Funeral
David Rovira Minguella
Església de
Sant Miquel de l’Espluga de Francolí
14 de maig
de 2010
2Co 4,
14-5,1.; Salm 22 i Jn 14, 1-6
Estimat Mossèn Marcus, estimat Mossèn Joan Francersc,
Estimats germans i germanes,
Molt estimada Anna i molt estimada família Rovira tota,
Ens hem aplegat avui aquí per
pregar pel nostre germà David, alhora per trobar consol davant de la seva
absència i per donar gràcies a Déu per la seva vida. Per la fe sabem que Déu és
aquell qui va ressuscitar Jesucrist i és aquell que també ens ressuscitarà a
nosaltres. Fa ben poques setmanes celebràvem el misteri central de la nostra
fe: la passió, mort i resurrecció del Senyor. Ho celebràvem mentre la por,
l’angoixa i la incertesa ens omplia davant de la pandèmia. Ho celebrem encara
perquè estem en el temps pasqual i això ens ha d’ajudar a refermar l’esperança
de que quan es desfà la nostra casa terrenal, el nostre cos, que és tant sols
una tenda, com ens diu sant Pau, se’ns obren les portes d’un altre edifici,
obra de Déu, aquell on hi ha tantes estances com salvats, allí on hi ha lloc
per a molts.
Però malgrat estar certs d’això,
la mort ens entristeix, ens fa basarda. Tant més, quan qui ens deixa és un
ésser estimat que ha compartit tantes coses amb nosaltres i que hem tingut ben
a la vora. Tampoc això no ens ha d’entristir, perquè el mateix Jesús a
Getsemaní davant la imminència de la seva passió s’angoixà i pregà al Pare que
li apartés aquell calze, però a la fi es confià a la seva voluntat.
Avui ens reunim ara i aquí per
demanar al Senyor que aculli al nostre germà David a casa seva, per suplicar-li
que ens ajudi i ens conforti en la nostra pena i per pregar-li que un dia ens
permeti també a nosaltres ajuntar-nos amb ell i gaudir tots junts a la casa del
Pare de la seva gloria. Com l’apòstol Tomàs tot i la nostra fe en moments com
aquests ens cal refermar, encara més, la nostra confiança en cap on anem, i en
quin camí hi porta. Jesucrist és el camí, la veritat i la vida vertadera i
plena, Ell és el bon pastor que ens fa descansar a la fi de la jornada en prats
deliciosos.
I la jornada, la vida, del nostre
germà David no ha estat en va, no marxa pas amb les mans buides, perquè al
llarg de la seva vida, massa curta certament, ha deixat forta petjada. Enamorat
de la seva professió es dedicà a facilitar als malalts tot allò que els
procurés la salut. Enamorat de la seva vila, a la que serví com alcalde setze
anys, ha deixat moltes obres, perquè pogué veure convertits nombrosos projectes
en realitats al servei dels seus convilatans. Enamorat de la seva família, de
la seva esposa Anna companya de tants anys i amb la qui compartí aquests
darrers anys la coratjosa lluita contra llur malaltia sense perdre mai la
il·lusió per viure, i amb la seva esposa enamorat dels seus fills, els seus
nets, els seus germans i els seus nombrosos amics. Per això la petjada més
important, la més profunda que ha deixat i la que més agrada al Senyor, és que
ho va fer tot per amor als altres i aquest amor el va vessar de manera generosa
sobretot en els seus que avui s’entristeixen per la seva absència. I per aquest
amor, per aquesta vida enamorada, en donem gràcies a Déu, perquè ha estat un
autèntic regal per als altres. Com per a ell de ben segur ho ha estat la seva
mort rodejat dels qui més estimava, en uns moments en que molta gent mora en la
solitud.
Dels molts records d’ell voldria
ara triar-ne un de sol, la tarda del 27 de juliol de 2017 a la plaça d’en Canós
durant les festes de l’Espluga, quan s’hi va presentar el llibre Dia vindrà,
antologia de poemes de Mossèn Ramon amb motiu de l’any Muntanyola. Un acte
senzill però que expressava l’amor de l’alcalde, del ciutadà i del creient David
Rovira per la seva vila i pels seus fills il·lustres, que potser un xic
oblidats per alguns, eren vindicats i estimats en aquell acte per molts dels
seus convilatans. Amb petis gestos es poden expressar grans sentiments, si és
l’estima el que mou a fer-ho.
Avui se’ns fa difícil l’absència
del nostre germà David, ens dol i ens fa mal. Hem de fer un esforç perquè els
nostres cors s’asserenin i centrar-nos en la confiança en allò que ja sabem,
que la mort en Jesucrist no és sinó la porta a la vida vertadera i plena. Tant
cert és que si naixem morirem, però la veritat és que la mort no té la darrera
paraula, la darrera paraula la té Jesucrist i Ell és el camí cap a la
vida.
El nostre germà David ho cregué
això, la fe omplí la seva vida, una fe que transmeté als seus fills i ara
nosaltres en comunió amb tots els qui ens ha precedit en el senyal de la fe, demanem
al Pare que aquesta seva fe i aquesta seva esperança hagin trobat la seva
plenitud en l’acollida amorosa del Pare a casa seva.
Que així sigui i que a vosaltres
aquesta esperança us consoli i us amoroseixi la seva absència.