Mare de Déu del Carme
Monestir
de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona
16 de juliol de 2021
1Re 18,42b-45a,
Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27
Maria ens és exemple i protecció. Exemple en l’amor i protecció amorosa. Ella és el testimoni de la plenitud; ens ho ha dit l’apòstol sant Pau, quan el temps arribà a la seva plenitud el Fill de Déu nasqué d’una dona, sota la llei humana per tal de rescatar-nos d’aquesta mateixa llei, per tal d’alliberar-nos de la mort fent-nos fills de Déu, fets fills amb el Fill i així poder abandonar l’esclavatge del pecat i de la mort i esdevenir hereus per voluntat de Déu. No hi ha cap escena més representativa d’aquest gran misteri que és la redempció humana que l’escena del calvari amb Maria, la Mare, i el deixeble estimat. Al calvari és el moment culminant, Jesús ha estat abandonat per quasi tots els seus, un l’ha traït, un altra l’ha negat i la resta han fugit; tant sols un, aquell a qui Jesús estimava, ha quedat als peus de la creu. Però les dones no l’han abandonat, allí hi ha la germana de la seva mare María, la de Cleofàs i Maria Magdalena i allí hi ha, com no pot ser d’altra manera, Maria la seva mare. S’ha acomplert allò que Simeó havia dit de Maria quan van presentar a l’infant al temple, que una espasa de dolor li traspassaria l’ànima i així ha estat. És la força de la redempció que passa per la creu i aquesta força redemptora, en paraules d’Edith Stein és «el poder de despertar la vida en aquells en qui la vida divina estava morta pel pecat. Aquesta força redemptora de la creu és ha passat a la paraula de la creu i a través d’aquesta paraula es comunica a tots els qui la reben, s’obren a ella sense exigir miracles ni raons de saviesa humana; en ells esdevé força vivificadora i formadora que hem anomenat ciència de la creu.» (Ciència de la creu).
La creu és el moment culminant de l’obra de la redempció, el pas ineludible per poder arribar a la resurrecció; però fins i tot en aquell moment, assumint Jesús la nostra mort per tal de destruir-la, també i per damunt de tot hi ha lloc per a l’amor. Jesús confia la seva mare al deixeble estimat i el deixeble més estimat per Ell el confia a la seva mare. Des d’aquella hora, ens diu el quart evangelista a qui la tradició identifica amb aquell deixeble estimat, Maria esdevingué la seva mare i esdevenint la d’ell esdevenia la mare de tots nosaltres.
Per Déu no hi ha res impossible i si confiem, si creiem en Ell també per a nosaltres allò que ens sembla impossible pot esdevenir una realitat. Déu no fa sovint grans gestos, no busca titulars de premsa, actua des de la senzillesa. Com aquell petit nuvolet esdevingué un cel tapat, un fort vent i una gran pluja. Al Mont Carmel Déu, a través del profeta Elies, realitzà una gran gesta; allí defensà la puresa de la fe davant dels cultes idòlatres i després de tres anys de sequera l’aigua tornà a portar vida a la terra. També al calvari el cel s’enfosquí i d’allò que semblava un petit gest, sublim però petit, la mort d’un dissident, nasqué tres dies després l’alliberament de la humanitat de la mort.
I al
calvari hi havia Maria i al Mont Carmel es dona culte a Maria i se la invoca
com a estrella del mar, com a punt de referència per a tots nosaltres, com a
mare nostra, aquella que te cura de nosaltres amb afecte maternal, aquella que
fou plena de la gràcia de l’Esperit, aquella que pregava amb els apòstols en la
primitiva comunitat de Jerusalem, aquella que ens ha precedit en la fe i la
confiança en el Salvador i que ara ens diu com a Canà «feu el que Ell us digui»
i podria afegir “i acolliu-me com a mare vostra perquè jo el conec bé, se ben
bé que Ell us estima i que havent mort per vosaltres, també per mi, us obre les
portes del cel, com ja me les ha obert a mi”, perquè Maria ens precedeix en la
fe i en precedeix també en la resurrecció.
Escrivia de Maria Edith Stein, la gran màrtir del Carmel i l’evangelista de la creu, que «la seva capacitat de sofriment correspon a la dignitat de la maternitat divina i a la seva corresponent gràcia, superior a totes les criatures. Ja que Maria estava relacionada amb Déu i unida amb el Senyor en una unió de vida, tenia que prendre part en els sofriments, no tant sols per la seva participació en el seguiment, la disponibilitat, l’anhel, la simpatia, sinó que tenia que patir realment. Ella com a mare tenia que ser creu per al Senyor. (...) L’amor matern és l’amor humà més fort. L’amor de Maria superava el de totes les mares. Ella mateixa pot ser anomenada amor. (...) Tots els seus sofriments i dolors són d’ella. Totes les seves alegries maternes estan travessades pel sofriment. I totes les paraules de Jesús a ella dirigides són mitjans per apartar-la del pensament de la seva dignitat de mare. Ella esdevé al Gòlgota mare de l’Església, la nostra mare. I per a ella certament era aquella l’hora també de la seva mort.» (Exercicis 1937).
En l’espiritualitat carmelitana Maria i la creu en són els centres, perquè no podem entendre l’obra de la salvació sense la creu i sense Maria; el mont Carmel i el Gòlgota són escenaris de l’acció de Déu i de la presència de Maria i si per Crist, el Fill de Déu fet home, som salvats; per Maria, la nostra mare, podem esbrinar que aquesta salvació és una realitat que en ella ja s’ha acomplert. Maria assumpta al cel està encara als peus de la creu, està encara al mont Carmel com a signe d’esperança i com a estel per guiar-nos cap a aquest únic port de salvació que és Crist, fill de Déu i fill de Maria; aquell qui ens ha fet a nosaltres també fills de Déu i fills de Maria; perquè no s’ha volgut guardar gelosament la seva igualtat amb Déu i fent-se com un de nosaltres, llevat del pecat, ens obre el camí per que esdevinguem fills amb el Pare, cohereus amb Ell de la gloria, com ho és ja Maria en tota la plenitud.