Dimarts III de Pasqua
2 de maig de 2017
Poblet i Solius
Eucaristia per l’abat Edmon
Fets 7,51-8,1a; Salm 30,3cd-4.6 i 7b i 8a.17 i 20c i 21ab i Jo 6,30-3535
«Deixeu veure al vostre servent la claror de la vostra
mirada; salveu-me per l’amor que em teniu.» La nostra salvació està en la
mirada lluminosa i amorosa del Senyor. El temps pasqual és un temps privilegiat
per refermar la nostra esperança, l’esperança de que acabada la cursa puguem
veure la claror de la mirada del Senyor. Com ens diu l’apòstol, ara hi veiem de
manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem
cara a cara. Ara el nostre coneixement és limitat; després coneixerem del tot,
tal com Déu ens coneix (Cf. 1Co 13,12).
No ens vaga cercar senyals prodigiosos per poder creure; la
nostra ha de ser una fe assedegada i famolenca que ens faci marxar vers Crist i
creure en Ell i sols així ens veurem alimentats per l’autèntic pa de cel, el pa
de debò, el que baixà del cel per fer-se home i donar la vida al món. Així és
com visqué Esteve, en una actitud de total lliurament a la veritat. Tot i que
els qui el sentien es corsecaven de ràbia i estrenyien les dents; ell es
mantingué fidel a Jesús mentre es llançaven tots alhora contra ell cridant tant
com podien. Per Esteve Jesús era el seu castell inexpugnable, la seva roca
salvadora, el seu penyal i la plaça forta; el pa que dona la vida vertadera,
aquella que Esteve entreveié fixant la mirada al cel.
En quina
altra cosa podem centrar la nostra vida de cristians, de monjos sinó en fixar
la mirada al cel per entreveure-hi la gloria del Pare, demanar que l’Esperit
Sant ens ompli de gràcia, i poder esbrinar al Fill de l’home ferm a la dreta de
Déu? No és pas fàcil marxar vers Crist. Mantenir-nos-hi fidels; el camí està
ple d’obstacles, d’ensurts, de temptacions, de falses dreceres. L'essència de
la vida monàstica es pot resumir en tres verbs: estimar, pregar i treballar. És
la triple arrel d'una vocació única: la recerca de Déu en comunitat. El monjo,
com ha dit Benet XVI, cerca en la
inestabilitat del món allò que realment val i roman sempre, la mirada clara i
lluminosa de Déu, el pa vertader. En el que és provisional, la nostra fam i la
nostra set, cerquem el que és definitiu, el que ens omple per sempre. Som els afamats
i els assedegats de Déu. Aquesta fam i aquesta set, ens porta a cercar-lo, no
desorientats en un desert sinó en el si d’una comunitat, pel camí que el Senyor
ens ha aplanat prèviament mitjançant la Paraula, el pa de vida fet carn,
continguda en els llibres sagrats. I en la construcció d'aquesta unitat
interior a la recerca de Déu el monjo, per definició, afamat i assedegat;
estima, prega i treballa.
Avui
recordem a qui després d’una llarga vida de monjo estimant, pregant i
treballant ha acabat la seva cursa mantenint-se fidel. L’abat Edmon Maria tampoc no
ho ha tingut fàcil; com tots nosaltres que tampoc no ens fem el camí planer
perquè a les pedres que la vida ens posa al davant sovint ens hi afegeixen i hi
afegim els rocs dels nostres desencerts.
Com Saule que
tampoc no ho va tenir fàcil. Als seus peus com a rocs desencertats i pedra
d’ensopec s’amuntegaven els mantells dels qui apedregaven a Esteve, per així
tenir més llibertat de moviments. L’apedregaven aquells a qui el mateix Saule
amb els seus crits havia encoratjat a matar-lo. Havia de succeir perquè essent
el darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se li aparegués el Senyor,
al ell el més petit dels apòstols que ni tan sols mereixia que li diguessin
apòstol, ja que va perseguir l'Església de Déu; Crist li concediria no tenir
altra set ni altra fam que de Jesucrist, i encara crucificat
(Cf. 1Co 2,2).
Tots per gràcia de Déu som el que som, i la gràcia que Ell ens ha
donat no ha estat infructuosa; perquè treballa en nosaltres (Cf. 1Co 15,8). Com
Esteve i com Pau, confiem que les portes del regne s’obrin als qui hem nascut
de l’aigua i de l’Esperit Sant, perquè purificats dels pecats obtinguem el que
la bondat de Déu ens ha promès, el pa que dona la vida, el pa que sacia per
sempre.
Voldria ara recordar
la darrera conversa que vaig mantenir amb el P. Abat Edmon Maria la setmana
abans de Rams aquí a Solius quan em va dir a tall de comiat “Pare Abat disposi
de mi pel que li convingui”. El resum d’una vida de servei i disponibilitat a
les seves comunitats, a l’Orde i a l’Església. Ell l’ha definida també com un
avida en la foscor i el desconcert perquè sovint el que Déu ens té preparat ens
desconcerta.
Preguem per
ell i seguim el seu consell d’estimar-nos i perdonar-nos. Esperançats en l’alliberament
final i poder veure la llum eterna de Déu, la claror de la seva mirada.