Professió regular d’obediència
De Fra Joaquim Cervera
Sala Capitular
Divendres 25 de gener de 2019
Estimat fra Joaquim,
Avui has tornat a demanar la misericòrdia de Déu i de
l’Orde, tal com vares fer el dia que vestires l’hàbit de novici. Aleshores vas
trucar a la porta del monestir, ara veiem que has persistit en la teva demanda,
tot i que se t’han dit per endavant les coses dures i aspres per les quals es
va a Déu, i has pogut escoltar, llegir i estudiar la Regla amb profunditat. Ara
has de saber que la llei de la Regla estableix que a partir de demà no et serà
lícit d’anar-te’n del monestir, ja que havent-ho pensat tant, has pogut refusar
o acceptar.
Arribes a un punt important de la teva vida monàstica, el
de lligar-te amb aquesta comunitat i fer-ho oferint simbòlicament la teva vida
damunt l’altar com faràs demà, si Déu vol, dipositant-hi la teva cèdula de
professió. Per aconseguir-ho avui davant la comunitat manifestes la teva
voluntat d’assumir el camí de l’obediència monàstica per tal de configurar-te
més i més al Crist, per no anteposar res a la seva Paraula i per cercar quina
és la voluntat de Déu mitjançant la pràctica de l’obediència. Prens les
fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència per tal de que t’ajudin en el teu
camí cap la vida eterna. Perquè aquesta és la vertadera meta, la vida eterna,
tota altre no és més que una passa, això sí, que ens cal anar fent en la bona
direcció.
Has arribat lluny i no has arribat enlloc alhora, com
tots i cadascun de nosaltres, perquè on ens cal arribar és al Crist i a Ell no
hi arribem mai del tot en aquesta vida. Has de viure la teva vida com un camí,
com una ocasió en tot moment per entrar en contacte amb la voluntat del Pare,
sense perdre mai de vista per Qui t’has compromès, perquè sense la passió
enamorada pel Crist la teva vida no tindrà futur, estarà buida i és això contra
el que hauràs de lluitar cada dia. Tens recursos per fer-ho, al llarg d’aquests
anys els has anat aprenent: la fidelitat
a l’Ofici Diví, el contacte amb la Paraula de Déu, el treball i la força
de l’Eucaristia; tot això viscut en comunitat; no ho perdis, no ho menyspreïs
mai. No permetis mai que la teva reacció davant qualsevol entrebanc, que segur
que tindràs, sigui la de caure en el desencís, en el pessimisme o en la crítica,
abans de criticar confia’t al Senyor i procura apreciar i comprendre el que
t’envia. Ell t’ajudarà per no caure en trobar-ho tot malament, en perdre la
il·lusió i caure en la murmuració amenaçant així la unitat i la caritat. En
qualsevol comunitat, en qualsevol monestir si ho cerques trobaràs, sense masses
dificultats, suficients elements de crítica per estar ocupat tot el dia si
vols; sabem i tu també saps que som una comunitat imperfecte però que volem
avançar junts cap a Crist, fer-ho malgrat o gràcies a les nostres imperfeccions
i febleses tant físiques com morals, als nostres defectes de fàbrica. Tot això
ja ho has anat coneixent i malgrat tot, vols ser un de nosaltres, per això vas
venir, per això t’has anat preparant i saps que hauràs de tenir per centre la
pregària i que potser algun dia no t’hi sentiràs prou bé però estigues cert que
si desitges pregar, si desitges estar en presència del Senyor, no en dubtis que
Ell t’escoltarà i t’ajudarà.
L’obediència que avui vols destacar d’una manera especial
entre els vots que faràs demà, pot ser una defensa contra tots aquests perills,
contra la pròpia voluntat; és ben fàcil tenir la temptació de fer-nos centre
del nostre propi univers, de voler viure les nostres vides per la nostra pròpia
satisfacció. L’art de ser cristià, l’art de ser monjo, deia el cardenal Basil
Hume, abat benedictí, es aprendre a posar Crist al centre de les nostres vides
i estimar a Déu i als altres tal com Ell ens va ensenyar. Construir la nostra
vida en Crist significa comprometre’ns pel seu amor i el seu amor ens demana
coherència en el propi comportament, seguir en la nostra conducta els manaments
de Crist, de l’Església i de la Regla. El que hem de témer és la pusil·lanimitat,
l’egoisme, la lleugeresa, la comoditat; tot allò que pot fer emmudir la veu de
Crist dins dels nostres cors; però no tinguis mai por fra Joaquim de les
exigències de l’amor de Crist. Dirigeix sempre vers Ell la teva mirada amb la
lectura de la seva Paraula, intimant amb Ell en la pregària, servint-lo en el
treball, no deixant mai de formar-te interiorment amb profunditat i serenament.
Sols amb Crist al costat podem caminar segurs, tant sols portant la seva
presència a totes les nostres activitats podrem tenir la certesa de que el
cerquem i de que Ell també ens cerca.
Estimat fra Joaquim, han estat uns anys de formació
durant els quals t’has anat plantejant si cercaves Déu de veritat i també
nosaltres ens ho plantejaven respecte a tu; sols Crist pot donar una vertadera
resposta a aquesta pregunta i Ell ja te la seva resposta, Ell ja sap si tu o
qualsevol de nosaltres el cerquem amb sinceritat de cor, de fet sols Ell ho
sap. Per això mateix lluita amb afany per no defraudar-lo, ens cal lluitar a
tots, cada dia, a cada hora, per tal de refermar-nos en el nostre camí de cerca
de Déu. En el fons som uns privilegiats, no ens n’enorgullim pas per això,
perquè el mèrit no és pas nostre, és Ell qui ens ha cridat i nosaltres
aixecant-nos amb dificultat li hem respost, ara no ens aturem, ara no t’aturis
estimat fra Joaquim, persevera amb armes tant esplèndides com aquesta de
l’obediència, que és una obediència, no ho oblidis mai al mateix Crist. Com diu
el Papa Francesc en el llibre sobre la vida consagrada que ens va servir de
guia en el retir a Vallbona on vares preparar aquesta teva professió solemne
«La qüestió no rau tant en fer, sinó a ser fidel.»
Per molts anys i que el Senyor t’acompanyi sempre en el
teu camí.