Exaltació de la Santa Creu
14 de setembre de 2018
Cartoixa de Santa Maria de Montalegre
Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38;
Fl 2,6-11; Jo 3,13-17
De l’arbre de la creu ens ve la
vida, d’un símbol de mort i d’anorreament, ve la victòria de la vida sobre la
mort. Déu ens estima, tant que ha enviat al seu Fill per salvar al món, per
oferir-nos la vida eterna i fer-nos partícips de la seva resurrecció. És
l’aparent contradicció de la història de la salvació, de la mort i d’una mort
de creu, en surt Crist com a Senyor a gloria de Déu Pare.
També al llarg de la història de
la salvació, de la nostra història, de la història de les nostres comunitats,
de moments de dolor, d’aparent derrota, de sofriment n’han sorgit fruits de
salvació. Com d’aquella serp de coure posada per Moisès en forma d’estendard
que en mirar-la salvava la vida. Així la creu de Crist, la creu
que roman mentre la terra gira, ens dona la vida i la resurrecció. La nostra
vida monàstica, la nostra vida «contemplativa, tant més necessària, com més
incompresa és avui en el món» (Testament del cardenal Vidal i Barraquer), la
nostra vida de cercadors de Déu; té a Crist com a centre i meta, sempre
inabastable i sempre modèlic. En mig del nostre món a voltes buit, a voltes
desesperançat, a voltes desorientat, i sortosament també a voltes confiat en
Déu; la creu sempre roman mentre la terra gira. La creu de Crist és el cim de
l'amor, que ens dóna la salvació.
Cadascun de
nosaltres tenim la nostra participació en la creu de Crist. Parla Guiu II de la
creu de la carn que és aquella que no es guia per amor a la vanitat; de la creu
de l’ànima que és la que es mou pel temor amorós a Déu i de la creu de
l’esperit que esdevé finalment fruit i caritat. Si temem a Déu és perquè Ell tot
ho pot amb el seu poder, i aquest temor és autèntic si creiem que res resta
ocult a la seva saviesa. Si s'estima a Déu és perquè és l'amor, i aquest amor
és sincer perquè és la veritat o l'eternitat (Cf. Sant Bernat Sermó sobre les fonts del paradís). Déu
és dolç i suau, conseller prudent, fort ajut en la nostra vida (Cf. Carta de dom Guiu el cartoixà sobre la vida
contemplativa) perquè no hi ha creu en la vida humana que el Senyor no comparteixi
amb nosaltres.
Els fills de sant
Bru coneixeu bé la creu, ascetes i contemplatius que en el vostre tracte íntim
i contínua unió amb Déu (Cf. Testament del cardenal Vidal i Barraquer) sabeu
trobar motius perquè la cartoixa essent casa de pregària apartada, sigui també
lloc de refugi i també més d’un cop avantsala del martiri; perquè tenint la
creu per centre, el monestir pot esdevenir la casa de Déu i la porta del cel (Cf. Gn 28,17). Porta del cel pels qui prenen la
creu del martiri, com els sis màrtirs que d’aquí sortiren durant la guerra
civil; víctimes de la violència i de l’odi i llavors de reconciliació. Una
violència que no entén de raons, sinó sols d’odi, de la qual no importa el
color sinó que sols es guia per la rauxa desenfrenada. Perquè el màrtir és el
qui la participa de la creu de Crist fins a l’extrem; un màrtir no desitja la
mort, l’accepta esperançat quan Crist l’hi ofereix. Casa de Déu pels qui prenen
la creu que significa la persecució i així per acollir als perseguits dotze
cartoixans de Farneta foren occits; entre ells el germà convers Rafael Cantero,
doblement perseguit ja que foragitat de Montalegre per uns i obligat a refugiar-se
a Farneta, trobà finalment la palma del martiri a mans d’uns altres enemics de
l’home; perquè el mal no es distingeix per llur llinatge. Ells que cercaren la
part millor en la vida contemplativa; Déu els elegí per compartir la seva creu
i la seva resurrecció.
Perquè la cartoixa, casa de Déu, ha esdevingut sovint lloc
d’aixopluc i refugi també pels qui prenen la creu de l’exili, com ho fou a
Farneta i la Valsainte pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, de qui
celebrem el 150è aniversari del naixement i el 75è de llur mort a l’exili, ell
en forçosa expatriació, fou impedit de retornar a la seva seu que havia hagut
d’abandonar vorejant el martiri que patiren tants altres trobà acull i caritat
al recer de dues cartoixes.
En la creu Crist s’ha fet
reconèixer. Perquè Ell és el qui sofreix i el qui estima, és el qui ha estat
enaltit, el qui de la creu clavat ha triomfat. Si tot cristià està cridat a
seguir les petjades de Crist pobre, mans i humil, carregat amb la creu, per
poder participar realment en la seva resurrecció i en la seva glòria; més ho som
nosaltres cridats per Crist a seguir la nostra vocació. Com més elevat és el
camí que se'ns ha obert, major perill tenim de caure, no només per
transgressions manifestes, sinó també pel pes natural de la rutina. És Déu qui dóna
la seva gràcia als humils, hem de recórrer sobretot a Ell, i estar sempre alerta,
no sigui que la vinya triada es converteixi en borda, com diuen els vostres
estatuts (Cf. Estatuts de l’Orde Cartoixà,
Cap. 33).
«La creu de Crist és el punt
ferm, enmig dels canvis i de les vicissituds del món. En Crist està tot, Ell és
la plenitud; per això ens cal temps per fer nostres les dimensions del seu
misteri. Podríem dir que és aquest un camí de transformació en el qual es
realitza i es manifesta el misteri de la resurrecció de Crist en nosaltres.» (Papa
Benet XVI a la cartoixa de Serra Sant Bru 9 d’octubre de 2011). Déu estima tant
el món, ens estima tant; que si fixem els ulls en la creu ens ofereix la vida
eterna, perquè per la creu ha vingut la salvació al món.
En ser enlairat damunt
la terra el Fill de l’home, aquell qui ha baixat del cel, som atrets cap a Ell i
coneixem que Ell és i que no fa res pel seu compte, sinó allò que el el Pare li
ha ensenyat (Cf. Jn 8,28 i 12,32).