dissabte, 19 d’octubre de 2019

Funeral Germana Mercè Jové Santa Maria de Vallbona


Funeral Germana Mercè Jové
Santa Maria de Vallbona
19 d’octubre de 2019
Is 25, 6a.7-9; Salm 22; Rm 14,7-9.10b-12 i Mt 5,1-12

«Cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor.» ens diu l’apòstol (Rm 14,7-8). La mort és la realitat més evident de la nostra vida, tant cert és que si naixem, morirem; no hi cap altre certesa de més gran en aquest món. Però la mort per al creient no és cap derrota, ans al contrari és néixer de nou, és fer-ho a una vida plena, rica i eterna. Això és perquè Crist, com també ens recorda l’apòstol, va morir i va tornar a la vida, per ser sobirà de vius i de morts. El misteri de la redempció ens allibera d’aquella mort definitiva, sobrevinguda a causa del pecat, per fer-nos renéixer a la vertadera vida, vinguda per Crist. 

Si per a tot creient això ha de ser evident, tant més per al qui consagra la seva vida al Senyor, per a qui el cerca nit i dia amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula divina. Per a les monges i per als monjos la mort és el moment en que la nostra vida de consagrats arriba a la seva meta i és l’hora de fer balanç; el dia en que el Pare ens examina per veure si hem estat pobres d’esperit, humils, compassius, nets de cor, si hem tingut fam i set de Déu, si hem patit a causa del Crist. Esperem, anhelem arribar, a l’hora de la nostra mort, a aquella muntanya on el vel de dol, el sudari que ens amortalla, que és el pecat, desapareixi i engoleixi per sempre la mort; esperem que sigui el dia en que ens parli el Senyor, quan ens eixugui totes les llàgrimes i se’ns manifesti i ens salvi, i nosaltres aleshores joiosos celebrem la seva salvació, que serà també la nostra.

Avui encomanem al Pare a la nostra germana Mercè, ella va creure en Crist, va voler seguir-lo al llarg de més de seixanta anys de vida monàstica, deixant la seva casa en aquest mateix poble, per seguir a Crist amb aquella comunitat que havia conegut de ben petita, al costat de la qual s’havia criat. Ara demanem al Senyor que la rebi, que la rebi amb la seva immensa misericòrdia i que tot allò, que com tots, ha pogut fer de dolent el Senyor li perdoni i que tot allò que ha fet de bo, li recompensi. 

No ens ha de fer por la mort, no hem de témer la mort; ens diu sant Benet a la Regla que l’hem de tenir present cada dia davant dels ulls (Cf. RB 4,47), però no pas fer esfereir-nos, ans al contrari per estimar-la. Sant Benet ens parla de la mort com de la meta, la porta a la vida eterna, perquè tota la nostra existència terrenal no és sinó un camí a recórrer cap a aquest objectiu, el d’arribar a aquells prats deliciosos, un cop superats els barrancs tenebrosos d’aquesta vida, passant per aquells camins segurs que ens porten vora la font d’on brolla l’aigua de l’amor del seu nom. Malgrat això certament la mort també a nosaltres ens fa basarda, d’una banda el sofriment que pot portar-hi, és lògic, i de l’altra l’absència, la mort, de tots aquells que ens han precedit en la vida monàstica, com la nostra germana Mercè, per qui ara demanem que gaudeixi de la joia eterna, ella que ha compartit amb tantes monges un tram o altre de la seva vida, una vida consagrada a l’esperança, a cercar a Crist. Per això té sentit pregar pels nostres difunts, perquè és estar en comunió amb ells, amb aquella església eterna, on no hi ha defectes ni febleses. 

No hem de tenir por de la mort, perquè com ens diu el salmista, tenim al Senyor vora nostre, la seva bondat i el seu amor ens acompanyen tota la vida, també a l’hora de la mort, per poder aleshores viure anys i més anys a casa seva. Nosaltres aquí no tenim sinó incerteses, unes incerteses que la fe ens ajuda a superar, però que al cap i a la fi no ens deixen de neguitejar en un moment o altre, en els moments de feblesa, de dificultats, són el pas pels barrancs tenebrosos dels que ens parla el salmista. Sols la fe, tant sols la fe ens permet veure que no podem viure comptant només amb les nostres forces; en la vida i en la mort tenim al Senyor al costat, pel seu amor immens ens introdueix al seu propi destí i per Ell i amb Ell ens ofereix de gaudir de la gloria que ens va guanyar amb la seva passió, mort i resurrecció, la va guanyar per cadascun de nosaltres.

La mort del cristià no és pas una desgràcia: és el moment de trobar-nos definitivament amb Déu, i viure per sempre i eternament units a Ell. Si aquest és el nostre desig més viu, la mort, per al cristià no és pas una tragèdia, perquè la vida no acaba, sinó que es transforma i en desfer-se el nostre estatge terrenal adquirim una mansió eterna en el cel. Allí esperem ser consolats, ser saciats, ser compadits, veure-hi a Déu perquè ens reconegui com a fills seus i el Regne del cel sigui aleshores també per a nosaltres.

Preguem avui perquè la nostra germana Mercè, que ha viscut la humilitat i la paciència que ens demana sant Benet amb absoluta disponibilitat, gaudeixi ja ara de la certitud, i participi d’aquella taula que el mateix Senyor para i sobre la qual reposa aquella copa que ens omple a vessar. Que ella que ara ha compartit la seva mort, pugui compartir també llur resurrecció, aquella que Crist va guanyar per a tots els homes. Demanem que la nostra germana hagi superat qualsevol por que pogués tenir i ara l’amor i la pau del Pare l’embolcallin per sempre més.

Demanem-li finalment al Pare que la nostra germana Mercè, que no ha volgut viure per a ella mateixa, sinó per a Crist i per les seves germanes, no hagi mort tampoc per a ella mateixa, sinó per al Senyor; que ella que mentre visqué vivia en l’esperança del Senyor, ara amb la seva mort hagi mort per al Senyor; que ella que era del Senyor; ara sigui rebuda a la seva gloria eterna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.