Dijous setmana XXIV durant l’any / I
Santa Maria de Solius
19 de setembre de 2019
1Tm 4,12-16; Salm 110,7-8.9.10 i Lc 7,36-50
L’Església perd credibilitat davant
la nostra societat, els escàndols la sacsegen i no encertem a trobar la serenor
suficient per a recobrar el rumb i fer arribar amb nitidesa l’esperança de l’Evangeli.
Certament no es tracta tant sols de paraules, és tracta de ser creïbles no pel
fet de ser o d’aparentar de ser-ho, sinó perquè tota la nostra conducta, tota
la nostra vida estigui amarada per l’Evangeli. No som creients, cristians o
monjos a temps parcials, no es tracta d’una activitat reduïda a una certa
faceta, moments o parcel·la de la nostra vida, ho som a temps complert, sempre
i això no hi hauríem d’oblidar mai.
Sant Benet ens diu a la Regla que amb les nostres obres no podem demostrar que la
nostra vida és una mentida davant Déu (RB 1,7). És el mateix que diu sant Pau
al seu deixeble Timoteu, el respecte ens vindrà en el nostre exemple en el
parlar, en la conducta, en la caritat, en la fe, en la puresa. Sols així la
predicació i la instrucció dels fidels, amarada en l’Escriptura, podrà arribar
al món amb honradesa. No ve sols això, cal vetllar sobre nosaltres mateixos,
ocupar-nos i dedicar-nos a progressar en la fe; sols així ens salvarem nosaltres
i podrem oferir la salvació als altres.
Com ens
diu el Salm les accions del Senyor són irrevocables i justes, sols Ell compleix
fidelment i amb rectitud; per això deixar-nos conduir per Ell, venerar-lo i
lloar-lo és primícia de saviesa i de prudència. Sense el seu ajut res no podem,
amb la seva força i amb la voluntat de seguir-lo, de ser-li fidels; res és
impossible. Jesús sap que som febles, de voluntat fugissera, que som en
definitiva pecadors, no ens ha de fer por la paraula que sembla passada de moda
o políticament incorrecte. Davant dels seus ulls no hi valen falses aparences, Ell
ens coneix tal com som, sap qui som i quina vida portem, sols Ell ho sap. Això
lluny d’angoixar-nos de fet ens allibera perquè abans d’obrir la boca Ell ja
sap que ens cal, de que tenim necessitat. Ens cal i necessitem la seva
misericòrdia i per obtenir-la hem d’estimar, d’estimar molt perquè com més amor
hi ha més perdó rebrem.
L’Evangeli de Lluc ens mostra una de les escenes més corprenedores,
una dona plorant als peus de Jesús, ungint-li els peus amb un car perfum
contingut en un gerret d’alabastre, eixugant-li els peus, cansats i bruts pel
viatge, amb els propis cabells i besant-los-hi; la dona ha entrat a
la casa d’aquell fariseu que havia convidat Jesús a menjar sense demanar ni permís
ni disculpes i fa directament el que el seu cor l’anima a fer. No hi pot haver una mostra més plàstica del
gran amor d’aquesta dona per Jesús. Certament és una pecadora, Jesús ho sap
prou, per això la deixa fer, la deixa mostrar el seu dolor i alhora la seva
enorme fe de que aquell a qui renta els peus és l’únic capaç de perdonar-li els
pecats i de rentar-la a ella, de deixar-li l’ànima tant pura com mai ho havia
estat abans. La fe la salva i la pau li arriba.
El Papa Francesc predicava el
18 de setembre de 2014 sobre aquest text que avui ens proposa l’Evangeli de
Lluc dient: « El Senyor salva tant
sols a aquell qui sap obrir-li el cor i es reconeix pecador. Reconèixer els
pecats, la nostra misèria, reconèixer el que som i el que som capaços de fer o
hem fet és la porta que s'obre a la carícia de Jesús, al perdó de Jesús. El
lloc privilegiat per a la trobada amb Crist són els propis pecats.» Apropem-nos
a Crist pobres i pecadors, però amb voluntat de convertir-nos cada dia una mica
més i esperançats per la seva immensa misericòrdia.