Diumenge X durant l’any
5 de juny de 2016
Riudoms
1R 17,17-24; Salm 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; Ga 1,11-19; Lc 7,11-17
«Déu ha visitat el seu poble», la gent de Naín han quedat esglaiats i
glorifiquen Déu. Jesús s’ha compadit d’aquella pobre vídua que havia
perdut al seu fill únic, com Elies s’havia compadit de la vídua de Sarepta quan
el Senyor escoltà el seu crit. Jesús ha retornat la vida mortal a un jove, com
la retornarà a Llàtzer o a la filla de Jaire; no és la resurrecció gloriosa del
mateix Jesús que vencerà la mort de manera definitiva sinó un tast de la
mateixa, un tornar a néixer, un renaixement per tornar a morir i poder
ressuscitar definitivament. Així també aquest temple del que celebrem els seus
quatre-cents anys no és la vertadera Església, sinó el lloc que acull les
pedres vives d’aquella Església que peregrina a la terra a l’espera del retorn
gloriós de Crist. L’Església és el poble de Déu en camí, no som cristians
aïllats de manera individual, la nostra és una fe compartida, viscuda en comunitat;
com diu el Papa Francesc «la nostra
identitat és pertinença. Som cristians perquè pertanyem a l’Església», una
Església que és un nosaltres. Creiem sí, però aquest creure de cadascun
de nosaltres no és el resultat d'una reflexió solitària, no és el producte d'un
pensament individual i aïllat, sinó que és fruit d'una relació, d'un diàleg, en
el qual hi ha una escolta, i una resposta; ens comuniquem amb Jesús que ens fa
sortir del nostre tancament en nosaltres mateixos per obrir-nos a l'amor de Déu
Pare. És com un renaixement en el qual ens descobrim units no només a Jesús,
sinó també als qui han caminat i caminen pel mateix camí; i aquest nou
naixement, que comença amb el baptisme, continua durant tota la nostra
existència. No podem construir la fe personal en un diàleg exclusivament privat
amb Jesús, perquè la fe ens és donada per Déu a través d'una comunitat creient
que és l'Església i ens introdueix així, en la multitud dels creients, en una
comunió que no és només sociològica, sinó arrelada en l'etern amor de Déu que
en si mateix és també comunió del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant; és amor
trinitari. La nostra fe només és veritablement personal si és també
comunitària: pot ser la nostra fe tant sols si es viu i es mou en el
«nosaltres» de l'Església, només si la nostra fe és viscuda en la fe comuna de
Església. Formem part de l’Església, som les seves pedres vives i li donem vida
pregant, acollint, dialogant, treballant en el nostre món i pel nostre món; per
tots i cadascun dels fills i filles de Déu que són tots els homes i dones.
Pregant els uns pels altres i avançant en l’exercici de la caritat és com
caminem tots junts, com construïm tots junts un temple que durarà fins que Ell
torni. Crist és la nostra última i suprema esperança i el nostre deure és
mantenir viva la seva presència enmig del món. Ell ens ha dit que «on n'hi ha dos
o tres de reunits en
el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.»
(Mt 18,20). Ell és present enmig nostre de manera especial en cada Eucaristia i
fixem-nos en com destaquem la seva presència. Cada cop que el president de la
nostra assemblea, el prevere que representa a Crist, diu “El Senyor sigui amb
vosaltres” ens recorda que Ell és aquí entre la seva Església. Ens ho diu un
cop reunits, perquè Ell és allí on ens reunim en el seu nom; ens ho diu en
proclamar l’Evangeli, perquè Ell és la Paraula feta carn; ens ho diu en iniciar
el centre del misteri eucarístic, perquè Ell es fa present de manera central en
el pa i el vi; ens ho diu en acomiadar-nos perquè nosaltres el fem present a
Ell entre tots els qui tractem perquè en haver participat de l’Eucaristia hem
participat del seu amor i el seu amor ha de transformar els nostres cors de tal
manera que els qui ens envoltin participin de la nostra joia i rebin el nostre
amor i és aleshores que transformats per l’amor de Déu som vertaderes pedres
vives de la seva Església. Som transmissors del bon nom de Déu perquè
l'Església no és una realitat estàtica, és el poble de Déu que camina vers la
darrera meta que és el Regne, la llavor del qual és l'Església, som nosaltres
les seves pedres vives que hem de treballar ja aquí pel regne de justícia i
felicitat. Com Jesús, que no feia miracles perquè sí, per ser admirat; volia
que admirant el fet entenguessin el seu sentit espiritual, eren una
representació del Regne definitiu com l'Església n’és representació a la terra.
Ajudem a construir aquesta Església de Crist, essent-ne pedres vives que
juntes, engalzades en comunitat, avancen vers Crist i en donen testimoni amb
joia i esperança.