diumenge, 5 de juny del 2016

Diumenge X durant l'any



Diumenge X durant l’any
5 de juny de 2016
Riudoms

1R 17,17-24; Salm 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; Ga 1,11-19; Lc 7,11-17

«Déu ha visitat el seu poble», la gent de Naín han quedat esglaiats i glorifiquen Déu. Jesús s’ha compadit d’aquella pobre vídua que havia perdut al seu fill únic, com Elies s’havia compadit de la vídua de Sarepta quan el Senyor escoltà el seu crit. Jesús ha retornat la vida mortal a un jove, com la retornarà a Llàtzer o a la filla de Jaire; no és la resurrecció gloriosa del mateix Jesús que vencerà la mort de manera definitiva sinó un tast de la mateixa, un tornar a néixer, un renaixement per tornar a morir i poder ressuscitar definitivament. Així també aquest temple del que celebrem els seus quatre-cents anys no és la vertadera Església, sinó el lloc que acull les pedres vives d’aquella Església que peregrina a la terra a l’espera del retorn gloriós de Crist. L’Església és el poble de Déu en camí, no som cristians aïllats de manera individual, la nostra és una fe compartida, viscuda en comunitat; com diu el Papa Francesc «la nostra identitat és pertinença. Som cristians perquè pertanyem a l’Església», una Església que és un nosaltres. Creiem sí, però aquest creure de cadascun de nosaltres no és el resultat d'una reflexió solitària, no és el producte d'un pensament individual i aïllat, sinó que és fruit d'una relació, d'un diàleg, en el qual hi ha una escolta, i una resposta; ens comuniquem amb Jesús que ens fa sortir del nostre tancament en nosaltres mateixos per obrir-nos a l'amor de Déu Pare. És com un renaixement en el qual ens descobrim units no només a Jesús, sinó també als qui han caminat i caminen pel mateix camí; i aquest nou naixement, que comença amb el baptisme, continua durant tota la nostra existència. No podem construir la fe personal en un diàleg exclusivament privat amb Jesús, perquè la fe ens és donada per Déu a través d'una comunitat creient que és l'Església i ens introdueix així, en la multitud dels creients, en una comunió que no és només sociològica, sinó arrelada en l'etern amor de Déu que en si mateix és també comunió del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant; és amor trinitari. La nostra fe només és veritablement personal si és també comunitària: pot ser la nostra fe tant sols si es viu i es mou en el «nosaltres» de l'Església, només si la nostra fe és viscuda en la fe comuna de Església. Formem part de l’Església, som les seves pedres vives i li donem vida pregant, acollint, dialogant, treballant en el nostre món i pel nostre món; per tots i cadascun dels fills i filles de Déu que són tots els homes i dones. Pregant els uns pels altres i avançant en l’exercici de la caritat és com caminem tots junts, com construïm tots junts un temple que durarà fins que Ell torni. Crist és la nostra última i suprema esperança i el nostre deure és mantenir viva la seva presència enmig del món. Ell ens ha dit que «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20). Ell és present enmig nostre de manera especial en cada Eucaristia i fixem-nos en com destaquem la seva presència. Cada cop que el president de la nostra assemblea, el prevere que representa a Crist, diu “El Senyor sigui amb vosaltres” ens recorda que Ell és aquí entre la seva Església. Ens ho diu un cop reunits, perquè Ell és allí on ens reunim en el seu nom; ens ho diu en proclamar l’Evangeli, perquè Ell és la Paraula feta carn; ens ho diu en iniciar el centre del misteri eucarístic, perquè Ell es fa present de manera central en el pa i el vi; ens ho diu en acomiadar-nos perquè nosaltres el fem present a Ell entre tots els qui tractem perquè en haver participat de l’Eucaristia hem participat del seu amor i el seu amor ha de transformar els nostres cors de tal manera que els qui ens envoltin participin de la nostra joia i rebin el nostre amor i és aleshores que transformats per l’amor de Déu som vertaderes pedres vives de la seva Església. Som transmissors del bon nom de Déu perquè l'Església no és una realitat estàtica, és el poble de Déu que camina vers la darrera meta que és el Regne, la llavor del qual és l'Església, som nosaltres les seves pedres vives que hem de treballar ja aquí pel regne de justícia i felicitat. Com Jesús, que no feia miracles perquè sí, per ser admirat; volia que admirant el fet entenguessin el seu sentit espiritual, eren una representació del Regne definitiu com l'Església n’és representació a la terra. Ajudem a construir aquesta Església de Crist, essent-ne pedres vives que juntes, engalzades en comunitat, avancen vers Crist i en donen testimoni amb joia i esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.