Dijous setmana VI de Pasqua
Monestir de Montserrat
5 de maig de 2016
Fets 18,1-8;
Salm 97,1.2-3ab.3cd-4; Jo 16,16-20
«La vostra tristesa es
convertirà en alegria» (Jn 1,20). El temps de Jesús, el temps de Déu no és un
temps a la mesura humana; «per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia» (2Pe
3,8). En Jesús hi ha dos temps fonamentals, el temps de l’acompliment de la
seva missió redemptora, que comença amb l’encarnació, i el temps de la seva
glorificació que s’inicia amb la resurrecció. Les paraules i els temps de Jesús
costen d’entendre als deixebles; veien a Jesús, el sentien, veien la Paraula
feta home, al Verb fet carn, però sols a la fi veuran al Crist ressuscitat,
gloriós, que ha vençut la mort i vencent-la ens ha donat a tots la vida
vertadera. El nostre plor i el nostre plany, la nostra tristesa seran també convertits
per la passió, mort i resurrecció de Crist en la vertadera alegria, en la
vertadera vida.
«Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps per a cada cosa (...), un temps de plorar i un temps
de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar» ens diu Cohèlet (Coh
3,4). També en la vida del cristià, en la nostra vida de cristians compromesos en
una comunitat com a monjos, hi ha un temps per a cada cosa. Un temps per a la
crida, per començar el camí, un camí que ha de ser al començament forçosament
estret (RB Pròleg) i que es va eixamplant amb el progrés de la vida monàstica i
en la fe, quan l’orella està atenta a escoltar allò que Déu ens diu, mentre anem
«corrent per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor» (RB
Pròleg,49). Els cristians, que és el que som els monjos, som aquells qui fem
camí vers Crist. Com Pau després de predicar a l’Areòpag a aquell en qui vivim,
ens movem i som; a aquell que ja té assenyalat el dia en que ha de jutjar al
món, aquell acreditat davant de tothom i a qui Déu ha ressuscitat d’entre els
morts (Cf. Ac 17,28-31). Un camí que portarà a Pau a Corint per a dur una vida
de pregària, treball i apostolat, un camí que a la fi, després de doldre’s el
portarà a fruir eternament del goig de la resurrecció del Senyor.
Els cristians fem un camí
que comporta canvi i creixement, que en la nostra vida de monjos es manifesta
en una fidelitat i en un compromís amb la crida rebuda per seguir a Crist, tot
i que tampoc acabem d’entendre massa bé les seves paraules. Un camí que fem
sabent que ens hi esperen moments de dol, petites morts, durant les quals
deixem de veure a Jesús, i que al llarg de la nostra vida ens donaran noves
forces per a créixer com a cristians i avançar fins aconseguir entreveure’l. Un
camí que no és fugida, sinó vertadera conversió, per a viure estimant amb el
desig de viure intensament, centralment, fontalment, l’amor de Crist. Un camí
que comencem cada matí posant-hi la nostra voluntat de donar-li a Ell el millor
que hi ha en nosaltres mateixos, emprant els dons i talents que ens ha donat al
seu servei i al dels germans. La vida monàstica està centrada en la joia de la Pasqua
que cal que ocupi el cor de la nostra experiència, i que ha de ser el centre de
tot, tant per a cadascun de nosaltres com per a totes la nostres comunitats. No
podem defugir els sofriments, la passió i la mort que són inevitables per tal
de poder participar de la resurrecció de Crist. Però el nostre camí avança, malgrat
sigui sovint entre angoixes i incerteses a les que maldem per aferrar-nos-hi
creient-les seguretats a força de conèixer-les; ens volem refermar en el plor i
en el dolor porucs de caminar vers la joia.
«No desesperar mai de la
misericòrdia de Déu» com ens diu Sant Benet (RB 4,74) vol dir arribar a la fi
del camí avançant pas a pas, dia a dia en la nostra conversió en Crist i per
Crist; un camí que dura tota la vida terrena i en el que hem d’aprendre a
suportar les febleses del proïsme i a conscienciar-nos de les nostres. Quants
cops amb els nostres egoismes i els desitjos de jutjar als altres creient-nos
superiors, omplim el camí dels nostres germans de comunitat de dolor. Perquè també
nosaltres som causa de dolors i plors, amb les nostres incomprensions vers els germans
i el nostre tancament a l’amor de Déu. Avançar vol dir estar disposat a
reprendre cada dia el camí, a recomençar-lo de nou cada dia, perdonant i fent-nos
perdonar. La nostra meta no és una autorealització personal, la nostra meta és
Crist; no és ni adquirir res ni sobresortir, ni creure’ns l’essència de la vida
cristiana, de la vida monàstica; sinó obrir-nos a l’ajut de Déu, a la seva
gràcia, a saber que hi ha molt més que no podem fer per nosaltres mateixos que
allò que sols podem aconseguir amb l’ajut de Déu; sols amb Ell les nostres
debilitats i limitacions, les nostres febleses, poden ser superades.
Per fer aquest camí tenim
un model en Maria. Escrivia Elred de Rievall «Heus ací a la dona forta, dotada
de discreció enlloc de xafarderia, d’humilitat enlloc de vanitat, de virginitat
enlloc de voluptuositat». El seu privilegi més elevat és la pobresa, la seva
gloria més gran haver viscut amagada. La fe i la fidelitat de Maria, d’aquesta
humil serventa, la fan perfecte instrument de Déu. Ella ho ha rebut tot de Déu
mitjançant Crist. Ella no s’ha resistit a la misericòrdia, a l’amor i a la
voluntat de Déu; lliure sempre de tot egoisme.
A recer de Maria, en
aquesta casa de Déu, on aquells que hi descansen esperen que els sigui la porta
del cel en el dia de la joia eterna, confiem que el Senyor transformi els
nostres plors, els nostres dols i les nostres tristeses en aquella joia que
sols Ell ens pot donar. Que puguem dir com els deixebles «Ara sí que parles clar i no
amb imatges. Ara veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci
preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu.»
(Jn 16,29).
Que la joia de la Pasqua
i l’esperança de l’Esperit ens ajudin a que essent portadors de la bona nova de
l’Evangeli fem arribar al cor de tots els homes i dones l’alegria del Crist
ressuscitat i que Maria ens hi ajudi i ens acompanyi sempre.