Diumenge V durant l’any
(Cicle A)
5 de febrer de 2017
Is 58,7-10; Salm 111,4-5.6-7.8a. i 9; 1C 2,1-5; Lc 2,22-40
«Al principi, (...)
Déu
digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era
bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i
a les tenebres, el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.» (Gn 1,1-5)
La llum és
segurament una de les realitats més vitals, ens permet veure-hi, conèixer i
reconèixer; per això és també la primera de les coses que Déu creà per poder
acabar amb el caos originari, com ens explica el relat del Gènesis. També en
l’inici de la nostra redempció la llum hi és ben present quan «el poble que vivia en la fosca ha vist una gran
llum; una llum ha
resplendit per als qui vivien al
país de mort i de tenebra.» (Mt
4,16) perquè ha nascut el Salvador, Crist el Senyor que digué d’ell mateix que
era la llum del món (Cf. Jn 8,12). Ell és «el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els
homes.» (Jn 1,9)
Nosaltres, que hem
estar cridats a ser testimonis d’aquesta llum, podem potser tancar els ulls
davant d’ella, ser cecs espirituals, incapaços de copsar la llum divina. Aleshores
la nostra fe esdevé insípida i apagada, perd el seu gust i no és bona per a
res. Perquè la nostra sigui una fe lluminosa i salada cal que es fonamenti, no
pas en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu, en el poder convincent
de l’Esperit. Sols aleshores la nostra fe serà llum per al món, una llum que
res, ni cap dificultat, ni cap contratemps, no podrà amagar-la i la nostra
llum, que és la llum de Crist, resplendirà davant la gent. Aquesta resplendor
és mostra quan esdevenim compassius i benignes, quan prestem de bon grat i
disposem a consciència els nostres afers; quan vivim sense por de les males
noves perquè ens sentim ferms i confiats en el Senyor; quan tenint el cor
incommovible i res no temem, perquè allò que tenim ho compartim amb el qui no
en té i podem alçar així el front amb la dignitat dels qui segueixen veritablement
a Crist. Ens ho concreta també el profeta Isaïes: compartir el pa amb els qui
passen fam, acollir als vagabunds, vestir al qui va despullat, no defugir a cap
dels nostres germans ni intentar de fer-los caure.
Isaïes convida al
poble d’Israel a no conformar-se amb el formalisme del culte sinó a practicar
el restabliment de la justícia allí on aquesta és escarnida. Ha estat també
aquesta l’experiència de l’apòstol Pau a qui el poder de Déu l’ha convertit de
ferotge perseguidor fariseu en apòstol, testimoni de la llum, no volent saber
res més que Crist i encara clavat en creu. La nostra llum, la nostra fe, no la
podem amagar sota la mesura de la nostra comoditat; ha de resplendir davant la
gent i sols podrà fer-ho si ens veuen obrar el bé. Certament no és fàcil, massa
sovint els qui formem l’Església de Crist esdevenim més escandalitzadors i
pedra d’ensopec que llum veritable que il·lumini el nostre món; és perquè aleshores
darrera nostre no hi ha Crist, ja que sols d’Ell podem rebre la salabror i la
claror.
Som testimonis de
la gran novetat de la salvació, Déu ens ha enviat al seu Fill, fet home igual
que nosaltres llevat del pecat. Ell patí com els homes i molt més que molts
homes, morint a la creu per tal de ressuscitar vencent la mort i fer-nos a tots
els homes i dones partícips de la vida eterna. Aquest és el gran misteri de la
nostra fe que recordem en reunir-nos en cada assemblea dominical on Crist es fa
present entre nosaltres en la Paraula, en el pa i el vi de l’Eucaristia i també
ha de fer-se present en nosaltres mateixos en les nostres bones obres. Aquesta
és la gran noticia que ha de transformar les nostres vides, dia rere dia, tot i
que sovint ens sentim febles, esporuguits i tremolosos. Els nostres actes han
d’esdevenir signes de Déu per als homes. Aprenent de vell nou a escoltar, a compartir,
a perdonar, a rebre i a donar. Descobrint en els altres la imatge de Crist,
però molt especialment en els més febles, ens els qui tenen gana, no tenen roba
ni casa, estan tristos, decebuts de la vida, desencoratjats, desorientats. Sols
així la resplendor de la llum de la nostra fe podrà il·luminar al món i tindrem
per avantguarda la bondat i per reraguarda la gloria del Senyor.
Al principi Déu
creà la llum per acabar amb el caos i la tenebra; ara al nostre món, on la
foscor massa sovint ho envaeix tot, som nosaltres els qui hem de portar la llum
que Crist ens ha confiat. Com escriu sant Joan Crisòstom en aquest dia en que
la mort va ser abolida i els homes reconciliats amb Déu, és just que ho celebrem
espiritualment compartint, encara que sigui petita, una part del que tenim amb
els nostres germans necessitats; no limitant-nos a aprovar-ho amb lloances,
sinó imitant a Crist veritable llum i sal de la terra.