Sant Marc Evangelista, festa
Catedral Nova de Lleida
Confraria Mare de Déu de Montserrat
26 d’abril de 2016
1 Pe
5,5b-14; Salm 88,2-3.6-7.16-17; Mc 16,15-20
«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona
Nova de l’evangeli». La bona noticia de l’Evangeli no pot ser reclosa en el
nostre interior, omple el cor i la vida dels qui ens hem trobat amb Jesús i és
tant gran aquest goig que volem i tenim el deure de compartir-lo amb tot el
món. La llavor de la Paraula ha de ser sembrada també avui en el nostre món amb
aquella alegria per l’Evangeli que omplia la vida de la primera comunitat, la
dels deixebles; i que deixava embadalits als qui l’escoltaven.
La Paraula eterna que s’expressa de manera
insuperable en el Verb encarnat i es comunica en la història de la salvació a
tots els homes convertida en un home com nosaltres, llevat del pecat, Jesús el
fill de Déu encarnat en Maria. La Paraula és la mateixa persona de Jesús, la
seva història única i singular esdevé la Paraula definitiva, aquella que Déu
comunica al Pare. És la gran novetat de la història de la salvació, humanament
incomprensible, la Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres. La
Paraula esdevé una experiència viva, una realitat viscuda perquè s’ha encarnat
i ha nascut d’una dona i aquesta dona és Maria, ella que és mansió de la
saviesa, temple de l’Esperit Sant, arca de la Nova Aliança, Mare de Crist i de
l’Església. Maria acull en el seu interior la Paraula esdevenint així portadora
de l’Evangeli, d’aquell qui és la Paraula. Escriu el Papa Francesc a
l’Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium: «Com a mare de tots és signe
d’esperança per als pobles que sofreixen dolors de part fins que broti la
ajusticia. Ella és la missionera que s’acosta a nosaltres per acompanyar-nos
per la vida, obrint els cors a la fe amb el seu afecte matern. Com una
veritable mare camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres.[1]»
Maria té com a pròpia la funció anunciadora de
l’Evangeli, l’exerceix d’una manera particular; en primer lloc acceptant el pla
salvífic de Déu, col·laborant de forma activa i imprescindible en la història
de la salvació; ella plena de l’Esperit Sant com ningú ho ha estat mai ni ho
estarà, és en si mateixa evangelitzadora i evangelitzada, ella té com a punt de
partida i punt d’arribada Crist mateix. Maria és present en l’Església
apostòlica i enmig d’ella acull de nou l’Esperit, aquell que l’havia omplert un
dia i que ara ve per omplir de la seva força tota l’Església Escrivia el beat
Pau VI a l’exhortació apostòlica Evangelii
Nuntiandi que «al matí de la Pentecosta ella, Maria, va presidir amb la
seva pregària l’inici de la evangelització sota l’influx de l’Esperit Sant.
Sigui ella l’estel de l’evangelització sempre renovada de l’Església, dòcil al
mandat del Senyor que ha de promoure i realitzar, sobretot en aquests temps
difícils i plens d’esperança»[2].
Maria exerceix aquesta tasca evangelitzadora en
segon lloc al llarg de la seva vida. En primer lloc en l’anunciació Maria acomplint-se
en ella les profecies dels profetes, transmeses de generació en generació; ella
acull, comprèn i accepta allò que l’àngel li anuncia i esdevé la mare del
Salvador, perquè als humils, com hem sentit en la primera Carta de Sant Pere,
Déu els concedeix el seu favor.
Maria portant en les seves entranyes a qui és la
Paraula visita a Elisabet i la salvació arriba ja a aquella casa on Joan
Baptista, el precursor salta de goig en el si d’Elisabet quan la Mare del seu
Senyor porta la joia de la Paraula feta amor; Maria que ha estat atenta i ha
vetllat exulta de goig i el seu esperit celebra Déu que la salva.
A Betlem són els àngels els qui anuncien la bona
nova del Déu fet home, però és Maria qui el porta, el conserva, el dona; el
porta al món, li dona el pit i l’ajuda a créixer en saviesa humana per
lliurar-se al món.
Maria passats els dies presenta a Jesús al temple i
acull meravellada i sorpresa l’anunci de que aquell infant serà llum per a
totes les nacions.
Maria, amb Josep, salvaguarden la Paraula feta carn
de la ira dels homes fugint a Egipte i en retornar passa ànsia en perdre’l al
temple i en retrobar-lo i sentir-lo com interpreta l’escriptura, per primer cop veu com actua la voluntat de
Pare en aquell infant i se sorprèn i aleshores accepta de nou la voluntat de
Déu i va guardant totes aquestes coses en el seu cor.
Maria que ha estat mestre en la creixença de Jesús
ha anat aprenent alhora ella mateixa allò que Jesús vol dels homes i creient
arribada a Canà l’hora es precipita i confiada i experimentada demana als
criats que facin allò que el seu fill els digui.
Maria cerca després al seu fill en els camins, sap
dels miracles que fa, escolta la seva predicació i a la fi al calvari és
espectadora privilegiadament i adolorida del moment culminant de la història de
la salvació. A punt de lliurar el seu esperit al Pare, Jesús confia Maria a
aquell deixeble a qui més estimava i confiant-la a aquest ens confia a
nosaltres a ella i sols aleshores, en l’hora suprema de la nova creació, tot
s’haurà acomplert.
Maria evangelitza a la fi fent-se present enmig
nostre sota tantes advocacions; ella és a cada poble, a cada nació, com és
present enmig nostre sota l’advocació de Montserrat. Escriu el Papa Francesc:
«És allí, en els santuaris, on poden adonar-se com Maria reuneix al seu voltant
els fills que pelegrinen amb molt d’esforç per mirar-la i deixar-se mirar per
ella. Allí troben la força de Déu per a suportar els sofriments i fatics de la
vida.»[3]
Com un far, una llum, una guia. Predicava Sant
Bernat: «La pluja generosa amb la que Déu beneí al seu poble elegit penetrà
plàcidament i sense cap commoció el si virginal de Maria, caient mansament.
Després va anar difonent-se arreu de la terra per mitjà de la Paraula dels qui
la predicaven amb la veu ressonant i acompanyada de la remor dels miracles, no
com el plugim sobre l’herbei sinó com la
rosada sobre l’era resseca. (...) Oh tu, qualsevol que siguis, que
t'asseguis lluny de la terra ferma, arrossegat per les ones d'aquest món, enmig
de borrasques i tempestes, si no vols naufragar, no treguis els ulls de la llum
d'aquest estel. Si el vent de les temptacions s'aixeca, si l'escull de les
tribulacions s'interposa en el teu camí, mira a l'estel, invoca a Maria. Si ets
balancejat per les onades de l'orgull, de l'ambició, de la maledicència, de
l'enveja, mira l'estel, invoca a Maria. (...) si comences a deixar-te
arrossegar pel remolí de la tristesa, a caure per en l'abisme del desesper,
pensa en Maria. Que el seu nom mai s'aparti dels teus llavis, mai l’abandoni el
teu cor; i per aconseguir el socors de la seva intercessió, no prenguis amb
negligència els exemples de la seva vida. Seguint-la, no t'extraviaràs;
pregant-li no desesperaràs; pensant en Ella evitaràs tot error. Si Ella et
sustenta, no cauràs; si Ella et protegeix, res hauràs de témer; si Ella et
condueix, no et cansaràs; si Ella t'és favorable, aconseguiràs la fi.»[4]