divendres, 15 de març de 2019

Funeral Germana Roser Vilà Tintoré Religiosa de Jesús Maria


Funeral Germana Roser Vilà Tintoré
Religiosa de Jesús Maria
Barcelona Col·legi Jesús Maria de Sant Gervasi
Dissabte 16 de març de 2019
Lm 3,17-26; Salm 26; Rm 6,3-9; Jn 5,24-29

La mort dels nostres estimats ens planteja sempre un sentiment ambivalent. D’una banda la tristesa de saber que han deixat aquest món, que ens deixen i que ja no podem conviure, parlar amb ells o visitar-los. D’altra banda la mort, si la nostra fe ens ho mostra, és el moment del vertader naixement, del naixement a una nova vida. La nostra germana Roser portava tota la vida preparant-se per aquest moment. De ben jove va renunciar a un futur que li hauria estat molt més còmode, a l’aixopluc dels seus oncles Francisco i Ester que la van criar estimant-la, tant o més com al fill que havien perdut prematurament. Però la Roser va anar més enllà del que semblava que havia de ser la seva vida i sentí una primera crida del Senyor i hi respongué amb valentia, entusiasme i amb certa insensatesa als ulls dels altres. Va iniciar així un camí que avui de fet no acaba sinó que comença amb plenitud. 

La seva vida fou sempre un servei als altres i no sols als col·legis on estigué destinada, sinó que interpretant amb coratge l’esperit del Concili Vaticà II volgué servir a Crist, és a dir a aquells germans que més ho necessitaven, en primera línia de la pobresa i la marginació. Javier Osés, bisbe que fou d’Osca, on el conegué i amb qui treballà la Roser, escrivia que «massa sovint ens hem inclinat, hem afavorit més als que més poden, als que més saben, als que més tenen y hem oblidat als dèbils, als marginats del món i de la societat.» La vida de la Roser no ha estat en va, ara no marxa amb les mans buides sinó ben plenes del bé que ha fet pels altres. En aquest darrers anys, quan creia que no podia aportar ja res al món que l’envoltava, se sentí a voltes desesperançada, com ens diu el llibre de les Lamentacions, i com més hi pensava més es replegava sobre seu. Malgrat els moments de solitud, de desesperança, la seva fe no trontollà mai. La Roser, com el salmista desitjava una sola cosa, poder viure a la casa del Senyor, fruir de la seva estima, vetllar pel seu temple, arribar davant d’Ell. 

Perquè la Roser tenia una sola esperança. Ho diu l’Apòstol sant Pau, pel baptisme som sepultats en Crist per ressuscitar amb Ell; l’home i la dona que som en aquest món, amb les nostres febleses i debilitats, deixa pas a una vida en la que la mort ja no té cap poder sobre nosaltres. La nostra germana Roser va escoltar, ben aviat i ben atentament, el que el Senyor li deia i ara nosaltres demanem que fidel com fou, el Senyor li hagi concedit de passar de la mort a la vida, que ara escolti la veu del Senyor amb tota nitidesa i claredat i que la seva esperança no hagi estat en va, perquè si ha obrat el bé al llarg de la seva vida, com ho hem vist tots nosaltres, participi ara ja de la resurrecció del Senyor. 

Amb algú amb qui hem compartit joies i penes, algú a qui hem tingut al costat quan ens ha calgut sempre amb una paraula de suport o amb unes lletres d’encoratjament, se la troba a faltar i és ben humà sentir-ne l’absència. Nosaltres la seva família i vosaltres la seva comunitat i la seva Congregació, sentirem el buit que ens deixa; però això, tot i ser tristesa, és esperança en la joia que demanem per la nostra germana. 

Estimats germans i germanes, avui de fet no sols recordem i preguem per la nostra Roser, ho fem també per tots aquells familiars nostres: avis, pares, oncles o germans que ens han precedit i que demanem al Senyor que ara surtin a l’encontre de la Roser juntament amb totes les seves germanes de Jesús Maria amb qui compartí afanys, esperances i també, al final de la seva vida, al llarg d’aquests darrers anys, l’amargor de creure que ja no podia aportar res als altres, quan de fet aportava el millor que tenia, la seva esperançada resignació. No tant sols seran els seus familiars i les seves germanes als qui retrobarà, també tanta gent de Grañen, Alacant o de la seva estimada Guinea, a qui ajudà i atengué amb amor. Potser creia en algun moment que per a ella s’havia extingit el favor del Senyor, però res més llunyà de la realitat. El Senyor sabia que aquests darrers anys eren per dedicar-se únicament i exclusivament a preparar l’encontre definitiu amb el seu estimat, amb aquell qui la cridà i a qui seguí tants anys. La nostra germana va gastar totes les seves forces, la vida sencera pels altres fins que arribant al límit la salut l’obligà a descansar. No és fàcil fer-ho per a qui ha dedicat totes les seves energies als altres, arribar a la limitació, al sofriment que tant sols la paciència i una il·limitada confiança en Déu poden ajudar a suportar. Escrivia el bisbe Javier Osés que «els malalts ens evangelitzen perquè, des de la seva pròpia situació, ens ajuden a relativitzar (...) ens ajuden a viure i recuperar valors fonamentals de l’Evangeli (...) ens criden a la solidaritat humana, a l’amor servicial i sacrificat (...) ens mostren el rostre de Crist.»

En nom de la família voldria agrair-vos, estimada Teresa i estimades germanes totes, la cura i l’amor amb que l’heu acompanyat i cuidat aquests darrers anys, que no han estat fàcils per la Roser; d’una banda reduïda a la inacció i de l’altra delerosa de l’encontre amb el Senyor. Gràcies de tot cor. Quina vida més plena la vostre que al llarg d’aquest dos segles heu seguit a Crist perquè l’he reconegut en els altres. Com escrivia el bisbe Javier Osés «les religioses són testimoni viu d’encarnació, de servei i d’opció pels pobres.» 

Per tot plegat té sentit que avui preguem per la nostra Roser, perquè el Senyor l’hagi acollit i que la seva esperança s’hagi vist recompensada. Donem avui també gràcies per tots aquests anys de vida de la nostra estimada Roser, la major part dels quals dedicats al servei dels germans i aprofitem aquesta Eucaristia per pregar també confiats per tots nosaltres perquè en les diverses etapes de la nostra vida el Senyor ens doni forces per acceptar el que ens ve i tal com ens ve. 

Demanem confiadament al Senyor que aculli la nostra germana al seu Regne, encomanem-la a la seva infinita misericòrdia, i que a nosaltres  ens doni quelcom de la seva fortalesa i de la seva generositat, en definitiva del seu immens amor a Crist i als germans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.