diumenge, 20 de gener del 2019

Diumenge II durant l'any / Cicle C


Diumenge II durant l'any / Cicle C

20 de gener de 2019

Is 62,1-5; Salm 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c; 1C 12,5-11 i Jo 2,1-11

Jesús de Natzaret és el Fill de Déu fet home, la Paraula feta carn, vertaderament Déu i vertaderament home, enviat per a anunciar el Regne de Déu. La litúrgia de la Paraula d’aquests tres primers diumenges de l’any ens ha fet prestar atenció a tres manifestacions de Jesús. L’adoració dels mags presentava fonamentalment un signe de reialesa i prefigurava a més la divinitat i la humanitat de Jesús, amb les ofrenes de l’or, l’encens i la mirra. Al Jordà en ser batejat Jesús una veu del cel estant el reconegué com a Fill i estimat del cel. Avui a Canà Jesús, com un home qualsevol participa en unes noces on ha estat convidat amb la seva Mare i els seu deixebles, tot just cridats a la missió. En tots aquests relats es manifesta la gloria del Senyor, aquell raig de llum que anuncià el profeta Isaïes, i que ha estat el nostre bé. 

«Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.» diu Jesús a la seva Mare.

Era el tercer dia, ens diu el quart evangelista, quan Jesús anà a Canà. Encara no era la seva hora. L’hora de Jesús és un vertader fil conductor al llarg de tot el quart Evangeli; és l’hora que marca la plenitud de la realització de la seva missió, l’hora que tants cops anunciarà que ha d’arribar, així li dirà a la samaritana o a la gent vora la porta de les ovelles a la ciutat santa. L’hora que arribarà a Jerusalem després de la festiva entrada del diumenge de rams. L’hora presideix tota l’actuació de Jesús, és el seu horitzó, perquè és l’hora de la seva glorificació i exaltació, l’hora de la nostra salvació; perquè Ell és en qui hi ha la vida vertadera, que és la llum dels homes. L’hora de Jesús és l’hora que el Pare ha disposat perquè el pla de salvació s’acompleixi. A Canà encara no havia arribat l’hora, però malgrat això Jesús hi fa un signe. 

«Feu tot el que ell us digui.» diu la Mare als servents.

A Canà hi ha la Mare, és ella la qui comenta al seu Fill que el vi s’ha acabat; una conversa ben col·loquial entre una Mare i un fill convidats a unes noces, un  diàleg profundament humà. Però alhora que li confia una necessitat humana,  és una Mare que exposa una situació compromesa per als nuvis, que vol intercedir davant del Fill a favor d’altri. Pròpiament no demana res a Jesús; simplement exposa una situació, li diu que no tenen vi, però no li demana  que faci res en concret, ni que utilitzi el seu poder, ni encara menys que realitzi un miracle; simplement informa a Jesús i espera que ell decideixi que ha de fer. La Mare atén així  la petició dels homes i ho fa com una mare amatent, disposada a ajudar. Per primera vegada en l’Escriptura, apareix la bondat i la disponibilitat a intercedir de la Mare. Però alhora que ho deixa confiadament tot en mans de Déu, amb el seu exemple ens ensenya a pregar a Déu, a confiar en Déu, a presentar-nos davant d’Ell i deixar que Ell decideixi el que cal fer, perquè tant sols Ell sap el que és millor per a nosaltres. Jesús no li diu Mare, li diu dona perquè amb aquest títol expressa el lloc que ocupa en la història de la salvació; el que ocuparà als peus de la creu quan tornant a dir-li dona, la lliuri a la protecció d’aquell deixeble que tant estimava. Indica així anticipadament l'hora en què Ell convertirà aquesta dona, la seva Mare, en Mare de tots els seus deixebles, de tots nosaltres. La Mare de Jesús representa la dona nova, la dona definitiva, és aquella que li va donar la carn i la sang, i que feu que una dona alcés la veu entre la gent i li digues a Jesús “Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!” (Lc 11,27). 

«Tu has guardat fins ara el vi millor.» digué el cap de servei al nuvi.

El mateix Jesús és el vi millor, aquell qui després dels profetes ha estat enviat pel Pare per acomplir el pla de salvació. Ell mai actua per agradar als altres; tot el que fa ve del Pare, i a Canà no fa un prodigi, no juga a mostrar el seu poder en un assumpte en el fons trivial; Ell realitza un signe, amb el qual anuncia la seva hora, que tot i que encara ha d’arribar, ja es prefigura. L'hora de les noces eternes, l'hora de la unió entre Déu i la humanitat. Transforma unes noces humanes en una prefiguració de les noces divines, imatge del moment en què Jesús portarà el seu amor fins a l'extrem, quan arribi l’hora.

Són diversos els signes que farà Jesús, però tots són obra d'un sol Déu, que els fa valent-se del Fill que ha rebut el do de donar la salut als malalts; el do de fer signes; el do de profecia; el de distingir si un esperit és fals o autèntic; el do de parlar llenguatges misteriosos; el do d'interpretar-los. També nosaltres, ens ho diu l’Apòstol, hem rebut un do de mans de Déu; ja sigui  el do d'una paraula profunda; el do de desglossar les veritats o el do de la fe; cadascun de nosaltres n’ha rebut algun, gràcies a l’Esperit i com Crist hem de posar-los en bé de tots.

Que, per intercessió de la seva Mare, ens hi ajudi Jesús que començant els seus signes a Canà de Galilea, hi manifestà la seva glòria, tant que els seus deixebles cregueren en ell.