Sant Pere i Sant Pau
29 de juny de 2016
Fets
12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19
Pere i Pau, la roca sobre la
que s’edifica l’Església i el qui porta la bona nova als gentils; tradició i
Escriptura. Simó el capdavanter en la confessió de la fe i Saule el qui la posa
a plena llum. Pere és a qui li toca respondre a les preguntes de Jesús, i és
ell qui primer respon quan Jesús els pregunta: «I
vosaltres, qui dieu que soc?» Per Pere Jesús és aquell per qui ho ha deixat
tot, aquell a qui Andreu, el seu germà, li ha presentat com el Messies i tots
dos l’han seguit i és aleshores ja que Jesús fixant la mirada en ell ha
convertit a Simó en Pere, que vol dir pedra. Pere reconeix en Jesús no sols al
Messies sinó també al Fill de Déu i Jesús fixant de nou la mirada en ell li
confia el poder sobre el reialme de la mort, el de lligar i deslligar a la
terra i alhora al cel i li confia les claus del regne. Pere ha après la bona
nova del mateix Jesús, ha rebut d’Ell l’encàrrec de ser fonament de l’Església
i acabat el seu llarg camí de conversió fet a la vora de Jesús, a la fi respondrà
de nou a una altra pregunta clau, repetida tres cops «Simó, fill de
Joan, m'estimes?» (Jo 21,16) i confirmant
el seu amor, ell que per por l’havia negat tres cops, rebrà de nou la mirada d’aquell
qui tot ho sap, i l’encàrrec de pasturar les ovelles de Crist i de seguir-lo ara
allà on no hauria volgut anar. Pere és la pedra i el fonament, el pastor de les
ovelles del ramat de Crist, és el primer dels apòstols, aquell que no ha rebut
ni plata ni or però el que Jesús li ha donat ho comparteix amb els altres com
Jesús els havia dit: «cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent:
"El Regne de Déu és a prop vostre."»
(Lc 10,9).
Saule
en canvi ha rebut la revelació quan a Crist li ha semblat bé, l’ha rebuda per voluntat
del mateix Jesucrist, aquell a qui ha perseguit amb totes les seves forces, i
que ara li ha sortit a l’encontre, l’ha fet caure del cavall, l’ha encegat amb
la seva llum i li demana que l’anunciï arreu del món a tots els homes i dones. Així
Saule esdevé Pau, el servent de Crist, el cridat a ser apòstol, l’escollit per
anunciar la bona nova, (Cf. Rom 1,1), el qui no s’avergonyeix de l’Evangeli
(Cf. Rm 1,16) i aquell qui ja no viu per si mateix sinó que és Crist qui viu en
ell (Cf. Ga 2,20).
Simó i Saule, Pere i Pau, ambdós col·laboradors
de Déu, els qui edifiquen sobre l’únic fonament, Jesucrist, aquell sobre qui es
pot construir o bé amb vertader or, plata i pedres precioses o bé amb fusta,
herba seca i palla; per a uns en el dia del judici la seva obra resistirà i
rebran la recompensa, per als altres llur obra es cremarà i en sofriran la pèrdua
el dia en que s’obrin les portes del reialme de la mort (Cf. 1Co 3,9-14).
Va disposar Déu benignament que tot el que havia
revelat per a la salvació dels homes romangués íntegre per sempre i s'anés
transmetent a totes les generacions. Per això Crist el Senyor, va manar als
Apòstols que prediquessin a tots els homes l'Evangeli, comunicant-los els dons
divins. Aquest Evangeli, promès abans pels Profetes, el va completar el mateix
Crist, que el va promulgar amb la seva pròpia boca, com a font de tota la veritat
salvadora, revelació definitiva i única. La qual cosa va ser realitzada
fidelment, tant pels Apòstols, que en la predicació oral van comunicar amb
exemples i fets el que havien rebut per la Paraula, per la convivència i per
les obres de Crist, o havien après per la inspiració de l'Esperit Sant; com per
aquell altre Apòstol de darrera hora i els homes apostòlics que, sota la
inspiració del mateix Esperit, van escriure i difondre el missatge de la
salvació. (Cf. DV 7).
Pere fou
cridat a primera hora per seguir a Crist, fou testimoni de la transfiguració, de
l’oració a Getsemaní, de la tomba buida i de la seva presència gloriosa enmig
del la seva comunitat. Aquell a qui Jesús rentà els peus, que el negà i li
confessà el seu amor; és d’aquells que reberen la Paraula del mateix Crist, hi
van conviure i quan fou enlairat reberen l’Esperit. Pere és la tradició de
l’Església iniciada en la comunitat apostòlica i arribada a nosaltres en
aquesta Església que és la de Jesucrist i de la que Pere en continua essent la
roca sobre la que s’edifica.
Pau al
darrer de tots, com a un que neix fora de temps, a qui se li va aparèixer
Jesús; ell el més petit dels apòstols que ni tan sols creia ésser mereixedor de
ser anomenat així, ja que va perseguir l'Església; però que per la gràcia de
Déu ha esdevingut el que és, per la gràcia que Déu ha estat sembrador de la
Paraula (Cf. 15,8-11) i lliurant un bon combat, acabada la cursa ha conservat
la fe (Cf. 2Tm 4,7) i la difosa.
La Tradició i l’Escriptura, Simó convertit en Pere
i Saule esdevingut Pau, íntimament units i compenetrats, bevent ambdós de la
mateixa i única font de salvació, que és Jesucrist. A l’Escriptura que és Paraula
de Déu i que amb Pau es escampada arreu sota la inspiració de l'Esperit Sant;
s’uneix la Tradició, la de Pere, que ens és transmesa a tots nosaltres i amb
ella la bona nova i l’obra de Jesús, a ells confiada per Crist i per l'Esperit
Sant perquè, amb la llum de l'Esperit de la veritat la guardem fidelment,
l'exposem i la difonguem amb el nostre testimoni. Pere i Pau, tradició i Escriptura,
columnes de l’Església i apòstols de Crist que avui ens criden a nosaltres a esdevenir
com ells amics de Déu i testimonis de Jesucrist.