El Nostre
Pare Sant Benet
11 de juliol de 2018
Pr 2,1-9; Salm 1; Col. 3,12-17; Lc 22,24-27
Sant Benet «fou molt
il·lustre per la seva doctrina; ja que va escriure una Regla la més excel·lent
per la seva prudència, i preclara doctrina. De tal manera ho és que si
algú volgués saber més detalladament la
vida i els costums del sant, en aquesta Regla podrà llegir-hi tots els actes
del seu magisteri, ja que el sant baró no pogué pas viure diferent del que
ensenyava», escriu san Gregori en la seva vida de sant Benet (Cap. XXXVI). Sant
Benet fou coherent amb el que escriví, en ell pensament i acte foren una sola
cosa, perquè rebé la saviesa del Senyor i així dels seus llavis sortí el
coneixement i la intel·ligència; perquè fou el Senyor el qui li donà el seu
ajut, perquè era un home recte, amb una vida honrada i seguia una norma de
conducta assenyada.
Benet pouà llur doctrina, la que ens deixà en la Regla, en
la seva mateixa vida, renunciant aviat al seu propi voler per militar pel
Senyor, Crist el rei veritable, amb les fortíssimes i esplèndides armes de
l’obediència. La pouà en l’Escriptura per recórrer segur el camí de la llei del Senyor, la repassava
meditant-la nit i dia per donar-nos un
text que ens servis a nosaltres, pobres dominats per les nostres
febleses tant físiques com morals, perquè escoltant la dolça veu del Senyor puguem
respondre com sant Benet amb fets a la seva crida en l’escola del servei diví,
que no és pas res d’aspre o de feixuc, tot i que el camí sigui forçosament
estret. El més important per a recorre’l, per començar-lo és que la Paraula de
Déu faci estada entre nosaltres amb tota la seva riquesa, perquè aleshores
agraïts a Déu puguem cantar-li amb salms, himnes i càntics de l’Esperit, no
anteposant res a l’ofici diví; amonestant-nos els uns al altres, amb els
sentiments que escauen a escollits de Déu, amb compassió, bondat, humilitat,
serenor, paciència. L’única cosa que ens distingeix davant de Crist és que Ell
ens trobi millors en les bones obres i en la humilitat, en la pregària i en el
treball. Ni esclau, ni lliure, ni infant, ni vell, ni prevere, ni llec; tots
som en el Crist una sola cosa i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia
de servitud, ja que Déu no fa accepció de persones.
També els apòstols
disputaven sobre qui havia de ser considerat el més important d’entre ells;
però Jesús els respongué amb claredat que no hem de ser com els reis de les
nacions que disposen dels seus súbdits com a amos; aquell qui al monestir es
cregui més que un altre germà, és que ben poca cosa, per anys i anys que hi
porti; ha avançat ben poc en el seu camí, perquè qui no s’avança a honorar al
germà i malda cercant allò que sols és útil per a ell, és que no tem Déu amb
amor i s’anteposa ell al mateix Crist. Hem de caminar comportant-nos com a
servidors, de Déu i dels germans en el clos del monestir; en la comunitat que
és l’instrument que Déu ens posa a l’abast per sortir de la infelicitat, de la
murmuració, de les afeccions desordenades que ens esclavitzen. Superant el descontent
i la insatisfacció que són la conseqüència de no deixar-nos estimar pel Senyor,
de no estimar a aquell a qui hem vingut a cercar i a servir, que és Crist. Qui
no acull a Crist, qui no s’acull a sí mateix com a imatge de Déu, imatge
imperfecte, insegura i insatisfeta, exigeix, més que demana, de ser consolat,
gomboldat, bressolat. L’amor que es cerca així dista molt de ser sincer i
humil. Qui no s’acull a si mateix amb els seus valors i els seus defectes, projecta
en els altres i fins i tot en Déu les seves frustracions; culpabilitzant, Déu
no ho vulgui, al Senyor i als germans dels seus propis límits i misèries. Sols la
misericòrdia de Déu ens pot acollir, sols confiar-nos a Ell és el camí; tal com
feu sant Benet, veritablement home de Déu, sempre ben conscient dels seus
límits i de les seves imperfeccions.
Sant Benet escriví la Regla
fa molts segles, es dirigia als homes del seu temps, certament, per tal
d’orientar-los en la recerca de Déu i d’estructurar un estil de vida comuna que
els ajudés a caminar enmig de la imperfecció. Sant Benet sabia molt bé que és
la humanitat, que vol dir caminar a les palpentes, quan la incertesa i el
dubte, enfosqueixen el nostre camí fins a fer-nos ensopegar un cop i un altre amb
la pedra que ens trobem de sobte al davant, que no és altre que el nostre
orgull que fa que no ens reconeguem imperfectes, dèbils, afeixugats, pecadors, com
som en realitat. Els temps han canvia molt del segle VIè ençà, certament, però
els homes no hem canviat. Seguim ensopegant un rere l’altre en els esculls que
no sabem ni evitar ni preveure, tot i ser tant repetitius i previsibles; i continuem
necessitats de ser guiats per l’Esperit. És precisament l’Esperit qui ens ha
donat en sant Benet un exemple de solidaritat fraterna; és l’Esperit que no
passa mai, que manté sempre la seva frescor, que té vida i ens dona la vida.
Humilitat, obediència i
servei, elements fonamentals en l’Evangeli, en la Regla i presents tothora en
la vida de sant Benet. Tot i que pugui semblar paradoxal, són els elements que
asseguren de manera més ferma la personalitat del monjo i la seva llibertat;
són la garantia d’estar en el bon camí, de respondre amb veritat i justícia a
la crida de Déu; de saber actuar lliurament per damunt de tot egoisme i de tota
passió. Sols reconeixent-nos pecadors podrem escoltar atentament, amb un cor
amatent, amb honestedat el camí dels manaments, el que la Regla ens mostra, per
arribar a entendre la bondat i la justícia i encertar sempre el viarany
correcte per tal que la pau a la que hem estat cridats coroni els nostres cors.
Guardant-nos
la llengua de mal, no parlant amb engany; decanta't-nos del mal i fent el bé,
cercant la pau i seguint-la. Aquella pau que Jesús augura com
el seu do suprem en aquest món, aquella pau que ens permet superar totes les
nostres febleses, infidelitats i debilitats, aquella pau que sant Benet vol que
assolim centrant la nostra vida en Crist, bo i seguint el guiatge de
l’Evangeli; aquella pau que és fruit d’aquell amor que tot ho lliga i
perfecciona. Demanem a sant Benet que ens ajudi a mantenir fermament a
Crist al centre de la nostra vida. Que sols Crist ocupi sempre el primer lloc
en els nostres pensaments i en les nostres obres. (Cf. Benet XVI 27 d’abril de
2005).