OPINIÓ
Els tres descobriments del Cardenal
L'Abat de Poblet reflexiona al voltant de la figura del Cardenal Vidal i Barraquer
Octavi Vilà Mayo
04/07/2018
L’any 1968 s’escaigué el centenari del naixement a Cambrils de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. Amb aquest motiu la revista Serra d’Or,
publicada pels monjos de Montserrat, li dedicà un monogràfic. Certament
aquell any jo era un infant molt menut, però en ser el meu germà gran
subscriptor de Serra d’Or, la revista caigué a les meves mans i
els meus ulls sorpresos feren un primer i infantil descobriment del
Cardenal, un cardenal de l’Església que havia estat exiliat durant la
Guerra Civil -cosa habitual- i després -cosa sorprenent-, i la seva
figura havia sigut inexplicablement silenciada durant molts anys. Res a
veure amb la imatge que fins llavors jo pogués tenir d’un cardenal
rodejat d’honors i complaences oficials com era habitual en l’època. Amb
els anys vaig anar descobrint la figura del Cardenal, cosa no pas tan
difícil en una ciutat com Tarragona, on mai la seva figura es desdibuixà
del tot i on restaven molts testimonis del seu pontificat i de la seva
vida entre els preveres de la diòcesi. La meva família paterna, amiga
del bisbe màrtir, avui ja beat, Manuel Borràs, també servava records de
la figura que el meu pare anomenava el Cardenal, sense afegits onomàstics.
Al llarg de l’any 1978 vàrem viure a Tarragona un segon descobriment
del Cardenal amb la preparació i el retorn de les despulles. De la mà
del Dr. Pont i Gol, Tarragona recuperava a la fi una de les figures més
emblemàtiques de l’Església a Catalunya i a Espanya dels primers 40 anys
del segle XX. A través del Full parroquial poguérem llegir en
el relat de mossèn Joan Viladrich, el seu fidel familiar, la marxa a
l’exili durant la tràgica persecució de 1936 a 1939 i la mort a Friburg
del Cardenal. Certament el missatge del retorn fou la pau, la
reconciliació, la superació de les antigues divisions per afrontar tots
junts un futur que es presentava difícil, incert, però esperançador. Per
afrontar-lo calia conèixer la nostra història i recuperar les figures
que per una raó o una altra havien quedat enfosquides amb l’ombra del
dubte malintencionat. Escrivia el Dr. Pont i Gol el maig del 1976: “Era
com si ell m’ho demanés, repetint-me les paraules del seu testament: «Si
moro a l’exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a
Tarragona»”.
El tercer descobriment fou de la mà del seu biògraf, mossèn Ramon
Muntanyola, mort pocs anys abans que les despulles del Cardenal
retornessin a Tarragona, a la seva seu. És una biografia que, com
confessava en la introducció a la primera edició, li anà colpint el
cervell dia rere dia durant molts anys; la biografia d’un personatge pel
qual sentia veneració i estima, com ho escrivia: “Ell, ni que estigués
físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els
seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans l’estimaven,
sens dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau
d’orella, amb una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el
dubte que l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció,
capaç d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare”.
Diligite alerutrum [Estimeu-vos els uns als
altres] fou la seva divisa episcopal. Visqué situacions i períodes molt
difícils, fou calumniat, perseguit i exiliat. Un Poblet encara sense
vida monàstica fou escenari de la seva detenció partint vers el que
semblava una mort anunciada i inevitable. El dolor marcà l’última part
de la seva vida; dolor per l’assassinat de tants seus preveres, del seu
estimat bisbe auxiliar: dolor per un país dessagnat en una cruel guerra,
a la fi el dolor per una victòria sense pau. El seu llegat no pot ser
altre que la pau, el mateix missatge del seu pontificat, del seu exili,
el seu missatge de sempre.