Dilluns de Pasqua
Missa exequial P. Francesc Tulla
28 de març de 2016
Fets 2,14. 22b-33; Salm 15; Mt 28, 8-15
Déu ha alliberat Jesús dels llaços de la mort, per això els nostres
cossos poden reposar confiats. La mort es presenta davant els nostres ulls com
un gran misteri, i sovint ens porta a la por, a l’angoixa i sobretot a la tristesa,
en perdre aquells que han compartit una part del camí de la vida amb nosaltres.
Però estem certs que ressuscitant, Crist ens ha alliberat de la mort. Això ho hem
viscut aquests dies amb intensitat, és el centre de la nostra fe: la passió,
mort i resurrecció de Crist. Jesucrist es feu com un home qualsevol, patí i
morí i així assumí plenament, llevat del pecat, la nostra humanitat, en
ressuscitar ens fa participar del tot de la condició de fills de Déu. Això ho
creiem i ho professem i és això és el que el nostre germà Francesc, el nostre
estimat Pare Tulla, ha viscut aquests dies en plenitud.
Jesús li ha
sortit al pas dient-li: «Déu vos guard», en la matinada del Divendres Sant i amb
Ell ha compartit la mort del divendres i també la sepultura del dissabte. Ara preguem perquè pugui compartir
el goig del matí de Pasqua en la gloria eterna, aquell primer dia de la setmana
que mai no acaba. Hem estat testimonis de la seva mort, una mort tranquil·la,
serena, conscient i esperançada. El nostre germà ha lliurat un bon combat, ha
acabat la cursa, ha
conservat la fe[1].
Morir una matinada de Divendres Sant, mentre recordem l’agonia de Jesús a
Getsemaní, és un signe d’esperança, de confiança en la plena participació en la
resurrecció de Crist.
El traspàs
del nostre germà Francesc ens porta primer que tot a un sentiment de gratitud.
Donem avui gràcies a Déu, gràcies pel regal d’aquells que ens han precedit i preparat
el camí de la vida monàstica. Aquells que com el Pare Francesc Tulla en el clos
d’aquest monestir han dedicat la seva vida a la recerca de Crist i a l’amor als
germans; amb una entrega total, amb una eficàcia difícilment superable i amb un
treball perllongat i amatent que ha anat escampant amb qui el tractaven la bona
olor de Crist.
Un segon
sentiment és el de compromís, compromís amb els que ens han anat al davant en
aquesta casa, molt especialment els que ho han fet els darrers setanta-cinc
anys i que han restaurat, refermat i consolidat la vida d’aquest cenobi. La
nostra tasca és ara, amb l’ajut de Déu, mantenir i eixamplar amb fidelitat
aquesta comunitat que tants esforços ha costat reconstruir espiritualment i
materialment.
Un tercer
sentiment és de joia, joia per una vida plena, viscuda amb convenciment,
treballada dia a dia amb esforç i que tants fruits ha donat en bé d’aquesta
casa.
Un darrer
sentiment és el d’esperança en que Crist l’aculli a la seva gloria i li tingui
en compte els béns que al llarg de la seva vida li ha anat presentant. Que no
l’abandoni enmig dels morts i ensenyant-li el camí que porta a la vida
vertadera pugui tenir joia i festa a desdir a la presència del Senyor.
Creure en
Crist ressuscitat és saber escoltar avui des del més profund del nostre ésser
aquestes paraules: «No tingueu por». No tinguem por a la mort, perquè Crist
ressuscitat viu ara d’una manera nova, infonent en nosaltres la seva força,
impulsant les nostres vides cap a la plenitud final, aquella plenitud que
demanem a Déu concedeixi al nostre germà Francesc. Celebrem la Pasqua creient
que Crist és viu ara i que porta la nostra pobre vida vers el darrer destí, la
participació de la filiació divina; creient que Ell és el primer d’entre els
morts i en Ell s’inicia la nostra resurrecció, se’ns obre la porta de la vida
perdurable, aquella en la que no hi ha ni dolor, ni mal, ni fi. No és la mort
la qui té la darrera paraula, és Déu que ens farà conèixer la vida en plenitud,
que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és font i estímul per
apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols, no caminem
esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tant sols hem encetat
la vertadera vida. Aquells qui aquí han viscut amb generositat, compromesos amb
els altres, estimant, fent el bé, no moren cap a la foscor, el buit, el no-res;
confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà quan aquesta d’aquí cau
derrotada per la mort. Crist vencent la mort ens ha obert les portes de
l’eternitat.
Deia el P. Tulla en una de les seves darreres homilies: «Ell és, per tant, l’únic que pot
calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les
desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en
aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa
capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs
que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, i a tots ens hi espera, Ell
per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.»[2]
Aquest temps pasqual ens convida a dir amb sant Hipòlit: «Oh misteriosa
sobreabundància de la gràcia! Oh
solemnitat espiritual! Oh Pasqua divina que davalla del cel a la terra i de la
terra s’eleva al cel! Oh Pasqua nova resplendor dels llums, claror virginal de
les llànties! Per això ja no s’apaguen les llànties de les ànimes, perquè per
un efecte diví i espiritual és visible en tothom el foc de la gràcia, alimentat
pel cos, l’esperit i l’oli de Crist.»[3]
Demanem avui que el nostre germà Francesc, el nostre estimat Pare Tulla,
que en aquesta vida celebrà i cregué en la resurrecció del Senyor, renovat ara pel
seu Esperit, ressusciti amb Crist en la llum de la vida veritable. Gràcies Pare
Tulla pel vostre testimoni, que Déu us guardi als seu costat per sempre més;
gràcies Senyor per deixar-nos compartir amb el nostre germà una part del camí
que sols en vos acaba. Crist realment ha ressuscitat i ens ha donat la vida
veritable.