Pentecosta
15 de maig de 2016
Fets 2,1-11;
Salm 103; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16,23b-26
Els deixebles estaven tots junts reunits en un
mateix lloc, la por i la incertesa encara omplia els seus cors i de sobte se sentí venir del cel
una remor com si es girés una ventada
violenta i com unes llengües de foc es distribuïren i es posaren sobre cadascun
d’ells i la por esdevingué seguretat, la incertesa esdevingué certesa i
començaren tot d’una a parlar totes les llengües dels presents i aquets els
sentien parlar sobre les grandeses de Déu en les seves pròpies llengües. La
força de l’Esperit ha davallat damunt dels apòstols, aquell do tants cops
promès per Jesús, quan els seus no acabaven d’entendre de que els parlava, els
ha estat donat i rebent-lo els seus deixebles ens ha estat transmès també a
nosaltres, la seva Església. Quan els deixebles han deixat de viure d’acord amb
les mires naturals, que no poden agradar a Déu, i han passat a viure segons les
mires de l’Esperit que ara habita en ells i els fa plenament de Crist, també
nosaltres hem començat a participar d’aquest do que ens fa plenament fills de
Déu; en participa el poble de Déu, l’Església, tota la humanitat.
L’Esperit és acció i és energia creadora que ha
donat forma a l’univers, ha participat en la concepció del Verb fet home i ha
estat present en el baptisme de Jesús. És Esperit d’acció en el naixement de
l’Església i en la seva obertura als pagans i l’Església és la materialització
de l’acció de l’Esperit en el món. L’Esperit
és llibertat i allí on hi ha l’Esperit del Senyor, allí hi ha la llibertat. És
aquell qui bufa on vol i a mesura que allibera va fent alliberadora l’acció de
la seva Església. L’Esperit és força i font que genera una vida nova que porta
a la seva Església vers camins sempre nous. L’Esperit és la certesa d’aquell
futur que ha de venir i que anticipa i ens posa en moviment vers el final dels
temps. És comunió en la diversitat, obrint fronteres i barreres, ja que l’Esperit
uneix i la diferència ja no es viu més com una amenaça sinó com una gran
riquesa. L’Esperit és desig de Déu que ens esperona per cercar la plenitud en
Déu. L’Esperit és memorial perquè actualitza en cada generació el pas de la mort a la
resurrecció de Jesús de Natzaret. L’Esperit és veritat i ens guia pels camins
de la veritat.
La Pentecosta representa el gran canvi de rumb en
el camí de la humanitat, l’Esperit rebut, do del Pare i enviat per Jesús, és
llavor de reconciliació i de conversió dels cors. El davallament de l’Esperit
és aquella llum que tot ho il·lumina i ens fan entenedors els grans episodis de
la història de la salvació que tenen el seu centre en la passió, mort i
resurrecció de Jesús. L’Esperit és doncs per damunt de tot el do que ve del Pare
i ha estat anunciat pel Fill; l’alè del ressuscitat que ja en el la mateixa
tarda de la resurrecció davallà sobre els apòstols i aquest alè és l’alè de la vida
nova com aquell amb el que el Pare dona vida al primer home. L’alè de l’Esperit
ara dona vida a l’Església i és, en expressió de Sant Joan Pau II, la
persona–amor i la persona–do dins de la dinàmica trinitària. L’era de
l’Església s’inicia amb la vinguda de l’Esperit, una era que perdura en la
comunitat cristiana que formem els homes i dones que reunits per Crist som
guiats per l’Esperit en el nostre pelegrinatge vers el Pare un cop rebuda la
bona nova de la salvació i confiada la missió d’anunciar-la arreu del món. El
do de l’Esperit és una nova vida, una resposta definitiva a Déu. La vida humana
s’emplena per la participació en la vida divina i rep així una dimensió divina
i sobrenatural. Gràcies a l’Esperit Sant els homes poden arribar fins al Pare
(DV 2); conscients que som membres de l’únic cos de Crist, units a l’Església
que té a Crist com el seu Senyor i s’omple de l’Esperit Sant. Som les pedres
vives de la casa de Déu, l’Església, que com un nou cenacle s’omple d’una remor
com si es girés una ventada violenta perquè l’Esperit hi entri i il·lumini els
nostres cors amb les llengües de foc de la veritat, que és Déu Pare, Fill i
Esperit Sant. Obrim portes i finestres a l’aire fresc de l’Esperit, que
acceptant-nos els uns als altres acceptem a Crist i l’estimem amb tot el nostre
ésser i plens del seu amor romanguem units a aquell Esperit únic que fa present
i és testimoni de la realitat definitiva que és l’amor del Pare.