Diumenge II durant l'any / Cicle C
20 de gener de 2019
Is 62,1-5; Salm 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c; 1C 12,5-11 i Jo 2,1-11
Jesús de Natzaret és el Fill de Déu fet home, la Paraula feta
carn, vertaderament Déu i vertaderament home, enviat per a anunciar el Regne de
Déu. La litúrgia de la Paraula d’aquests tres primers diumenges de l’any ens ha
fet prestar atenció a tres manifestacions de Jesús. L’adoració dels mags
presentava fonamentalment un signe de reialesa i prefigurava a més la divinitat
i la humanitat de Jesús, amb les ofrenes de l’or, l’encens i la mirra. Al Jordà
en ser batejat Jesús una veu del cel estant el reconegué com a Fill i estimat
del cel. Avui a Canà Jesús, com un home qualsevol participa en unes noces on ha
estat convidat amb la seva Mare i els seu deixebles, tot just cridats a la
missió. En tots aquests relats es manifesta la gloria del Senyor, aquell raig
de llum que anuncià el profeta Isaïes, i que ha estat el nostre bé.
«Dona, i jo què hi tinc
a veure? Encara no ha arribat la meva hora.» diu Jesús a la seva Mare.
Era el tercer dia, ens diu el quart evangelista, quan Jesús
anà a Canà. Encara no era la seva hora. L’hora de Jesús és un vertader fil
conductor al llarg de tot el quart Evangeli; és l’hora que marca la plenitud de
la realització de la seva missió, l’hora que tants cops anunciarà que ha
d’arribar, així li dirà a la samaritana o a la gent vora la porta de les
ovelles a la ciutat santa. L’hora que arribarà a Jerusalem després de la
festiva entrada del diumenge de rams. L’hora presideix tota l’actuació de
Jesús, és el seu horitzó, perquè és l’hora de la seva glorificació i exaltació,
l’hora de la nostra salvació; perquè Ell és en qui hi ha la vida vertadera, que és la llum dels homes. L’hora de Jesús és l’hora que el Pare
ha disposat perquè el pla de salvació s’acompleixi. A Canà encara no havia
arribat l’hora, però malgrat això Jesús hi fa un signe.
«Feu tot el que ell us
digui.» diu la Mare
als servents.
A Canà hi ha la Mare, és ella la qui comenta al seu Fill que
el vi s’ha acabat; una conversa ben col·loquial entre una Mare i un fill
convidats a unes noces, un diàleg
profundament humà. Però alhora que li confia una necessitat humana, és una Mare que exposa una situació
compromesa per als nuvis, que vol intercedir davant del Fill a favor d’altri.
Pròpiament no demana res a Jesús; simplement exposa una situació, li diu que no
tenen vi, però no li demana que faci res
en concret, ni que utilitzi el seu poder, ni encara menys que realitzi un
miracle; simplement informa a Jesús i espera que ell decideixi que ha de fer. La
Mare atén així la petició dels homes i
ho fa com una mare amatent, disposada a ajudar. Per primera vegada en
l’Escriptura, apareix la bondat i la disponibilitat a intercedir de la Mare.
Però alhora que ho deixa confiadament tot en mans de Déu, amb el seu exemple ens
ensenya a pregar a Déu, a confiar en Déu, a presentar-nos davant d’Ell i deixar
que Ell decideixi el que cal fer, perquè tant sols Ell sap el que és millor per
a nosaltres. Jesús no li diu Mare, li diu dona perquè amb aquest títol expressa
el lloc que ocupa en la història de la salvació; el que ocuparà als peus de la
creu quan tornant a dir-li dona, la lliuri a la protecció d’aquell deixeble que
tant estimava. Indica així anticipadament l'hora en què Ell convertirà aquesta
dona, la seva Mare, en Mare de tots els seus deixebles, de tots nosaltres. La Mare de Jesús representa la dona nova, la dona definitiva, és aquella que li va donar
la carn i la sang, i que feu que una dona alcés la veu entre la gent i li digues a Jesús “Sortoses les
entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!” (Lc 11,27).
«Tu has guardat fins
ara el vi millor.» digué
el cap de servei al nuvi.
El mateix Jesús és el vi millor, aquell qui després dels
profetes ha estat enviat pel Pare per acomplir el pla de salvació. Ell mai
actua per agradar als altres; tot el que fa ve del Pare, i a Canà no fa un
prodigi, no juga a mostrar el seu poder en un assumpte en el fons trivial; Ell
realitza un signe, amb el qual anuncia la seva hora, que tot i que encara ha
d’arribar, ja es prefigura. L'hora de les noces eternes, l'hora de la unió
entre Déu i la humanitat. Transforma unes noces humanes en una prefiguració de
les noces divines, imatge del moment en què Jesús portarà el seu amor fins a
l'extrem, quan arribi l’hora.
Són diversos els signes que farà
Jesús, però tots són obra d'un sol Déu, que els fa valent-se del Fill que ha rebut
el do de donar la salut als malalts; el do de fer signes; el do de profecia; el
de distingir si un esperit és fals o autèntic; el do de parlar llenguatges
misteriosos; el do d'interpretar-los. També nosaltres, ens ho diu l’Apòstol,
hem rebut un do de mans de Déu; ja sigui el do d'una paraula profunda; el do de
desglossar les veritats o el do de la fe; cadascun de nosaltres n’ha rebut
algun, gràcies a l’Esperit i com Crist hem de posar-los en bé de tots.
Que, per intercessió
de la seva Mare, ens hi ajudi Jesús que començant els seus signes a Canà de
Galilea, hi manifestà la seva glòria, tant que els seus deixebles cregueren en
ell.