El trànsit del Nostre Pare Sant Benet
Festa
21 de març de 2020
Gn
12,1-4a; Salm 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26
Benet, home de Déu; cercà al llarg de tota la seva existència
terrenal aquell camí que duu a la vida; tenint sempre present el
Senyor, que li donà seny i amonestà el seu cor; es delia per
arribar a la seva presència. Deixà llur família, el seu país, el
seu clan, la casa del seu pare, om fa tot aquell a qui el Senyor
crida, com ho feu Abraham; i el seguí tal com el Senyor li havia
dit. Tota la seva vida fou un caminar vers Crist. De la Roma decadent
de llur època a l’érem prop de Subiaco, on es formà en l’escola
de la solitud, on adquirí el coneixement dels seus límits, de les
seves febleses, tant físiques com morals, per emprar les seves
mateixes paraules. De la solitud en sortí un home nou capaç
d’afrontar el gran repte que el Senyor li posava al davant. Es
curiós que qui de l'eremitisme passà al cenobitisme, recomani a la
Regla el camí invers; ho fa perquè és ben conscient dels perills
de l’experiència del desert, que sols es poden afrontar en
haver-hi una relació íntima i propera amb Déu; sols és possible
coneixent de prop aquell a qui el món no ha conegut, però a qui fou
donat de conèixer a sant Benet.
L’experiència vital de sant Benet és la nostra font, després de
l’Escriptura i juntament amb el mestratge dels Pares. Ell ens ha
transmès la glòria que li fou donada; ell per mitjà de la Regla,
ens vol u en Jesucrist; ens fa conèixer el seu nom i ens transmet
l’amor amb que Crist l’estimà. En paraules de sant Elred, sant
Benet ens engendra en Crist tot convidant-nos a viure l'Evangeli. No
existeix una espiritualitat benedictina, formulada com a tal; però
la seva és una espiritualitat experiencial, viscuda per ell mateix
que ens convida a viure-la a nosaltres. El zel, el temor de Déu i la
pau, per citar tres dels fonaments de la vida monàstica més
repetits al llarg de la Regla; no ho són per a ser formulats, sinó
per a ser viscuts. Sant Benet ens ofereix un exemple pràctic de com
viure’ls aquests fonaments; ell mateix fou animat per un zel ardent
al servei dels altres, un bon zel; mentre que el temor de Déu guià
la seva relació amb el Senyor i la pau la irradiava ell mateix.
En aquest temps d’incertesa, de neguit, de por; ens cal viure amb
intensitat aquesta pau que sols pot venir del Crist; viure-la amb
temor de Déu, un temor seré, confiat, que ens porti a practicar el
bon zel que ens mogui a cadascun de nosaltres, a la nostra comunitat,
a l’Església i a tota la humanitat vers Crist. Són moments on la
desesperança pot arrelar amb molta més facilitat; però nosaltres
monjos, creients, estem certs que Déu actua en la nostra història
personal i col·lectiva, que Ell no ens deixa mai sols, que la
solitud no existeix perquè Déu està sempre al nostra costat.
És
aquesta confiança, aquest temor de Déu, que no pas por, el que hem
de maldar per transmetre al nostre entorn. Quan les falses seguretats
trontollen, tot sembla afonar-se, és aleshores més que mai quan cal
cercar aquella única certesa, la veritat que Crist ens va portar i
que sant Benet ens mou a viure.
Sant Benet vivint com un home de Déu esdevingué un home per a Déu;
tenint sempre present al Senyor, gràcies a la seva paraula, a la
seva vida; molts al llarg dels temps, hem emprés el camí vers Crist
amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, la
paciència, la conversió de costums; un camí que no té altra final
que aquella vida on hi ha joia i festa a desdir, perquè és
vertadera vida, vida en presència del Senyor.