Diumenge I de Quaresma / Cicle C
Diumenge 10 de març de 2019
Dt 26,4-10; Salm 90,1-2.10-11.12-13.14-15; Rm 10,8-13 i Lc 4,1-13
El temps quaresmal ens
prepara, lliurats més intensament a la pregària i a l’escolta de la Paraula de
Déu, aquella que tenim molt a prop nostre, al llavis i al cor com ens diu
l’apòstol, per celebrar el misteri pasqual donant particular relleu al doble
caràcter d'aquest temps: baptismal i penitencial, com ens diu el Concili Vaticà
II (Cf. SC, 109). Així la litúrgia ens proposa avui, tot començant el camí
quaresmal, de fer-ho de vell antuvi amb Jesús, acompanyant-lo en la seva pujada
cap a Jerusalem i sortint des de la feixuguesa del desert, on ha estat portat
per l’Esperit, que ha davallat sobre d’Ell després de rebre el baptisme de Joan
al Jordà. El desert és el lloc de la pregària i del silenci, de la solitud;
allí Jesús resta cara a cara amb el Pare, durant quaranta dies evocant els
quaranta anys de travessia pel desert del poble d’Israel quan el Senyor l’alliberà,
el feu sortir d'Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de senyals, de
prodigis i d'un gran pànic, i el va portar fins al país que regalima llet i
mel; com ens diu el llibre del Deuteronomi.
Jesús al desert viu
les primícies de la seva missió en intimitat amb el Pare; iniciant un nou i
definitiu èxode que aquest cop portarà al nou poble d’Israel, a tota la
humanitat redimida, cap a la plenitud de la vida. Cara a cara davant del Pare,
Jesús ens mostra que l’home per salvar-se ha de lluitar constantment contra la
temptació. El desert, el lloc de l’encontre amb Déu, és també l’escenari de la
prova, de la temptació a fer-se enrere. Jesús, el Fill de Déu fet home, com a
home és temptat per alliberar-nos a nosaltres de la temptació, com demanem en
el Parenostre. Tres cops el diable intenta que desisteixi de la seva missió i
prengui un altre camí, oferint-li aliment quan està extenuat de fam, poder quan
està sol i desvalgut i prodigis quan està abatut. El tempta perquè adopti un
messianisme terrenal; amb el domini de tots els reialmes de la terra; un
messianisme de grans gestos, com tirar-se daltabaix del temple per ser endut
pels àngels; un messianisme que Jesús rebutja perquè ens vol mostrar que des de
la humilitat, des de la nostra humanitat, des de la nostra fragilitat, podem
vèncer la temptació, vèncer al maligne i salvar-nos. Jesús sap perquè ha vingut
al món, sap que és del Pare i que al Pare ha de tornar. No es deixa temptar, no
sucumbeix a poders efímers, resta fidel a la seva missió, ple de confiança en
el Pare, feliç d’acomplir la seva voluntat.
L’Evangeli segons sant
Lluc ens presenta la peculiaritat de que
Jesús és temptat al llarg dels quaranta dies que passa al desert, mostrant-nos
així que és temptat com nosaltres mateixos ho som, perquè la temptació ens surt
al pas a cada passa de la nostra vida, ens espera rere cada cantonada, perquè
el diable s’allunya però tant sols per esperar que arribi una oportunitat
millor per poder temptar-nos de nou i amb més força si pot. Jesús ens mostra
que el dejuni i la pregària lluny d’afeblir-lo l’enforteixen i així amb la
força de la Paraula, ple de l’Esperit Sant i la confiança infinita en el Pare,
ens mostra que vèncer la temptació és possible, que a vèncer al diable ens hi
ajuda el dejuni, la pregària i la força de la Paraula de Déu. A cada temptació,
a cada provocació per demostrar que és el Fill de Déu, Jesús respon amb una
cita de l’Escriptura i ens ensenya així, que pouant en la Paraula i plens de
l’Esperit Sant, obtindrem la força necessària per a seguir endavant, per a
rebatre els enganys del maligne i treure llevat de la malicia.
Les temptacions de
Crist al desert no són un parlar per parlar, un relat anecdòtic, Jesús ens hi
mostra que Ell ha vingut per a vèncer al diable, per a vèncer el mal i poder
esdevenir així nosaltres fills del Pare, lliures del poder del maligne. Jesús
ens mostra que és possible vèncer al mal, ens ensenya com fer-ho si amb els
llavis reconeixem que Jesús és el Senyor i creiem de tot cor que Déu l'ha
ressuscitat d'entre els morts; sols així serem salvats, perquè la fe que ens fa
justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la
tenim als llavis. Si creiem que Ell és el Fill de Déu, no serem defraudats; perquè
tothom qui invoca el nom del Senyor serà salvat (Cf. Rm 8,10-13). En aquesta
crida no hi ha diferències socials, ètniques o culturals; tots tenim el mateix
Senyor, que enriqueix als qui l'invoquen amb sinceritat de cor.
En l’inici d’aquest
exercici de la milícia cristiana, d’aquest camí cap a Jerusalem, d’aquest combat
contra el maligne; deixem-nos tocar per la Paraula de Déu; demanem-li que no
permeti que caiguem en la temptació o, encara pitjor, de ser temptadors dels
altres i visquem de tota paraula que surt de la boca de Déu.