Dilluns XXX Setmana
durant l’any
Monestir de Santa
Maria de Valldonzella
Sant Antoni Maria
Claret
Ef 4,32-5,8 i Lc 13,10-17
Jesús fa un gest innovador, que trenca amb
allò que els observants de la llei estimen oportú de fer. Volen fer creure que
s’ha de fer el bé en uns moments si i en altres no. L’observança del dissabte,
el dia que Déu va descansar, era quelcom de sagrat, ho és encara avui pel món
jueu com ho ha de ser per a nosaltres el diumenge, el dia del Senyor en que Crist
va ressuscitar d’entre els morts i vencé la mort. Certament Jesús hauria pogut
guarir aquella dona qualsevol altre dia, ho podia fer perfectament, per què
doncs vol provocar que el cap de la sinagoga es disgusti? Ho fa perquè vegin
que algunes de les seves actituds són més un ritual sense sentit que quelcom
fruit de l’amor a Déu i ells se n’adonen i han de callar avergonyits mentre la
major part de la gent se n’alegra.
Sant Pau ens mostra en la primera lectura la
raó de fons de l’actuació de Jesús, per ser bondadosos i comprensius amb els
altres imitant al nostre Pare. L‘apòstol ens diu que no ens deixem enganyar per
raons aparents, que no ens deixem endur per la fosca sinó que visquem en la
llum i la llum es mostra en el dia a dia estimant com el Crist ens estima. L’amor
és el full de ruta de Crist, Ell s’ha entregat per nosaltres, s’ha ofert per
nosaltres i lliurant-se per nosaltres ens ha fet un poble sant, com pertoca als
estimats per Déu. Jesús estima als seus, mostra l’amor per aquella dona que porta
divuit anys encorbada i no es pot redreçar, ella no demana res, és Jesús qui la
crida i l’imposa les mans i en ser guarida i redreçar-se immediatament
glorifica Déu.
Per fer el bé, per estimar als germans i
germanes no cal esperar que sigui dilluns o dijous, fins i tot en dissabte
Jesús ens mostra com es pot fer el bé, com cal fer el bé en tot moment. No som
cristians a temps parcial, el nostre amor no ha d’obrir en hores d’oficina ni
podem tenir espais de temps on els nostres cors estiguin tancats a Crist i als
altres. Si Déu ens estima en tot moment, nosaltres hem d’intentar, com a mínim,
d’imitar-lo i estimar sempre; el nostre amor no pot fer vacances ni en el temps
ni fent excepcions de persones, com ens diu la Regla de Sant Benet.
La norma de la nostra vida, la llei que ens
mou en tot moment ha de ser l’amor, la caritat, la misericòrdia. Hem acudit fa
pocs dies a Montserrat, el fogar de fe del nostre país i on venerem a Maria, la
mare, per guanyar el jubileu de la misericòrdia. No és sols un ritus, una mera
formalitat; aquest gest ha de tenir una realització pràctica en el nostre dia a
dia, ha d’enfortir el nostre amor pels germans, sense fer vacances. Esdevenir
misericordiosos com el Pare.
Dimarts XXX Setmana
durant l’any
Monestirs de
Valldonzella i de Solius
Sant Bernat Calbó
Ef 5,21-33,8 i Lc 13,18-21
Predicar el Regne,
donar-lo a conèixer a tots els homes i dones del nostre món, és la nostra
tasca, la nostra vocació de cristians; quan és oportú
i quan no ho és, com ens diu l’apòstol
(2Tm 4,2). L'Església, enriquida amb els dons del seu fundador i observant
fidelment els seus preceptes de caritat, humilitat i abnegació, rep la missió
d'anunciar el regne de Crist i de Déu però també d’instaurar-ho en tots els
pobles, i constituir a la terra la llavor i el principi d'aquest regne (LG 5). L’Església
ha de ser el llevat que fa fermentar el pa del regne, l’arbre al que els ocells
acudeixen per ajocar-se en les seves branques. L’eina principal per a anunciar
el Regne és l’amor, la caritat, la misericòrdia, com també l’amor ha de moure
la relació entre marit i muller. La lectura avui d’aquest fragment de la carta
de l’apòstol als cristians d’Efes ens pot sorprendre, fins i tot resultar
molesta, diguem que vista i sentida avui ens apareix com a políticament
incorrecte. És un dels textos que l’Església proposa pel sagrament del
matrimoni però que quasi mai és escollida. Pau és un home del seu temps, no li
podem demanar que no ho sigui ni podem situar-lo fora de l’òrbita de la cultura
que l’envoltava ni demanar-li un estil literari al nostre ús. El tema central
del fragment de la Carta als cristians d’Efes que avui ens proposa la litúrgia
és l’amor. L’amor és el centre de la relació de Crist amb la seva Església,
l’amor ha de ser l’eix de la relació entre els marits i llurs esposes, un amor
com al propi cos, basat en el respecte i el lliurament i aquest si que és un
missatge ben actual. Vivim en una societat on els casos de violència domèstica
han passat de ser quelcom eventual a integrar una mena d’estadístiques que
massa sovint ens fan oblidar la personificació de la maldat humana, la
individualitat de les víctimes i dels botxins.
L’amor de Crist a
l’Església ens es presentat com a model a seguir; una Església que existeix,
que té el seu sentit en l’anunci del Regne; una Església que ens cal sense
taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Avui recordem
a Sant Bernat Calbó, abat i bisbe però sobretot monjo amb poques taques i
arrugues, cristià lliurat a la seva vocació d’anunci del Regne. Habitualment es
diu l’Església és santa però no pas tots els qui en formem part. Això no ha de
voler pas dir que ens conformem amb les nostres limitacions i imperfeccions,
sinó que ens ha d’esperonar a avançar una mica cada dia en la imitació de
l’amor de Crist per la seva Església, en l’anunci del Regne. Els uns en el
matrimoni, els altres en la vida en comunitat, molts en la feina i tots en la
relació amb els nostres germans i germanes que són tots els homes i dones del
nostre món. Ens cal imitar l’amor de Crist per instaurar el seu Regne en tots
els pobles, i constituir a la terra la seva llavor i el seu principi.
Dimecres XXX Setmana
durant l’any
Monestir de Solius
Ef 6,1-9 i Lc 13,22-30
“Són pocs
els qui se salven?” Molts són els qui es volen salvar, molts volen entrar per
la porta de la salvació, però el Senyor ens diu avui que aquesta porta és
estreta. També és estret el camí de la vida del monjo, sobretot al principi,
ens diu Sant Benet . La mateixa Regla ens demana de no abandonar de seguida, esbalaïts
de terror, el camí de salvació. Com caminar-hi doncs per aquest camí? Com poder
entra per la porta estreta? Cal fer-ho lleugers d’equipatge i no hi entrarem
pel sol fet de pertànyer a un poble o a una comunitat concreta; tampoc hi
entrarem pel sol fet d’haver-nos assegut a taula i haver compartit el pa i el
vi amb Jesús, ni tant sols per haver ensenyat en el seu nom pels carrers. Sant
Benet vens diu que cal avançar-hi en el progrés, en la fe, córrer a ple cor per
la via dels manaments. Però fer-ho sempre tot amb la inefable dolcesa de la
caritat.
Sant Pau,
com Sant Benet, ens hi aporta un altre element que és l’obediència, per tal de
poder rebre la recompensa pel bé que harem fet. Obediència i humilitat amb la
paciència són pilars en la vida del monjo. Obediència al vertader i únic
mestre, aquell que tenim al cel, aquell qui no fa distincions a favor de ningú
i que obre les portes del seu regne a gent d’orient i d’occident. La crida a
entrar per la porta estreta és universal, oberta a tots els homes i dones de
bona voluntat. No si val a reservar un seient en aquest banquet, el lloc a la
taula ens l’hem de guanyar dia rere dia, amb fets amb paraules i moguts sempre
per la caritat, com les obres del Senyor que són totes obres d’amor. La caritat
com a sentiment pioner que sacseja la consciència dels creients i ens fa
decidits a lliurar la pròpia vida.
El camí del
cristià, de monjo, del creient, no és un camí fàcil; és un camí estret pel qual
ens cal anar lleugers d’equipatge, deixant de banda els nostres egoismes i
suportant les nostres febleses i les dels altres companys de ruta. Tenint
l’amor i la generositat per tot suport per poder entrar així per la porta
estreta al Regne de Déu, allí on els darrers seran primers i els primers
darrers; allí on hi haurà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud.