Divendres
de la VII setmana de Pasqua
Visita
dels monjos i monges cistercencs de Catalunya a la Cova de Manresa
Divendres
3 de juny de 2022
Fets 25,13-21, Salm 102,1-2.11-12.19-20ab i Jo 21,15-19
«Simó,
fill de Joan, m’estimes més que aquests?»
L’amor del Senyor és infinit, Ell estima fins a l’extrem perquè Déu és per la seva mateixa naturalesa amor. El seu és un amor que no espera res a canvi, però, com no estimar a aquell qui ens estima tant? Malgrat les nostres febleses, tant físiques com morals, malgrat les nostres infidelitats, no ens podem estar d’estimar-lo. Però l’amor no és quelcom eteri, l’amor es demostra en fets, es demostra en situacions concretes de la nostra vida quan cal optar per donar-ne prova o per negar-lo. Pere, aquell qui per tres cops negà al Crist, és convidat pel mateix Jesús a manifestar-li el seu amor. No es tracta tant sols d’una reparació, és sobretot i per damunt de tot una declaració de fins a quin punt Pere pot estimar, fins a quin punt també nosaltres podem estimar. No podem certament com el mateix Crist estimar fins a l’extrem, perquè això tant sols ho aconseguirem a la fi dels temps si ens és donat de conèixer cara a cara a aquell qui és l’amor. L’amor humà és limitat. La primera pregunta de Jesús a Pere cerca un amor total, incondicional. Però Pere havent experimentat l'amarga tristesa de la infidelitat, de la negació, havent fet experiència de la seva pròpia feblesa, ve a dir a Jesús que l’estima com pot, amb el seu pobre amor humà. Crist no es resigna i li torna a preguntar pel seu amor vers Ell, i Pere de nou conscient de la seva limitació repeteix la resposta, l’estima sols com el pot estimar. La tercera vegada, Crist rebaixa la pregunta a un amor humà i Pere entén que és aquest amor el que Crist li demana, limitat, incomplert, però al cap i a la fi sincer.
«Simó, fill de Joan, m'estimes?»
Crist fa sempre aquesta pregunta, la planteja en un moment o altre de la vida de tots els homes i dones. Com li feu a sant Ignasi, a Pamplona en caure ferit, en l’inici del seu camí de conversió; com li feu aquí a Manresa quan cercava el seu rumb, desorientat com estava, i com li feu al final de llur existència terrena, fent balanç d’una vida tota ella dedicada a cercar Déu. Sant Ignasi amb el cos ferit, amb els sentiments ferits i amb els desitjos ferits, conscient de llur fragilitat, inicià el camí cap a Déu sabent-se de bondat pobre. També els màrtirs, com sant Carles i els seus companys, respongueren a aquesta pregunta i demostraren el seu amor al Crist donant la seva vida per l’Evangeli; febles com també eren, però sense un dubte, sense una renúncia; certs d’estar prop d’abastar a aquell qui és l’amor sense límits. Escrivia en els Exercicis Espirituals sant Ignasi que «l’amor consisteix en comunicació per les dues parts, a saber, en donar i en comunicar l’amant a l’estimat el que té, o de lo que té o pot, i així al contrari, l’estimat a l’amant.» (EE 230-231). És aquesta una comunicació sempre desigual no podent estimar mai com l’estimat.
«Simó, fill de Joan, m'estimes?»