Dissabte de la setmana XII durant l'any / II
30
de juny de 2018
Assemblea
de la Germandat de Poblet
Lm 2,2.10-14.18-19; Salm 73,1-2.3-4.5-7.20-21;
Mt 8,5-17
En cada celebració eucarística la litúrgia ens posa
als llavis les paraules del centurió en l’Evangeli d’avui «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa
meva. Digueu-ho només de paraula».
Un centurió, un representant del poder de Roma, diguem que del poder
opressor de l’imperi per a molts jueus, és l’escollit per mostrar-nos com la fe
mou muntanyes de dolor. Certament es tracta d’un pagà i aquest punt ens indica
ja que Jesús, com tantes altres vegades, no fa accepció de persones; per a Ell
allò important no és ni l’ètnia, ni la procedència; l’únic important és la fe.
Del personatge del centurió ens sorprèn també la
seva humanitat, ben poc comuna per l’època; és un seu criat el qui està al llit
paralític i qui sofreix molt. Els esclaus eren considerats mers utensilis de
treball i el sol fet de que el centurió empri el mot “criat” indica ja una rara
delicadesa i deixa clar que el preocupa la seva vida, la seva salut, la seva
condició humana i això és per sí mateix un fet insòlit. El centurió aboca
el seu cor com aigua a la presència del Senyor, estén les mans i li prega. Crist se n’adona de que és un home bo i Jesús, quan
veu afecte, caritat i amor al proïsme, quan sap que algú ajuda als necessitats,
l’acull sol·lícit.
Les paraules que diu el centurió
al Senyor ens preparen en cada Eucaristia per a rebre el cos i la sang de
Crist; per fer-ho amb la fe i amb la humilitat del centurió. «Crist coneix el
que hi ha dins de l'home; només Ell ho coneix!» (Sant Joan Pau II Homilia inici
pontificat.) Per això s’asseu a taula amb els publicans; sacia la seva set amb
l’aigua pouada per una samaritana; es deixa rentar els peus amb les llàgrimes i
assecar-los amb els cabells per una pecadora; s‘admira amb la fe d’un centurió.
Jesús pot entrar al cor dels homes i entrant-hi no s'estima l'un més que
l'altre, sinó a aquell a qui troba millor en les bones obres, Ell no anteposa
l’home lliure a l’esclau; amb Ell els oprimits no se'n van defraudats, per això els
pobres desvalguts lloen el seu nom. «Crist va regnar sobre pagans i
circumcisos, que ell, a més a més, transformà en homes nous.» (Del comentari de
sant Ciril d’Alexandria, sobre el llibre del profeta Miquees). Com el centurió que ha entès ben bé allò que Pere va
confessar, que Jesús és el Messies.
«La fe ens dóna
precisament això: és un confiat lliurar-se a un «Tu» que és Déu, qui ens dóna
una certesa diferent, però no menys sòlida que la que ens arriba del càlcul
exacte o de la ciència. La fe no és un simple assentiment intel·lectual de
l'home a les veritats particulars sobre Déu; és un acte amb el qual ens confiem
lliurement a un Déu que és Pare i ens estima; és adhesió a un «Tu» que ens dóna
esperança i confiança.» (Benet XVI 24 d’octubre de 2012).
El centurió creu; creu que Ell és el Fill de Déu. Aleshores
el miracle no es realitza perquè Jesús el toqui, li posi fang o li digui una
paraula concreta, qui obra miracles és la fe. Jesús veié tanta fe en el centurió com mai a
Israel n’havia trobat. Fe i humilitat, perquè a més de creure el centurió reconeix
que casa seva, que ell, no és digne d'albergar-lo. Per la fe, per la humilitat,
per l'amor; podem arribar al cor dels homes, al cor de Déu.
Ens cal però oblidar-nos del maniqueisme
contemporani, de jutjar per les aparences, d’entendre la vida amb la divisió
entre els nostres i els altres; Jesús no jutja abans d’hora, espera a conèixer
que hi ha dins del cor dels homes. Per a Ell l’altre és aquell qui pateix,
l’empresonat, l’exiliat, el refugiat, el desnonat, l’afamat. Els altres són aquells
als qui les llàgrimes els enceguen els ulls, són les criatures
extenuades pels carrers de les viles o ofegades al mar tot cercant una vida
millor o al menys la possibilitat de viure. Són els nens afamats que diuen a
les mares: «Mare, on és el pa?» I s'esllangueixen com malferits, exhalant el
darrer sospir a la falda de la mare; com ens diu avui el llibre de les Lamentacions.
Com a creients hem
d’ajudar a que els oprimits no se'n vagin defraudats i que els
pobres desvalguts lloïn el nom del Senyor. Donant de menjar al qui té fam; de
beure al qui té set; vestint al qui va despullat; acollint al foraster, a
l’emigrant; visitant al malalt, a l’exiliat i al presoner. Fer-ho recurrent a
la intercessió de Crist, a la fe i a la humilitat, que són els tres elements
fonamentals de la nostra vida de creients. A més humilitat, més fe; perquè la
humilitat és caminar en veritat, com deia santa Teresa, i la veritat és Crist,
l’únic mitjancer davant del Pare. Sinó construïm sobre el fonament de
Jesucrist, construïm en el buit; Ell ha de ser punt de referència constant,
imprescindible, únic per a nosaltres, no anteposant-li mai res.