Funeral Germana Roser Vilà Tintoré
Religiosa de Jesús Maria
Barcelona Col·legi Jesús Maria de Sant
Gervasi
Dissabte 16 de març de 2019
Lm 3,17-26; Salm 26; Rm 6,3-9; Jn
5,24-29
La mort
dels nostres estimats ens planteja sempre un sentiment ambivalent. D’una banda
la tristesa de saber que han deixat aquest món, que ens deixen i que ja no
podem conviure, parlar amb ells o visitar-los. D’altra banda la mort, si la
nostra fe ens ho mostra, és el moment del vertader naixement, del naixement a
una nova vida. La nostra germana Roser portava tota la vida preparant-se per
aquest moment. De ben jove va renunciar a un futur que li hauria estat molt més
còmode, a l’aixopluc dels seus oncles Francisco i Ester que la van criar
estimant-la, tant o més com al fill que havien perdut prematurament. Però la
Roser va anar més enllà del que semblava que havia de ser la seva vida i sentí
una primera crida del Senyor i hi respongué amb valentia, entusiasme i amb
certa insensatesa als ulls dels altres. Va iniciar així un camí que avui de fet
no acaba sinó que comença amb plenitud.
La seva
vida fou sempre un servei als altres i no sols als col·legis on estigué
destinada, sinó que interpretant amb coratge l’esperit del Concili Vaticà II
volgué servir a Crist, és a dir a aquells germans que més ho necessitaven, en
primera línia de la pobresa i la marginació. Javier Osés, bisbe que fou d’Osca,
on el conegué i amb qui treballà la Roser, escrivia que «massa sovint ens hem
inclinat, hem afavorit més als que més poden, als que més saben, als que més
tenen y hem oblidat als dèbils, als marginats del món i de la societat.» La
vida de la Roser no ha estat en va, ara no marxa amb les mans buides sinó ben
plenes del bé que ha fet pels altres. En aquest darrers anys, quan creia que no
podia aportar ja res al món que l’envoltava, se sentí a voltes desesperançada,
com ens diu el llibre de les Lamentacions, i com més hi pensava més es
replegava sobre seu. Malgrat els moments de solitud, de desesperança, la seva
fe no trontollà mai. La Roser, com el salmista desitjava una sola cosa, poder
viure a la casa del Senyor, fruir de la seva estima, vetllar pel seu temple,
arribar davant d’Ell.
Perquè
la Roser tenia una sola esperança. Ho diu l’Apòstol sant Pau, pel baptisme som
sepultats en Crist per ressuscitar amb Ell; l’home i la dona que som en aquest
món, amb les nostres febleses i debilitats, deixa pas a una vida en la que la
mort ja no té cap poder sobre nosaltres. La nostra germana Roser va escoltar,
ben aviat i ben atentament, el que el Senyor li deia i ara nosaltres demanem
que fidel com fou, el Senyor li hagi concedit de passar de la mort a la vida,
que ara escolti la veu del Senyor amb tota nitidesa i claredat i que la seva
esperança no hagi estat en va, perquè si ha obrat el bé al llarg de la seva
vida, com ho hem vist tots nosaltres, participi ara ja de la resurrecció del
Senyor.
Amb
algú amb qui hem compartit joies i penes, algú a qui hem tingut al costat quan
ens ha calgut sempre amb una paraula de suport o amb unes lletres
d’encoratjament, se la troba a faltar i és ben humà sentir-ne l’absència.
Nosaltres la seva família i vosaltres la seva comunitat i la seva Congregació,
sentirem el buit que ens deixa; però això, tot i ser tristesa, és esperança en
la joia que demanem per la nostra germana.
Estimats
germans i germanes, avui de fet no sols recordem i preguem per la nostra Roser,
ho fem també per tots aquells familiars nostres: avis, pares, oncles o germans
que ens han precedit i que demanem al Senyor que ara surtin a l’encontre de la
Roser juntament amb totes les seves germanes de Jesús Maria amb qui compartí
afanys, esperances i també, al final de la seva vida, al llarg d’aquests
darrers anys, l’amargor de creure que ja no podia aportar res als altres, quan
de fet aportava el millor que tenia, la seva esperançada resignació. No tant
sols seran els seus familiars i les seves germanes als qui retrobarà, també
tanta gent de Grañen, Alacant o de la seva estimada Guinea, a qui ajudà i atengué
amb amor. Potser creia en algun moment que per a ella s’havia extingit el favor
del Senyor, però res més llunyà de la realitat. El Senyor sabia que aquests
darrers anys eren per dedicar-se únicament i exclusivament a preparar
l’encontre definitiu amb el seu estimat, amb aquell qui la cridà i a qui seguí
tants anys. La nostra germana va gastar totes les seves forces, la vida sencera
pels altres fins que arribant al límit la salut l’obligà a descansar. No és
fàcil fer-ho per a qui ha dedicat totes les seves energies als altres, arribar
a la limitació, al sofriment que tant sols la paciència i una il·limitada
confiança en Déu poden ajudar a suportar. Escrivia el bisbe Javier Osés que
«els malalts ens evangelitzen perquè, des de la seva pròpia situació, ens
ajuden a relativitzar (...) ens ajuden a viure i recuperar valors fonamentals
de l’Evangeli (...) ens criden a la solidaritat humana, a l’amor servicial i
sacrificat (...) ens mostren el rostre de Crist.»
En nom
de la família voldria agrair-vos, estimada Teresa i estimades germanes totes,
la cura i l’amor amb que l’heu acompanyat i cuidat aquests darrers anys, que no
han estat fàcils per la Roser; d’una banda reduïda a la inacció i de l’altra
delerosa de l’encontre amb el Senyor. Gràcies de tot cor. Quina vida més plena
la vostre que al llarg d’aquest dos segles heu seguit a Crist perquè l’he
reconegut en els altres. Com escrivia el bisbe Javier Osés «les religioses són
testimoni viu d’encarnació, de servei i d’opció pels pobres.»
Per tot
plegat té sentit que avui preguem per la nostra Roser, perquè el Senyor l’hagi
acollit i que la seva esperança s’hagi vist recompensada. Donem avui també gràcies per tots aquests anys de vida de la
nostra estimada Roser, la major part dels quals dedicats al servei dels germans
i aprofitem aquesta Eucaristia per pregar també confiats per tots nosaltres
perquè en les diverses etapes de la nostra vida el Senyor ens doni forces per
acceptar el que ens ve i tal com ens ve.
Demanem
confiadament al Senyor que aculli la nostra germana al seu Regne, encomanem-la
a la seva infinita misericòrdia, i que a nosaltres ens doni quelcom de la seva fortalesa i de la
seva generositat, en definitiva del seu immens amor a Crist i als germans.