «qui perdi la seva vida per mi, la trobarà»[8]. Jaume a la fi sap i farà
«Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als
altres, i a donar la seva vida.»[9] El camí de Jaume és el
camí cap a la saviesa a través del servei i del lliurament de la seva vida per
Crist; a la fi ha sabut que havia demanat.