dissabte, 25 de juliol del 2015

Sant Jaume, apòstol.



Sant Jaume, apòstol.

Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Salm 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15; Mt 20,20-28 

«Nosaltres vivim, però per causa de Jesús, sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal» (2Co 4,11). 

El camí de Jaume és el camí que fan tots els apòstols, els deixebles, les dones que acompanyen a Jesús i el camí que al llarg dels temps anem fent cadascun de nosaltres. Els apòstols també han de fer el seu camí, fins i tot Pere, Jaume i Joan, els més propers a Jesús. Ells són dels cridats[1] a primera hora; Pere i Andreu; Jaume i Joan; abandonant les seves barques ho deixen tot, cases i famílies, per seguir a Crist. Ho fan fiats en el Senyor sense saber encara quasi bé res del camí que han començat ni a on els durà.
Jaume és, segons els  relats dels sinòptics, dels qui amb Pere i Joan formen el cercle més proper a Jesús, testimonis de la resurrecció de la filla de Jaire[2], van plegats a casa de Pere, on Jesús guareix a la seva sogra[3], comparteixen l’experiència gloriosa de la transfiguració[4]; són els deixebles que tenen un grau més elevat d’accés a Jesús, de més intimitat i són testimonis privilegiats d’esdeveniments i receptors de confidències. Però, fins i tot ells no saben massa de que va tot plegat. Jaume i Joan, els fills del tro[5], es mouen com la resta per ambicions terrenals, com ho demostra la petició que l’evangelista posa en boca de la seva mare, cercant un lloc de privilegi en el Regne, provocant la protesta dels altres dèu; o quan ofereixen a Jesús de demanar al Pare, ells, com si no tinguessin al seu costat al Fill de Déu, que baixi foc del cel per castigar als samaritans que rebutgen d’acollir-los[6].
Avui però el mestre els posa davant els ulls dues premisses del full de ruta dels qui van amb Ell; cal beure el calze de l’amargor i és el Pare qui concedeix un lloc o altre en el Regne. Jesús sap, sap el que els espera i els anuncia que certament beuran el calze i sap també que no el beuran amb temor, sinó amb la fortalesa que els donarà l’Esperit que farà dir a Pere, aquell Pere que havia negat a Jesús per por, que «Obeir Déu és primer que obeir els homes[7]».
Els apòstols un cop viscuda l’agonia de Getsemaní, la solitud del calvari, el desconcert de les aparicions del Crist ressuscitat, la seva ascensió al cel i la vinguda de l’Esperit; han fet molt de camí i han començat a saber. Jaume fa el seu camí des de les mires terrenals fins a la plena consciència de la messianitat de Jesús, esdevenint el primer d’ells que donarà la seva vida pel Crist. Les paraules de Pau se li escauen ben bé, viu però per causa de Crist sempre està a mercè de la mort i és així com la vida de Jesús manifesta el seu esclat, en la seva pobre carn mortal.
El camí de Jaume, com el de Pere i Joan, el de tots els apòstols i deixebles, el de les dones que els acompanyaven i també el nostre; és llarg. El punt de sortida és la total disponibilitat de seguir a Jesús, sense saber encara ni on anem, ni com, ni gairebé perquè; poc a poc anem sabent, Crist se’ns va revelant, mai del tot, i és així com Jaume arriba a saber, a oferir la seva vida pel Mestre, aquell que els havia dit «qui perdi la seva vida per mi, la trobarà»[8]. Jaume a la fi sap i farà «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres, i a donar la seva vida.»[9] El camí de Jaume és el camí cap a la saviesa a través del servei i del lliurament de la seva vida per Crist; a la fi ha sabut que havia demanat.


[1] Mt 4,21.
[2] Mc 5, 37.
[3] Mc 1,29.
[4] Mt 17,1.
[5] Mc 3,17.
[6] Lc 9,54.
[7] Ac 5,29
[8] Mt 16,25; Mc 8,35; Lc 9,24.
[9] Mt 20,28.