Jesús envia
Vigília de pregària
DOMUND Tarragona 11 d’octubre de 2016
«Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus,
batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.» (Mt 28,19) La fe és el do, el regal que
Déu ens ha fet, un do que ens ha de donar una gran joia, una alegria immensa,
tanta que no ens en podem estar de compartir-la amb tot els homes i dones.
Volem compartir la nostra fe perquè els estimem, perquè veiem en ells la imatge
de Déu, perquè sabem i creiem que tota la humanitat som fills de Déu. Nosaltres
sabedors que Déu s’ha fet home, que ha compartit la nostra humanitat en tot,
llevat del pecat, que ha vençut la mort i vencent-la ens ha alliberat a tots
d’ella; en volem fer coneixedors a tots els homes i dones. Però la nostra fe ha
de ser transmesa sobretot pel nostre testimoniatge, ha de ser una fe viscuda
amb profunditat, amb generositat i amb un amor immens a Crist i als germans. La
fe com a testimoni de la Paraula i de la Paraula feta vida. Jesús en va elegir uns
quants i els va enviar tot dient-los: «prediqueu dient: "El Regne
del cel és a prop." Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos,
traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. No us emporteu
cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí,
ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó.»
(Mt 10,7-10) La predicació del regne va unida a fer el bé, a portar la salut
als malalts i a fer-ho amb la generositat i gratuïtat amb que hem rebut
l’encàrrec i l’amor que ens motiva a dur-lo a terme. Els apòstols en ser
enviats són enfortits per l’Esperit; és l’Esperit el que ens treu dels nostres
hàbits de vida, de la nostra autosatisfacció, el qui ens pren per tal de convertir-nos
amb ministres de Crist. Rebre l’Esperit vol dir ser enviat allí on ell vol i
quan ell vol, malgrat que nosaltres hàgim fet uns altres plans. L’Esperit que
ens mou és l’Esperit de Jesucrist que ve d’Ell i porta a Ell, no porta a
qualsevol destí sinó que ens porta a la veritat, a Crist que alhora ens porta a
viure en comunió, a tenir un sol cor i una sola ànima amb Ell. Quan ve
l’Esperit el que ens apareix és la imatge de Crist, i aleshores l’experiència
de Déu se situa en la realització de la fe. «Evangelitzadors amb Esperit vol
dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant» (EG
259), ens diu el Papa Francesc.
La fe que professem
ens omple d’alegria i alhora trenca les fronteres, és una experiència de fe
viscuda en catolicitat, és a dir en universalitat. Abans de la missió però i ha
la crida; el Senyor ens crida com va cridar als apòstols, a Pere i a Andreu, a
Jaume i a Joan que immediatament ho deixaren tot per seguir-lo i hi anaren i
veieren; com Pau, el darrer deixeble, que de perseguidor va esdevenir
evangelitzador d’una munió de pobles fins arribar el seu missatge a aquestes
terres, arrabassant per Crist noies com Tecla, aquella jove d’Iconi que en
sentir-lo predicar s’enamorà per sempre de Crist. Jesús crida a una tasca concreta,
dins de la diversitat de carismes de l’Església, a tots ens crida a ser
testimonis de la salvació enmig del món; però a cadascun ens crida a realitzar
una missió concreta. A la crida segueix l’enviament, per obra de l’Esperit que
ens dona la força necessària per tirar endavant dia rere dia. No som ni cridats
ni enviats en solitari, som cridats i enviats formant part d’una comunitat, de
l’Església, poble de Déu a la terra. Ser cridat a ser deixeble vol dir ser
atret, ser estimat, ser engendrat, ser enfortit i recolzat per Crist; és Déu
qui ens estima primer i ho fa mitjançant el do de l’Esperit. El nostre ha de
ser un cristianisme, una fe viscuda responsablement, madurament en que la
pròpia fe la mostrem en la nostra mateixa vida; hem de creure en plenitud
perquè quan Déu se’ns comunica ens porta a la plenitud en ser Ell mateix plenitud.
La plenitud és la vida i la vida té una personificació en l’Esperit, és ell qui
ens porta a la plena participació del misteri de la vida en Crist. Som cridats
per l’Esperit a una diversitat de carismes dins de l’Església però la bona
nova, l’Evangeli, ens és comuna a tots, ens nodreix a tots i tots tenim el
deure d’evangelitzar. Evangelitzar és anunciar la salvació en el món, a unes
societats concretes amb uns problemes concrets; el Regne que anunciem no és
d’aquest món però la pau del Regne hem de servir a la pau del món. L’Església
serveix al món en tant que fomenta i propicia, des de l’òptica de la fe, tot
allò que és vertader, digne de ser humà, just, noble i està al servei de la
veritat.
«Marta, Marta,
estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de
necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lc 10,41-42). Acció i contemplació dins
de l’Església no són dos àmbits diversos sinó complementaris, el monjo ha de
viure en l’equilibri entre la pregària i el treball alimentats ambdós pel
contacte sovintejat amb la Paraula; el missioner està per damunt de tot al
servei de la Paraula; Marta i Maria són diferents imatges d’un mateix servei,
conrear la proximitat amb la Paraula. La vocació del monjo ha de ser en tot
temps de viure en i per Crist, conscient de que Crist i l’Església són una sola
cosa. Per a tot cristià el més important és el ser que està per sobre del fer o
el tenir. Totes les nostres obres sorgeixen de la comunió amb el Pare, intentant
estimar a tots els homes i dones tal com el Pare ens estima. Com Santa
Teresa de l’infant Jesús, una contemplativa patrona de les missions, aquesta
dona, enamorada de Déu i lliurada a complir la seva voluntat, resulta ser
paradigma dels cristians compromesos amb la missió. Vocació missionera que
brolla de la seva fe en Déu i de la seva vocació de religiosa. Des dels
principis de la seva vida religiosa conservà molt clarament l'ideal de la seva
vocació religiosa. L'ideal missioner va créixer particularment quan la
Superiora li va confiar de pregar per dos missioners joves, de qui se sentí
germana, i aconseguí la dimensió missionera en la seva vocació contemplativa,
escrivia: «Voldria il·luminar a
les ànimes com els profetes i els doctors. Voldria, oh estimat meu!, recórrer
la terra, predicar el vostre nom i sembrar sobre el sòl infidel la vostra creu
gloriosa. Però amb una sola missió no en tindria prou; voldria anunciar alhora
l'Evangeli arreu del món i a les illes més remotes. Voldria ser missionera no sols
uns anys, sinó haver-ho estat des de la creació del món i continuar sent-ho
fins a la consumació dels segles»
(Història d'un ànima). Teresa és una
contemplativa que en la simplicitat del Carmel va viure de tal manera la gran
aventura de l'experiència cristiana, que va arribar a conèixer l'amplària i la
longitud, l'altura i la profunditat de l'amor de Crist. Amb la seva vida,
Teresa dóna un testimoniatge de la vida contemplativa, com a total lliurament a
Crist, Espòs de l'Església, i com a afirmació viva del predomini de Déu sobre
totes les coses. La seva vida, malgrat ser oculta, posseeix una fecunditat
amagada per a la difusió de l'Evangeli i inunda a l'Església i al món de la bona
olor de Crist. L’activitat missionera de l’Església és la preparació del camí
per l’arribada del Regne. Déu ha cridat als homes a una vocació individual i a
una vocació col·lectiva, la de ser poble de Déu, la missió fontal del qual és
la predicació del Regne, una missió que segueix el model d’anunci que en feu el
Fill fet home, Ell fou enviat al món com a vertader i únic mitjancer entre Déu
i els homes; no vingué per a ser servit sinó per a servir, donant la seva vida
per tots. El Regne que Ell predicà i el que en Ell es realitzà per a la nostra
salvació, ha de ser proclamat arreu de la terra i és l’Església, amb la força
de l’Esperit, qui escampa la bona olor de Crist entre els homes. La missió de
l’Església es encàrrec de Crist, és Crist qui crida a uns a una vocació a
d’altres a una altre perquè tots junts en comunió seguint i obeint la crida
rebuda de Jesús acomplim la nostra missió tenint present sempre
al pensament, com Fructuós, l'Església catòlica, de llevant fins a ponent. L’Església camina pel camí que Crist
caminà, pel camí del servei i de l’Evangeli. La missió de l’Església parteix de
l’acompliment de la voluntat de Déu i per ella Déu és glorificat en rebre els
homes consciència de l’obra salvadora realitzada en Crist, aquell qui serví amb
obediència i amor per a gloria del Pare que l’havia enviat. Jesús ens envia a
anunciar que Ell és l’esperança de les nacions i el Salvador del món i que
l’Evangeli és llavor de llibertat, de progrés, de fraternitat, d’unitat i de
pau. El testimoni de l’Església, en els seus diversos carismes, ha de ser
present enmig del món i això ens obliga a manifestar amb l’exemple de la nostra
vida i el testimoni de la nostra paraula la proximitat del sentit autèntic de
la vida humana i el vincle universal de comunió dels homes. (Cf, AG 2-6). Ens
diu el Concili Vaticà II que els instituts de vida contemplativa participem en
la conversió del cor dels homes a Crist amb
la pregària i el testimoni de la nostra vida (AG 40). Ens cal evangelitzar des
de la pregària i des del treball, com ens diu el Papa Francesc (EG 262),
l’Església ha de conrear el seu espai interior per donar un autèntic sentit
cristià al compromís i a l’activitat. La pregària esdevé el pulmó de
l’Església, un pregària sorgida del cor, abrandada per l’Esperit, dirigida al
Pare per intercessió del Fill i viscuda en comunitat, en comunió eclesial. Que
ens hi ajudi Maria que «com a mare de tots, és signe d’esperança per als pobles (...) i com una
veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres i vessa
incessantment la proximitat de l’amor de Déu. (EG 286)»