Diumenge XXIX Durant l’any
Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet el diumenge 18 d'octubre de 2015
Is 53,10-11; Sal 32,4-5.18-19.20 i 22;
He 4,14-16; Mc 10,35-45
Jesús va fent camí cap a
Jerusalem, va fent camí vers l’acompliment de la seva missió. Al llarg d’aquest
pelegrinatge cap a la ciutat santa Ell que a la fi dels temps,
s'ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici[1], ha anat deixant anar
esquitxos, tres vegades en el relat de Marc, del que està a punt de succeir, la
seva glorificació que necessariament ha de passar per la seva passió i la seva
mort a la creu. Ha anunciat als seus que si bé és molt difícil que un ric, per
exemple, entri al Regne dels cels per a Déu no hi ha res impossible i els qui per
Ell i per anunciar l'Evangeli han deixat casa, germans i germanes, pare, mare,
fills o camps, no deixaran de rebre, ja en el temps present, el cent per u de
cases, germans i germanes, mare, fills i camps[2]. Jaume i Joan, aquells que
amb Pere composen el nucli més proper a Jesús, decideixen que ha arribat doncs el
moment de cobrar la recompensa que la seva lleialtat mereix. S’acosten, per
evitar que els altres els sentin, i demanen un lloc al seu costat, reservar-se
un bon seient en un regne que imaginen terrenal i ben proper en el temps. Jesús
els ha anunciat que el més important està per venir i pel que es veu, sense
entendre res, tenen presa per prendre posicions. No necessiten dels altres
deixebles, els hi fan nosa; poc esperit comunitari han aprés al costat del
mestre ja que la seva petició té més d’ambició que de súplica, més d’exigència
que de prec. Certament no saben el que demanen ni ells ni els altres deu que en
adonar-se del que succeeix s’indignen.
Jesús sap prou bé que aconseguiran un lloc en el regne, sap
que beuran la copa i seran batejats donant testimoni de la seva fe en Crist
però ara encara no ha arribat l’hora, estan fent camí. Encara no l’han abandonat
a Getsemaní, encara no han vist la tomba buida, encara no han compartit amb Ell
el pa un cop glorificat, encara no l’han vist pujar al cels, encara no han
rebut l’Esperit Sant. Els cal que acabada la cursa conservin la fe[3]. Els cal entendre que
entre ells no ha de ser com entre els governants que dominen el món com si
fossin amos del que en realitat no és seu. Entre els deixebles, entre els
cristians, entre nosaltres, el més important és el servidor, l’esclau de tots
com el Fill de l’Home que ha vingut a servir i no ha fer-se servir. Jesús, el
Fill de Déu, el gran sacerdot com ens diu la Carta als Hebreus, ens convida a
apropar-nos al tron de la gràcia. El Pare ha proclamat a Crist com a Salvador,
una salvació encara no definitivament realitzada, que ja ha estat donada però
que per abastar-la ens cal perseverança, fidelitat, servei. El Fill de Déu no
és incapaç de compadir-se, sap que som febles i per això ha volgut fer-se
semblant a nosaltres per mostrar-nos que com Ell podem esdevenir servidors,
podem arribar a estimar fins a l’extrem servint.
El servei és obedient, una obediència que brolla del fons del cor, que no cerca el
reconeixement immediat; una obediència fruit de l’amor nascut de la nostra
filiació divina. Ja que és al Senyor a qui obeïm amb joia i llibertat.
El servei és humil, humilitat davant del Pare i davant dels
germans en els que hem de veure la imatge de Crist. La humilitat que ve de
Crist no és una façana, sinó plena consciència de quin és el nostre lloc davant
de Déu. La humilitat és allò oposat a l’orgull i a l’amor propi que avui Joan i
Jaume ens mostren. Jesús ha acceptat sense dir res les humiliacions de la seva
passió, el calze i el baptisme que ha hagut de rebre per fer-se com nosaltres.
El servei és obedient i és humil perquè és amor. L’amor
d’aquell que ha vingut a donar la seva vida per a tots. El servei que surt de
l’amor és vertader perquè surt del fons del cor, és amant del silenci i enemic
del fariseisme autocomplaent. Crist el servidor sofrent, de qui ens parla el
profeta Isaïes, el Fill de Déu que es compadeix de nosaltres, ha vingut per ser
joiosament l’esclau de tots, el nostre servidor i a donar la vida com a preu de
rescat per a tots els homes.
El seu exemple ens diu que viure segons l’Evangeli no és
viure en la tristor sinó en la joia del servei obedient, humil i amorós.