Ascensió del Senyor
28 de maig de 2017
Els
Torrents
Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20
L’ascensió de Crist és també la nostra elevació, la seva
glòria és la nostra esperança. Déu ha entrat en la història de la humanitat en
fer-se carn el Fill de Déu, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat.
El creador entrà de ple en la història de la humanitat i avui celebrem com
aquell qui essent Déu es feu home, torna al Pare. En la professió de fe que
repetim cada diumenge diem que se’n pujà al cel on seu a la dreta del Pare;
se’n pujà per tornar a venir de manera definitiva en la plenitud dels temps.
Jesucrist torna al Pare del que va sortir, però hi torna havent acomplert la
seva missió redemptora, diríem col·loquialment que hi torna amb la feina feta.
El Fill de Déu encarnant-se, patint la passió i essencialment ressuscitant, ens
ha fet partícips de la divinitat de Déu i ens ha obert les portes de la vida
eterna; ens ha redimit. Aquest és el gran misteri i el gran regal de la salvació.
El text de la carta als Efesis ens dóna la clau per entendre
el significat veritable de l'ascensió: en Crist, Déu Pare ha desplegat tot el
seu poder, asseient-lo a la seva dreta i sotmetent-ho tot al seu poder.
L'ascensió posa en relleu que Crist és Senyor, que tot, absolutament tot, està
sota el seu domini sobirà. I aquest domini es tradueix en influx vital sobre
l'Església, fins al punt que tota la vida de l'Església li ve del Senyor, del
Crist gloriós, al qual hem de romandre fidelment units, sense dubtar-hi.
L’ascensió no és només la glorificació final i solemne de
l’home Jesús de Natzaret, sinó que també és l'exaltació i l'elevació de la
naturalesa humana. Commemorem i celebrem litúrgicament avui el dia, en què la
humilitat de la nostra naturalesa amb Crist ha estat elevada per sobre de totes
les jerarquies angèliques, al tron de Déu Pare. Amb el Crist elevat al cel,
l'ésser humà ha entrat de manera inaudita i nova en la intimitat de Déu; l'home
ha trobat, ja per sempre, el seu espai en Déu. La paraula cel no indica un lloc
sobre els estels, sinó quelcom molt més agosarat, important i sublim: indica a
Crist mateix, a la Persona divina que acull plenament i per sempre a tota la
humanitat. Aquell en qui Déu i l'home estan inseparablement units per sempre. Nosaltres
ens acostem al cel, més encara, entrem en el cel en la mesura en què ens
acostem a Jesús i entrem en comunió amb ell. La solemnitat de l'ascensió ens
convida a una comunió profunda amb Jesús mort i ressuscitat, invisiblement
present en la vida de cadascun de nosaltres, present en la seva Església. Som
convidats, com diu Jesús als deixebles, a anunciar a tothom la bona nova de
l’Evangeli, certs de que el Senyor és amb nosaltres, que coopera amb nosaltres,
fins que torni. «Per què ens estem mirant al cel?». Quan els Apòstols van
intentar atreure l'atenció del Ressuscitat sobre la qüestió de la reconstrucció
del regne terrè d'Israel, ell va ser elevat a la seva presència, i un núvol el
va ocultar als seus ulls. I ells restaven bocabadats mirant fixament al cel
mentre s'anava (Ac 1, 9-10). Estaven mirant fixament al cel, atès que
acompanyaven amb la mirada a Jesucrist, crucificat i ressuscitat, que era
elevat. Sense adonar-se massa que davant d’ells s'estava obrint un horitzó
magnífic, infinit, el punt d'arribada definitiu de la peregrinació terrena de
l'home. Jesús el Senyor, el vencedor del pecat i de la mort, el mitjancer entre
Déu i els homes, el jutge del vius i del morts, el Senyor de l’univers ha pujat
al cel perquè estiguem certs de que el seguirem, que allí on ha arribat el cap
hi pot arribar el cos. Jesucrist ha pujat al cel per fer-nos participar
plenament de la seva divinitat. Coneguem a quina esperança ens ha cridat,
coneguem la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres. No en dubtem
pas.
Com els deixebles no ens hem de sentir abandonats; ells no
creuen que Jesús s'hagi dissipat vers un cel inaccessible i llunyà. Estaven
segurs d'una presència nova de Jesús. Estaven segurs que el Ressuscitat estava
present entre ells, precisament ara, d'una manera nova i poderosa. Ells sabien
que ara seu a la dreta del Pare, que ha estat enlairat al cel i això implica
una nova manera de presència, que ja no es pot perdre; l’única manera en què
Déu pot ser-nos proper. L'alegria dels deixebles després de l’ascensió ens ha
de ser guia i referent. La ascensió de Jesucrist no el porta a una zona
llunyana, inaccessible, sinó que resta en permanent proximitat, la que els
deixebles experimentaren amb tal força que els produí una alegria que els durà per
sempre, perquè Ell és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. No en dubtem
pas.
Jesús és aquí. En aquest santuari que durant l’abadiat de
Domènec Porta al segle XVI fou bastit, en estil gòtic tardà, aquí on l’any
1484, es produeix la troballa de la imatge de la Mare de Déu dels Torrents, la
seva Mare i on l’abat Payo Coello fa edificar una ermita. Aquí a mig camí entre
Poblet i Vimbodí en aquesta ermita, refeta totalment al començament del segle
XVII, l’atenció al culte de la qual era objecte de cura per part del monestir.
Aquí als Torrents, el lloc que resta ja per sempre com una referència de
l’estreta relació entre Vimbodí i Poblet. Invoquem a la Mare de Déu, sota
l’advocació dels Torrents perquè ens il·lumini i ens acompanyi, perquè ens doni
fe i fortalesa per mantenir la confiança de que participarem de la gloria del
seu fill que avui ha tornat al Pare per preparar-nos l’estada. Com canten els
goigs:
La Verge, oberta els braços
la mirada fixa en Déu
per la mort trencats els llaços
convida als seus fills: Pugeu;
en el meu cor s’hi atresoren
per tots vosaltres els béns.
Vetlleu-nos sempre a tothora.
Mare de Déu dels Torrents.