Dimarts VII durant l’any
21 de febrer de 2017
Monestir de Valldonzella
Sir 2,1-13;
Sir grec 2,1-11; Salm 36,3-4.18-19.27-28ab.39-40; Mc 9,30-37
El llibre del
Siràcida ens parla avui de fidelitat, de perseverança i de paciència. Ens parla
de posar la confiança en el Senyor, aquell qui no ha abandonat mai a ningú dels
qui hi han confiat ni l’ha defraudat. Llegint-ho ens podem sentir interpel·lats
directament per aquests versets de la Paraula de Déu. La nostra vocació a seguir
Crist en el monestir la varem començar decidint-nos a ser-li fidels; certament
al llarg de les nostres vides monàstiques, més o menys llargues, les proves no
ens han mancat ni ens mancaran mai, però per damunt de les dificultats el desig
de cercar a Déu és el que ens porta a ser-li fidels, a buscar-lo.
La saviesa
misteriosa i amagada de la vocació ens diu sant Bonaventura que «ningú no la
coneix sinó el qui la rep, ningú no la rep sinó el qui la desitja i ningú la
desitja si no està inflamat en el més íntim per l’Esperit Sant enviat per
Crist.». En la nostra fragilitat és l’Esperit el qui ens dona la fortalesa
suficient per acceptar tot allò que ens pugui venir, quan som provats com l’or
al gresol. Mantenint-nos fidels al Senyor, confiant en Ell, no allunyant-nos-hi
i sobretot estimant-lo, rebrem la seva llum que il·luminarà els nostres cors. La
seva bondat i la seva misericòrdia es mostren a aquells que li encomanen el seu
camí. Fidelitat i perseverança en el nostre propòsit de seguir a Crist, no
abandonant aquest camí. Com ens diu sant Benet al pròleg de la Regla «no abandonis de seguida, esfereït de terror, el
camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. Tanmateix,
amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s'eixampla el cor i es corre
per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor. »
(RB, pròleg 48-49). Esperança en els seus favors, en la seva salvació i en la
felicitat eterna.
També nosaltres
sovint, com els apòstols no entenem el que Jesús ens vol dir i també sovint no
gosem a preguntar-li i ens enredem amb discussions tant inútils com la que avui
ens narra l’Evangeli de Mateu. Jesús els
acaba d’exposar el pla de salvació de Déu, que passa per la seva mort i
resurrecció i ells estan atrafegats en decidir quin serà el més important.
L’esperit de servei ens diu Jesús ha de ser la nostra prioritat, el que hem
d’afrontar per no sentir-nos abandonats per Crist, per ser escoltats per Ell. «No decantant-nos mai del seu mestratge i
perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem
dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir
també el seu regne.» (RB, pròleg 50), com ens diu sant Benet. Déu vol
fer de nosaltres els seus fills, ens cal voler-ho i deixar-lo fer, ens cal
confiar en Ell. Sols Déu pot realitzar-ho, nosaltres som impotents per
aconseguir-ho però estem cridats a demanar-li amb la fidelitat, la perseverança
i la paciència.