«Servits com si
fossin el Crist» (RB 36,1) URC
Cridats a estimar, cridats a servir.
«Cal que establim,
doncs, una escola del servei diví.»[1]. Aquesta
és la manera en que Sant Benet defineix la vida monàstica, com un servei a Déu
que es va aprenent dia rere dia. Per Sant Benet el monestir és una escola,
també un obrador de bones obres i la casa de Déu. Una escola on s’ensenya, un
taller on es treballa posant en pràctica el que s’ha aprés i la casa de Déu on
es prega. Quina és la font de tot això? La font de l’ensenyament és la Paraula
de Déu a la que els monjos i monges ens hi acostem mitjançant la pràctica de la
Lectio Divina, el treball també forma un dels tres pilars de la vida monàstica
que té el seu accent fonamental en la pregària, en l’ofici diví del que Sant
Benet diu que no s’hi ha d’anteposar res. A aquesta vocació és a la que ens
crida el Senyor, una vocació al servei. Però el servei del monjo i de la monja,
el servei dels consagrats és sempre un servei a Crist. El monacat té en
l’obediència a la Paraula el seu origen, la seva font, l’objectiu és fer de la
Paraula de Déu el fil conductor de la vida del monjo, de la seva existència. El
monjo és aquell que intenta entrar en la seva interioritat conduït per la
Paraula de Déu, la Paraula que es va fer carn en Jesucrist. El compromís del
monjo o de la monja és el compromís del cristià, el cristià és aquell qui es
compromet amb una persona, amb Crist, i amb una tasca, portar arreu el Regne de
Déu. Ser cristià, viure com a cristià,
esdevenir cristià no és arribar a una meta, no és haver arribat a un nivell
superior a cap altra home o dona. Tots els homes i dones són fills del mateix
Déu, tots porten l’empremta de la imatge de Déu, fins i tot si no ho sabem o si
tanmateix ho neguem. Aleshores fer-se cristià no és situar-se en un nivell
espiritual a part, tampoc és haver comprat una assegurança que ens garanteixi
la vida eterna; ser cristià no és un títol, no és entrar a formar part d’un
club exclusiu. Ser cristià és ser de Crist, dir si a Crist, voler fer com
Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en
cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més
i més en el nostre interior fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja
no sóc jo qui visc; és
Crist qui viu en mi.
La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va
estimar i es va entregar ell mateix per mi.»[2]. El
monjo comparteix l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos
i monges, els consagrats formen part del món, han viscut en una època i una
societat determinada; són participants també de l’aventura cristiana perquè la
professió de vots no ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és
aliè; però els monjos i les monges viuen amb particular intensitat l’aventura
monàstica, que ens és pròpia, la manera com tenim de viure l’evangeli. Fer-se
religiós, consagrat a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se
cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la vocació universal a
la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià, un cristià que creu
haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial, però un simple
cristià a la fi. Potser fins i tot més feble que d’altres, perquè ha de viure
el seu camí en comunitat, alimentat o regat constantment per la Paraula, en un
ambient que li faciliti avançar cada dia una mica més en el seu camí vers
Crist. Qui es fa religiós, monjo o monja, qui consagra la seva vida a Déu amb
la secreta intenció creure’s millor que els altres erra el camí.
«A uns
que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà
aquesta paràbola: -Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i
l'altre publicà» El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu
meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos,
adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono
la desena part de tots els béns que adquireixo."»Però el publicà, de lluny
estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit,
tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador." »Jo
us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom
qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.»[3]
El consagrat és aquell qui ha radicalitzat el seu compromís
baptismal, l’ha concretat en una de les múltiples formes de fer-ho, l’ha
radicalitzat en descobrir que ha estat cridat, com a cristià, a obrar guiat per
l’Esperit Sant amb una vida on renuncia a algunes coses a les que la resta de
cristians no renuncien i ho fa per viure un compromís més estret amb Crist. «El
cristià, mitjançant els vots o altres vincles sagrats —per la seva pròpia
naturalesa semblants als vots—, amb els quals s'obliga a la pràctica dels tres
susdits consells evangèlics, fa una total consagració de si mateix a Déu,
estimant-lo sobre totes les coses, de manera que s'ordena al servei de Déu i a
la seva glòria per un títol nou i especial. Ja pel baptisme havia mort al pecat
i estava consagrat a Déu; no obstant això, per portar de la gràcia baptismal
fruit copiós, pretén, per la professió dels consells evangèlics, alliberar-se
dels impediments que podrien apartar-lo del fervor de la caritat i de la
perfecció del culte diví i es consagra més íntimament al servei de Déu. La
consagració serà tant més perfecta quant, per vincles més ferms i més estables,
representi millor a Crist, unit amb vincle indissoluble a la seva Església.
Però com els consells evangèlics, mitjançant la caritat cap a la qual impulsen,
uneixen especialment amb l'Església i amb el seu misteri als qui els
practiquen, és necessari que la vida espiritual d'aquests es consagri també al
profit de tota l'Església. D'aquí neix el deure de treballar segons les forces
i segons la forma de la pròpia vocació, sigui amb l'oració, sigui també amb el
ministeri apostòlic, perquè el regne de Crist s'assenti i es consolidi en les
ànimes i per dilatar-lo per tot el món. Per la qual cosa l'Església protegeix i
afavoreix l'índole pròpia dels diversos instituts religiosos. Així, doncs, la
professió dels consells evangèlics apareix com un símbol que pot i ha d'atreure
eficaçment a tots els membres de l'Església a complir sense defalliment els
deures de la vida cristiana. I com el Poble de Déu no té aquí ciutat permanent,
sinó que busca la futura, l'estat religiós, per deslliurar millor als seus
seguidors de les preocupacions terrenes, compleix també millor, sigui la funció
de manifestar davant tots els fidels que els béns celestials es troben ja
presents en aquest món, sigui la de testimoniar la vida nova i eterna
conquerida per la redempció de Crist, sigui la de prefigurar la futura
resurrecció i la glòria del regne celestial. El mateix estat imita més de prop
i representa perennement a l'Església el gènere de vida que el Fill de Déu va
prendre quan va venir a aquest món per complir la voluntat del Pare, i que va
proposar als deixebles que el seguien. Finalment, proclama de manera especial
l'elevació del regne de Déu sobre tot el terrè i les seves exigències supremes;
mostra també davant tots els homes la sobirana grandesa del poder de Crist
gloriós i la potència infinita de l'Esperit Sant, que obra meravelles a
l'Església.»[4]
D’aquesta manera la vida monàstica esdevé una escola
d’humanisme, una escola viscuda en comunitat. Si el monjo s’alimenta de la
Paraula de Déu, el centre de la vida del monjo és Crist, la Paraula feta home
que està present també en els altres, perquè tots els homes i dones són imatge
de Déu, Sant Benet ens convida a veure a Crist en els hostes que s’apropen al
monestir, en els germans malalts, en tots els que tractem que han de ser «servits com si fossin realment el Crist»[5].
Si és Crist qui mou la nostra vida, aleshores atraurem als qui tractem a Crist,
cap a l’Església, perquè com deia el Papa Benet XVI «l’Església no creix per
proselitisme, sinó per atracció»[6].
La vida monàstica, la vida religiosa, la comunitat cristiana no creixerà
malgrat que ens inventem grans campanyes publicitàries sinó som nosaltres
capaços de portar una vida en la qual es transparenti la joia i la bellesa de
viure l’Evangeli, l’alegria de seguir a Crist, de ser els seus deixebles, de
servir-lo a ell i a ell en els altres. Deia el Papa Francesc que «el valor de
l’Església, fonamentalment, és viure l’Evangeli i donar testimoni de la nostra
fe. L’Església és la sal de la terra, és la llum del món, és cridada a fer
present en la societat el lleva del Regne de Déu i ho fa sobretot amb el seu
testimoni, el testimoni de l’amor fratern, de la solidaritat, de compartir.»[7]
Però que és el que vertaderament compartim els cristians amb tota la humanitat,
independentment de que siguin creients o no ho siguin. Certament molts homes
serveixen als altres, però, diu el Papa Francesc, que la «vertadera missió de l’Església no és
posar en funcionament una eficient màquina d’ajudes, seguint el model d’una
ONG. El perfil de l’apòstol, que anuncia amb senzillesa i pobresa l’Evangeli
amb l’únic i vertader poder que és el que ve de Déu, es reconeix en canvi, en la clara expressió
dels deixebles que tornaven feliços de la missió tot dient “som servents
inútils”»[8]
Quan un germà o germana arriba a acollir de Déu el do de la vocació, reconeix
haver reconegut i interpretat correctament el designi de Déu, haver-lo acceptat
i haver-hi consentit mitjançant la seva voluntat. Una persona adulta renuncia
en certa mesura a disposar lliurament de la seva existència i es lliga a una
comunitat fins a la mort. Hom pot pensar en un gest heroic, fins i tot
presumptuós en uns temps on la fidelitat és escassament valorada socialment i
tot està pensat a curt termini, tot es viscut com una experiència a l’aguait de
canvis imprevistos. Un gest de lliurament seria certament presumptuós si sols
tingués com a fonament la voluntat humana. Talment com en el matrimoni, l’altra
gran crida a viure una vocació a una vida d’amor a la llum de l’amor de Déu. La
nostra societat té por al compromís indefinit perquè es refia tant sols de la
pròpia voluntat i no es confia en la voluntat d’aquell que és tot altre.
Respondre voluntàriament a una crida del Senyor implica anar més enllà
d’incorporar-se a un grup on esperem trobar-nos bé; això significaria plantejar
de manera equivocada la nostra forma de vida consagrada, seria un error
fonamental que més tard o més d’hora acaba en una ruptura o en la infidelitat.
Cal plantejar-se que tot element simplement humà pot acabar per transformar-se
de fonaments a la crida a fonaments per a abandonar aquesta vocació. Avançant
descobrim que res del que fem en la nostra vida consagrada ens ho podem
atribuir com un mèrit propi, tot depèn de l’Esperit que actua en nosaltres; com
diu Sant Benet cal «atribuir a Déu i no
a si mateix el bé que hom creu tenir.»[9]
L’eclesiologia de
comunió , viscuda en les primeres comunitats cristianes i la idea de la qual ha
estat recuperada en el Concili Vaticà II, demana una reflexió sobre la relació
entre la vocació baptismal i la vocació religiosa. La vocació cristiana,
explicitada i sacramentalitzada mitjançant els sagraments d’iniciació
cristiana, és una vocació a l’exigència que es demana a tots els cristians
sense excepció, esdevé la conditio sine
qua non per a ser cristians. La radicalitat del compromís cristià és
indelegable i no pot ser entesa com una observança en diferents graus; les
formes de viure-la són diferents, certament, però la radicalitat de la proposta
és una de sola. Podem triar de viure el compromís cristià ja sigui com a
consagrats, en el matrimoni, en el món laboral i tantes altres possibilitats.
L’amor de Déu atorgat en
Jesús, acollit en la fe i expressat en una vocació concreta es converteix en
l’inici d’una nova existència. És l’amor concret de Déu manifestat en
l’enviament dels seus deixebles, dels qui el segueixen, arreu del món, «Aneu
per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a
tota la humanitat.»[10]. L’amor
que el consagrat rep de Déu és un amor per compartir, en primer lloc amb els
germans o germanes de comunitat. L’Esperit fa que l’amor vessat en els cors
faci possible la caritat fraterna. Sant Benet ens diu «Així com hi ha un zel
d'amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l'infern, també hi ha un zel bo
que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Que practiquin, doncs,
els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, és a dir, "que s'avancin a
honorar-se els uns als altres"; que se suportin amb una gran paciència les
seves febleses, tant físiques com morals; que s'obeeixin amb emulació els uns
als altres; que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més
aviat el que ho sigui per als altres; que practiquin desinteressadament la
caritat fraterna; que temin Déu amb amor; que estimin el seu abat amb un afecte
sincer i humil. Que no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui
tots junts a la vida eterna.»[11]
Per què servir?
Aquell qui ha conegut un
dia la misericòrdia de Déu en la seva vida sols desitja ja una cosa: servir a
Crist en els altres. Sols aquell qui viu conscient de les seves febleses tant
físiques com morals pot haver fet experiència del perdó de Déu i fruit
d’aquesta experiència, ens diu la Regla: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de
persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses.
Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi
trist, i, en canvi, el qui necessita
més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s'enorgulleixi per la
comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau.»[12]
Servim perquè estimen Crist, hem rebut d’ell el seu amor, un amor per compartir
amb els germans. Estimar és el manament que ens deixa Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia
sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament:
que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor
més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics
si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què
fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò
que he sentit del meu Pare. No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he
escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar
fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom
meu, ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»[13]
Quan el Senyor ens crida
a ser cristians en un estat precís no es tracta d’una nova vocació sinó de la
concreció, en la vida consagrada o en la vida matrimonial, de la mateixa i
única vocació, la baptismal. Hi ha una sola vocació per a cadascun de nosaltres
i amb l’ajuda de l’Esperit hem d’anar descobrint com ens cal concretar-la en la
nostra vida, la nostra vocació de cristians és la que ens porta a estimar i
aquest amor es demostra amb obres: «Germans meus, de què servirà que
algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser,
aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de
cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i
alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes
paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe
tota sola és morta. Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres;
mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la
meva fe.»[14]
Com servir?
Hi ha un gest en
l’Evangeli de Joan que simbolitza el servei dut fins a l’extrem per amor, és
l’escena del rentament dels peus dels deixebles al final del darrer sopar. El
relat ens diu: «Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell
i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué: --¿Enteneu això que us he
fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de
dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he
rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he
donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. Us ho
ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important
que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho
poseu en pràctica!»No parlo per tots vosaltres. Sé qui vaig escollir, però
s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: El qui compartia el meu pa, m'ha
traït el primer. Us ho dic ara, per endavant, perquè, quan passi, cregueu que
jo sóc. Us ho ben asseguro: qui acull els qui jo enviaré, m'acull a mi, i qui
m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat.»[15]
El gest de rentar els peus és un gest sorprenent i poc esperat, ni el Jesús que
ens presenta l’evangeli de Joan ni l’ensenyament que imparteix semblen preparar
pera quest gest de servei que precedeix el discurs de comiat de Jesús dels seus
deixebles. Un gest fort, important tant pel que representa, d’aquí l’oposició
de Pere a que Jesús li renti els peus, com el seu caràcter exemplar, la
invitació de Jesús a imitar el gest, és a dir a imitar el servei mogut
únicament per l’amor- En el moment de cloure el seu relat, tot just abans
d’encetar la mort i glorificació de Jesús, el quart Evangeli ens proposa un
gest paradigmàtic, el Fill de l’home actua com el més humil dels servents.
Aquest és l’ensenyament del servei; Sant Benet també ens presenta el mateix
gest en la Regla, en primer lloc quan parla dels servidors de taula i de cuina
i ens diu «tant
el qui surt com el qui ha d'entrar, que rentin els peus de tots.»[16],
després en parlar dels hostes diu que «tant l'abat com tota la comunitat els
rentaran els peus a tots. Un cop rentats, que diguin aquest verset: "Hem
rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple".»[17]
perquè en els hostes, en els desconeguts que s’apropen al monestir els monjos
han de reconèixer «en ells el Crist, que és el qui reben»[18];
un gest de servei dirigit a tots els homes perquè en ells hi ha la imatge de
Crist. Servim als altres perquè en ells reconeixem a Crist i els servim fins a
l’extrem per això l’hospitalitat ocupa un lloc privilegiat entre les bones
obres que destaca Sant Benet. L’hospitalitat monàstica té a més una
característica especial, la possibilitat dels hostes de participar en la vida
de la comunitat que els acull, de viure amb la comunitat cristiana que els
acull, per això els monestirs han de ser un centre de vida cristiana intensa i
si l’hospitalitat és una vella tradició monàstica avui adquireix una particular
actualitat. En l’hoste és Crist qui passa, Crist qui ens interpel·la i
nosaltres hem de ser conscients de no fem el bé per fer el bé, sinó que no soms
nosaltres qui fa el bé, és el Senyor qui el fa a través nostre.
Sant
Benet dedica el capítol 4 de la seva Regla al que ell defineix com els
instruments de les bones obres. En primer lloc planteja l’acompliment dels
manaments de la llei del Senyor com un punt de partida, el mínim indispensable,
segueix l’acompliment de les obres corporals de misericòrdia perquè per a ell
la vida al monestir no és una fugida del món sinó una vida viscuda sense perdre
de vista a tots aquells pels qui la vida és una càrrega. La finalitat de l’espiritualitat
benedictina és cercar una personalitat transparent en la que el
dissimular, les mitges respostes, les
actituds venjatives i les falses representacions són destorbs per l’ànima del
monjo o de la monja. No tornar mal per mal com a centre de l’actitud del monjo;
Sant Benet no parla sols de com resoldre conflictes sinó que proposa no
iniciar-los, no parla sols de com eliminar les barreres de comunicació sinó de
ser amables fins i tot i sobretot amb aquells que no ho són amb nosaltres; en
definitiva Sant Benet para d’estimar no de vèncer ni d’imposar-se. Però Sant
benet és ben realista, la seva és una Regla nascuda de la seva experiència de
vida en comunitat, per tant no ens dona una falsa esperança de que actuar així
canviï gran cosa en els altres; ens diu que ens cal estar preparats per a
aguantar els cops que ens caiguin a sobre sense tornar cop per cop. Explica una
història oriental que hi havia un cruel general que sotmetia a pillatge una
zona rural i era el terror dels seus habitants; especialment cruel era amb els
monjos d’un monestir que hi havia a la zona. Un dia va ser informat de que tots
els habitants havien marxat de la zona per por a les seves represàlies menys un, un monjo seguia tot sol al monestir.
El general ho considerà una provocació si se n’hi anà tot decidit per matar-lo;
quan arribà al monestir es troba al monjo esperant-lo i li digué “Saps qui soc
jo? Soc aquell qui et pot travessar amb una espasa sense immutar-se”; aleshores el monjo
li contestà “I tu saps qui soc jo? Soc qui pot deixar que em traspassis amb la
teva espasa sense immutar-se”. L’espiritualitat monàstica és cristianisme
vertader, aquell que proposa a la societat polítiques que tinguin als pobres
com a primer objectiu; una vida laboral on l’objectiu no sigui la competència
deslleial; unes famílies on hi hagi diàleg i tendresa; unes relacions
internacionals on l’ús de la força no sigui el pa de cada dia. Per poder anar
per aquest camí ens cal netejar el nostre interior de la supèrbia, de la gola o
de la peresa i de l’enveja; de tot allò que no deixa espai al nostre cor per
als altres. Per anar per aquest camí ens cal confiar en l’ajuda d’altri, en
l’ajuda d’aquell qui tot ho pot; Déu ens ofereix la gràcia però nosaltres,
creats lliures per Déu, podem acceptar-la o rebutjar-la; podem ser el que ens
caldria ser en cada situació concreta que la vida ens planteja, podem escollir
de fer allò que sabem que ens cal fer o bé podem tirar pel camí equivocat i
substituir la bondat per la maldat. Sant Benet ens aporta un element que és
saber-nos sempre en presència de Déu, un pensament que ens porta a pensar d’una
manera diferent, « l'home ha de comptar que Déu l'observa tothora des del cel i
que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i
reportades en tot moment pels àngels.»[19]
En aquest camí que ens proposa Sant Benet avançar no és gens fàcil, desitjar de
seguir-lo no és fer-ho realitat perquè viatjant, caminant no s’arriba
simplement un es va acostant a la meta. Sant Benet sap molt bé que el realment important
no es aparentar res sinó viure-ho si pot ser sense aparentar-ho massa; «no
voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho
puguin dir amb veritat.»[20]
El secret d’una vida lliurada a Crist no està en la reputació de tenir-la sinó
en l’actitud de reverència per Déu i pel germà. Sant Benet ens alerta que tota
actitud de superioritat tant sols ens pot portar a la frustració.
El
primer servei, escriu Dietrich Bonhoeffer, és escoltar als altres; si el nostre
amor a Déu comença escoltant la seva paraula també l’amor al proïsme ha de
començar escoltant als altres; aprendre a escoltar als germans és fer per a
ells allò que Déu ha fet per a nosaltres. El segon servei és ajudar-nos
mútuament, sempre disposats a interrompre la nostra rutina per ajudar als
germans, acceptar que Déu ens ve a interrompre, perquè ell està en cada germà;
Sant Benet ens diu «que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó
més aviat el que ho sigui per als altres; que practiquin desinteressadament la
caritat fraterna».[21]
El tercer servei és suportar els fardells dels altres «que se suportin amb una
gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals.»[22].
Una de les coses que ens costa més de suportar és la llibertat dels altres, una
llibertat que veiem sempre com una amenaça en la nostra tendència a disposar de
la voluntat dels germans intentant de formar-lo a la nostra imatge; el que hem
de fer és respectar la que Déu li ha donat. Respectar la llibertat dels germans
és reconèixer la seva profunda naturalesa, les seves qualitats, els seus
talents i entendre les seves febleses i tot friccions, ensopegades i oposicions
que apareixen entre nosaltres; és a dir tot allò que posa a prova la nostra
paciència. Sant Benet ho concreta quan ens recomana de «fer les paus abans de
posta de sol amb qui s'hagi renyit.»[23]
A qui i com servir?
«Quan
el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà
en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà
la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i
posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el
rei dirà als de la seva dreta.» Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència
el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam,
i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau
acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era
a la presó, i vinguéreu a veure'm.» Llavors els justos li respondran.» Senyor,
¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem
beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i
et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?» El
rei els respondrà.» Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans
meus més petits, a mi m'ho fèieu.» Després dirà als de la seva esquerra.» Aparteu-vos
de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè
tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era
foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava
malalt o a la presó, i no em vau visitar.» Llavors ells li respondran.» Senyor,
¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la
presó, i no et vam assistir?» Ell els contestarà.» Us ho asseguro: tot allò que
deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.» I aquests aniran
al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna.»[24]
Tenim un model de
servidor, un model de vida i aquest model és Crist. Ell ens ha ensenyat com
servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l'home,
que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva
vida com a rescat per tothom.»[25] El sentit
últim del servei és i ha de ser sempre l’amor; un amor a Déu que cal expressar
en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i el servei ha de respondre a la
raó última de l’amor. Crist va estimar als seus fins a l’extrem, fins al límit,
més enllà de qualsevol varem humà i ho va fer fins i tot morint a la creu,
abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a les mans dels seus botxins. La raó
darrera de la seva vida, la raó per la qual Déu ha enviat al seu Fill al món
per ser com un de nosaltres, llevat del pecat; ha estat per ensenyar-nos a
estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres estimem. La presència de Crist
es percep al llarg de tota la Regla; Crist és la realitat fonamental i
immediata de la vida monàstica, de la
vida consagrada. La Regla no és un tractat llunyà i abstracte de Déu, està
amarada de l’encontre amb Crist tant un encontre sacramental, en la pregària,
en la Paraula, en la vida quotidiana fins i tot en les coses materials; però
sobretot com un encontre en els germans. San Benet era un home de Crist, per a
ell Crist era el centre i el sentit de la seva vida des del principi fins a la
fi; sense Crist res no té sentit i amb Ell tot és possible. Trobem a Crist
arreu del monestir i al monestir retornem a Déu mitjançant la Paraula, que es
feu carn en Crist. San Benet troba a Crist en els germans, en els hostes, en
els impedits, en els febles, en els peregrins i també fins i tot en l’abat «que fa les vegades
del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom.»[26]
NO és que l’abat sigui Crist sinó que ha de ser considerat com a tal com el
peregrí o el malalt perquè Crist és la clau, tant sols per Ell i en Ell
aconseguim d’entendre moltes coses. Tots som ú en Crist i cal que els monjos «no
anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida
eterna.» [27]
Perquè som acceptats per Crist ens podem acceptar i ajudar els uns als altres i
avançar en l’amor a nosaltres mateixos, als altres i a Déu. Tant sols arribant
a conèixer-nos sense autocomplaença ni
falses modèsties ens podem presentar lliures davant els altres i apropar-nos-hi
per ajudar-los. Sant Benet sap que estimar als altres no és fàcil, que ens cal
pràctica, que el fonament de l’amor està en la praxis diària i ordinària.
Contemplar el rostre de Déu en tots aquells amb els qui ens trobem dia rere dia
no és pas fàcil, demana paciència, imaginació i fins i tot bon humor. Exemples
no en manquen, quan Sant Benet parla del porter del monestir li diu que ha de
respondre quan «algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo
gratias o Benedic, i que, amb tota la
dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l'encàrrec amb tot el fervor de la
caritat.»[28]
Pot ser més fàcil penjar les paraules de la Regla que diuen «els forasters que
es presenten han de ser acollits com el Crist»[29]
en un lloc ben visible de la porteria, que deixar-ho tot quan truca el telèfon
o algú arriba inesperadament. Si hem de febre al monestir a qualsevol com al
Crist això vol dir que hem de respectar a tothom com a imatges de Déu i no
esperar que siguin imatges de nosaltres mateixos. El monjo, el consagrat, el
cristià ha de ser capaç de trobar en la comunitat l’amor humà i el diví. L’amor
és la força motriu de la vida del monjo, del consagrat i del cristià; la
comunitat està al seu costat per ajudar-lo en el seu amor a Déu i per donar-li
la oportunitat de posar-lo definitivament en pràctica en estimar i ser estimat.
Tant sols fent experiència de ser estimats, acceptats i perdonats podem
estimar, acceptar i perdonar als altres. Com escrivia Sant Agustí «Estima i fes
el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si
corregeixes, corregiràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens
l'amor arrelat en tu, res fora de l’amor seran els teus fruits.» Amor,
confiança i acceptació són dons de Crist, tant sols si el coneixem, i l’estimem
descobrirem que som coneguts i estimats per Ell i podrem conèixer i estimar als
altres.
[1] RB Pròleg 45.
[2] Ga 2,20.
[3] Lc 18,9-14.
[4]
LG 44.
[5] RB 36,1.
[6] EG, 14.
[7] Homilia 18 de maig de
2013.
[8] Homilia 5 de febrer de
2015.
[9]
RB 4,42.
[10]
Mc 16,15.
[11]
RB 72.
[12]
34,2-5.
[13] Jn 15, 11-17.
[14]
Jm 2,14-18.
[15] Jn 13,12-20.
[16]
RB 35,9.
[17]
RB 53,13-14.
[18]
53,7.
[19]
RB 7,13.
[20]
RB 4,62.
[21]
RB 72,7-8
[22]
RB 72,5.
[23]
RB 4,73.
[24] Mt 25, 31-46.
[25] Mc 10,45.
[26]
RB 2,1.
[27]
RB 72, 11-12.
[28]
RB 66,3-4.
[29]
RB 53,1.