Diumenge XIII durant l’any / Cicle C
Diumenge 26 de juny
de 2022
1R 19,16b.19-21; Salm 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11; Ga 5,1.13-18 i Lc 9,51-62
Hem demanat en l’oració
col·lecta que el Senyor ens mantingui sempre en l’esplendor de la veritat i no
permeti que ens envoltin les tenebres de l’error. Déu vol que arribem
lliurament a la veritat; Crist per la seva encarnació, mort i resurrecció ha
guanyat per a nosaltres la llibertat dels fills de Déu, alliberant-nos així del
jou de l’esclavatge i del pecat. Certament hem estat cridats a ser lliures però
la llibertat no significa fer el nostre propi gust; la vertadera llibertat ha
d’estar guiada per l’amor a Déu i als altres. En paraules de sant Joan Pau II: «La
llibertat és un do gran només quan sabem usar-la responsablement per a tot el
que és veritable bé. Crist ens ensenya que el millor ús de la llibertat és la
caritat, l’amor, que es realitza en la donació i el servei» (Redemptoris
Hominis, 21)
Què ens impedeix doncs de ser lliures? Molt sovint ens ho impedeix aquest mirar enrere tot i tenir la mà a l’arada; ens ho impedeix la incertesa, la por a no tenir un cau, un niu, un lloc on reposar el cap, com ens ha dit l’Evangeli, i tot plegat ens porta a posar resistència a l’acció de l’Esperit i a sucumbir als capricis de la carn, o sigui al caprici de fer la nostra voluntat que acaba per impedir-nos de fer el que segurament nosaltres voldríem fer, el que sabem que hem de fer, moguts per l’amor. Tot allò que s’oposi al nostre voler podem acabar per demanar-li al Senyor que enviï foc del cel per a consumir-ho, com Jaume i Joan que decebuts i enutjats en ser Crist i ells rebutjats per aquella població samaritana volien eliminar-la de soca rel. De fet som nosaltres mateixos els qui posem impediments a la llibertat, a la nostra pròpia llibertat i a la llibertat dels altres. Som nosaltres els qui confonem la llibertat amb caprici. Déu no ens ha fet lliures, per l’acció redemptora del Crist, per a acabar demanant d’aniquilar al qui no pensa com nosaltres; però sempre ens deixa marge per a ser lliures i davant la nostra elecció ens diu com Elies a Eliseu «què t’he fet jo per impedir-t’ho?» La llibertat no és un pretext per mossegar-nos i devorar-nos mútuament, la llibertat és un regal, un do de Déu per a ser testimonis del Crist enmig del món. La veritat il·lumina la intel·ligència i modela la llibertat de l'home, que d'aquesta manera és ajudat a conèixer i a estimar al Senyor i als germans. (Cf. Joan Pau II Veritatis Splendor, pròleg).
Conèixer i estimar al
Senyor, estimar als germans és fer experiència de llibertat, és fer experiència
de fe. L’home que cerca Déu realitza un acte de llibertat, Déu ha fet a l’home
lliure fins i tot per preguntar-se per la seva pròpia transcendència i per l’existència
de Déu i perquè Déu ha fet a l’home lliure vol que l’acte de creure sigui
lliure. Però en l’experiència de creure no és sols l’home l’actor, és sempre aquest
un acte de comunicació entre Déu i l’home, l’home que s’obre a l’absolut i es
posa en disposició de rebre la revelació de Déu, la crida de Déu a seguir-lo;
no és un acte purament racional, no és un acte purament espiritual ja que
l’home és alhora un ésser racional i espiritual i com a tal la seva relació amb Déu gaudeix d’aquesta
doble condició. Apropant-se l`home de forma lliure a l’absolut, obert i en
disposició d’escoltar a Déu que parla a l’home, que es revela a l’home,
d’aquesta lliure experiència en neix la fe i d’aquesta l’amor que és esplendor
de la veritat.
Qui «viu segons la carn» sent la llei de Déu com un pes, més encara, com una negació o, de qualsevol manera, com una restricció de la pròpia llibertat. En canvi, qui està mogut per l'amor i «viu segons l'Esperit» (Ga 5, 16), i desitja servir als altres, troba en la llei de Déu el camí fonamental i necessari per a practicar l'amor lliurement triat i viscut, ens ha dit l’Apòstol. D’aquí neix la lliure voluntat de viure les exigències de la llei i de viure-les en la seva plenitud. És aquesta una crida a la vocació a l'amor perfecte, oberta a tots els homes i dones. La invitació a seguir al Crist, a respondre afirmativament a la seva invitació quan ens diu: «vine amb mi», és la crida a seguir el manament de l'amor, a seguir aquest sol precepte del que ens parla sant Pau en la carta als cristians de Galàcia.
Escrivia sant Joan XXIII que la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat,
són els fonaments de la convivència humana (Cf. Pacem in terris, 35). L’esplendor
de la veritat no permet que ens envoltin mai les tenebres de l’error, ens fa sempre
lliures, ens fa justos i ens fa estimar.