Diumenge V durant l’any (Cicle A)

Diumenge V durant l’any (Cicle A)

5 de febrer de 2017

Is 58,7-10; Salm 111,4-5.6-7.8a. i 9; 1C 2,1-5; Lc 2,22-40

«Al principi, (...) Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.» (Gn 1,1-5) 

La llum és segurament una de les realitats més vitals, ens permet veure-hi, conèixer i reconèixer; per això és també la primera de les coses que Déu creà per poder acabar amb el caos originari, com ens explica el relat del Gènesis. També en l’inici de la nostra redempció la llum hi és ben present quan «el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra.» (Mt 4,16) perquè ha nascut el Salvador, Crist el Senyor que digué d’ell mateix que era la llum del món (Cf. Jn 8,12). Ell és «el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes.» (Jn 1,9) 

Nosaltres, que hem estar cridats a ser testimonis d’aquesta llum, podem potser tancar els ulls davant d’ella, ser cecs espirituals, incapaços de copsar la llum divina. Aleshores la nostra fe esdevé insípida i apagada, perd el seu gust i no és bona per a res. Perquè la nostra sigui una fe lluminosa i salada cal que es fonamenti, no pas en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu, en el poder convincent de l’Esperit. Sols aleshores la nostra fe serà llum per al món, una llum que res, ni cap dificultat, ni cap contratemps, no podrà amagar-la i la nostra llum, que és la llum de Crist, resplendirà davant la gent. Aquesta resplendor és mostra quan esdevenim compassius i benignes, quan prestem de bon grat i disposem a consciència els nostres afers; quan vivim sense por de les males noves perquè ens sentim ferms i confiats en el Senyor; quan tenint el cor incommovible i res no temem, perquè allò que tenim ho compartim amb el qui no en té i podem alçar així el front amb la dignitat dels qui segueixen veritablement a Crist. Ens ho concreta també el profeta Isaïes: compartir el pa amb els qui passen fam, acollir als vagabunds, vestir al qui va despullat, no defugir a cap dels nostres germans ni intentar de fer-los caure.

Isaïes convida al poble d’Israel a no conformar-se amb el formalisme del culte sinó a practicar el restabliment de la justícia allí on aquesta és escarnida. Ha estat també aquesta l’experiència de l’apòstol Pau a qui el poder de Déu l’ha convertit de ferotge perseguidor fariseu en apòstol, testimoni de la llum, no volent saber res més que Crist i encara clavat en creu. La nostra llum, la nostra fe, no la podem amagar sota la mesura de la nostra comoditat; ha de resplendir davant la gent i sols podrà fer-ho si ens veuen obrar el bé. Certament no és fàcil, massa sovint els qui formem l’Església de Crist esdevenim més escandalitzadors i pedra d’ensopec que llum veritable que il·lumini el nostre món; és perquè aleshores darrera nostre no hi ha Crist, ja que sols d’Ell podem rebre la salabror i la claror.

Som testimonis de la gran novetat de la salvació, Déu ens ha enviat al seu Fill, fet home igual que nosaltres llevat del pecat. Ell patí com els homes i molt més que molts homes, morint a la creu per tal de ressuscitar vencent la mort i fer-nos a tots els homes i dones partícips de la vida eterna. Aquest és el gran misteri de la nostra fe que recordem en reunir-nos en cada assemblea dominical on Crist es fa present entre nosaltres en la Paraula, en el pa i el vi de l’Eucaristia i també ha de fer-se present en nosaltres mateixos en les nostres bones obres. Aquesta és la gran noticia que ha de transformar les nostres vides, dia rere dia, tot i que sovint ens sentim febles, esporuguits i tremolosos. Els nostres actes han d’esdevenir signes de Déu per als homes. Aprenent de vell nou a escoltar, a compartir, a perdonar, a rebre i a donar. Descobrint en els altres la imatge de Crist, però molt especialment en els més febles, ens els qui tenen gana, no tenen roba ni casa, estan tristos, decebuts de la vida, desencoratjats, desorientats. Sols així la resplendor de la llum de la nostra fe podrà il·luminar al món i tindrem per avantguarda la bondat i per reraguarda la gloria del Senyor.

Al principi Déu creà la llum per acabar amb el caos i la tenebra; ara al nostre món, on la foscor massa sovint ho envaeix tot, som nosaltres els qui hem de portar la llum que Crist ens ha confiat. Com escriu sant Joan Crisòstom en aquest dia en que la mort va ser abolida i els homes reconciliats amb Déu, és just que ho celebrem espiritualment compartint, encara que sigui petita, una part del que tenim amb els nostres germans necessitats; no limitant-nos a aprovar-ho amb lloances, sinó imitant a Crist veritable llum i sal de la terra.