Homenatge a
Joan Carles Castro
Mestre
orguener
Monestir de
Poblet diumenge 14 d’octubre de 2018
Bona tarda i benvinguts tots a Poblet.
Ens hem reunit avui aquí, en un lloc apartat, amb un temps
inclement i a una hora intempestiva, o al menys no habitual per aquest tipus
d’actes, per recordar a Joan Carles Castro, mestre orguener. Ho fem aquí i ara
perquè ell va passar moltes hores en aquesta església i en hores vertaderament
intempestives per atendre el manteniment de l’orgue gran, coordinant amb fra
Josep Antoni, el P. Lluc i en Pep Gorgori els festivals d’orgue i sobretot per
construir-hi l’orgue de cor, que ha acabat esdevenint la seva darrera obra. Un
orgue que acompanya la nostra pregària amb els Salms, en els que hi ha present l’amor
i la mort. Per això som avui aquí i no en cap sala de concerts, perquè en Joan
Carles construïa instruments, orgues, per formar part de la vida, en aquest cas
de la vida de la comunitat cistercenca de Poblet.
La música, l’orgue fou la passió d’en Joan Carles, la seva
vida. Des d’aquell dia que es presentà al taller Blancafort amb voluntat
d’aprendre fins aquí on acabà la seva darrera obra, tota una vida, massa breu,
dedicada al món de l’orgue. Els darrers anys i mesos els passà aquí lliurat a
la tasca que semblava impossible com una carrera contrarellotge, acabar l’orgue
de cor. D’aquí estant visqué amb angoixa i preocupació la malaltia que
s’endugué al seu pare i d’aquí estant va viure, ja com a protagonista, amb
molta serenor i ànim de lluita la seva pròpia malaltia que acabà per
endur-se’l.
La vida d’en Joan Carles, ha estat massa breu i ens ha deixat
amb moltes coses encara per fer, però ha estat com un instrument; com un dels
orgues que ell construí i restaurà. Perquè un orgue en sí mateix no té sentit,
és un instrument, un mitjà perquè l’aire que passa pels seus tubs esdevingui
música, aquí una música que lloa a Déu. Així també la seva vida ha esdevingut
un instrument malgrat mesos de dur combat contra la malaltia, que va afrontar
amb coratge i optimisme.
Juan Carlos
ha visto colmado de sentido su existencia con la música i el órgano. Ahora con
su recuerdo nos quedan también sus obras, como este órgano que acompaña la
oración de esta comunidad de monjes. Porqué tras su partida en muchos templos
seguiremos alabando a Dios acompañados por un instrumento salido de sus manos,
mimado por sus manos. La pasión con que trabajó, transmitiendo a su obra todo
su sentimiento, mostraba una pasión por la vida, por las cosas bien hechas,
perdurables a través del tiempo. La vida de Juan Carlos fue marcada por la pasión,
por los suyos, por la música y por el trabajo bien hecho. Aunque sin duda le
quedara mucho por hacer, él ha llegado ya a la plenitud. Su muerte nos deja por
una parte dolor y ausencia pero por otra la alegría de haber compartido un
tramo más o menos largo de ella con nosotros. Escribía san Juan Pablo II que
«el artista, cuanto más consciente es de su «don», tanto más se siente movido a
mirar hacia sí mismo y hacia toda la creación con ojos capaces de contemplar y
de agradecer, elevando a Dios su himno de alabanza. Sólo así puede comprenderse
a fondo a sí mismo, su propia vocación y misión.» (Carta a los artistas, 1999)
Gràcies a tots vostès per la seva presencia aquí a Poblet, en
un lloc apartat, amb un temps inclement i a una hora intempestiva. Reunits vora
la darrera obra d’en Joan Carles, de la seva família, dels seus amics, dels
seus col·legues de professió i d’aquesta comunitat, per recordar-lo i donar
gràcies a Déu per la seva vida, la seva obra i la seva fortalesa davant la
malaltia.
Moltes gràcies en especial al seu germà Oscar, a la Mireia la
seva companya, a Pep Gorgori, a Albert Blancafort i a fra Josep Antoni per
l’organització d’aquest acte.