Diumenge VI durant l’any / Cicle A
12 de febrer de 2023
Sir 15,15-20; Salm 18,1-2.4-5.17-18.33-34;
1C 2,6-10 i Mt
5,17-37
«Doncs jo us dic» és
l’expressió emprada per Jesús per mostrar-nos la plenitud de la Llei, aquella
Llei que ell no ha vingut a desautoritzar sinó a completar; aquella Llei que
donà Déu a Moisés al Sinaí per tal de que el poble que dubtava d’Ell, que ja
acariciava d’adorar un vedell de fosa, fet per mans d’homes, pogués viure
seguint els preceptes del Senyor; aquella Llei que l’Apòstol Pau defineix com educadora
dels ignorants, mestre dels qui no saben, el lloc on trobar l'expressió
clara del coneixement i de la veritat (Cf. Rm 2,20). Una llei, qualsevol llei,
sorgeix quan es vulneren determinats drets de la persona, l’ésser creat per Déu
a imatge seva i que ha estat objecte i centre de l’obra de la redempció. Quan
es trencà la confiança de l’home en Déu, que li havia prohibit sols una sola
cosa, per aquesta seva infidelitat Déu li barrà el pas al paradís i l’imposà la
llei del treball. Quan al desert el poble alliberat del domini dels egipcis
cercava nous esclavatges idolàtrics, li donà el decàleg. Però la infidelitat
del poble vers la llei no ha desaparegut al llarg dels temps i d’ella no
s’escapen pas els mestres de la llei i els fariseus que s'han assegut a la
càtedra de Moisès; que diuen el que cal fer i observar, però no actuen, perquè
diuen i no fan; preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les
espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt
23,2-4). Però ara en Crist no tenim pas un gran sacerdot incapaç de
compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha
estat provat en tot, encara que sense pecar (Cf. He 4,15), per això ens pot dir
amb tota autoritat: «doncs jo us dic».
I què és el que ens diu Crist?
Doncs que ja no n`hi ha prou amb no matar, cal no dir paraules de menyspreu, ni
insultar. Què no n’hi ha prou amb no cometre adulteri, cal no mirar amb mal
desig des del fons del cor. Què no n’hi ha prou amb no trencar els juraments,
cal no jurar pel que no podem fer tornar blanc o negre. Senzillament hem de dir
sí, quan és sí i no, quan és no; sí a la vertadera vida, no al pecat. Aquesta
és la saviesa enclosa en el pla de Déu, ens ha dit l’Apòstol, que sols podem
rebre amb una fe prou madura. Moltes d’aquestes coses no tenen avui bona
premsa, la nostra societat, cada cop més acomodatícia i relativitzadora va
normalitzant situacions que xoquen amb el que ens diu també avui Jesús. Però certament
Jesús, el Crist, tampoc no fou pas benvist pels mestres de la llei del seu
temps, per aquells qui es vantaven de conèixer-la però que de fet no la
practicaven; Crist podia ser vist en certa manera com un antisistema, quan de
fet no vingué pas a abolir la Llei del seu Pare, que gràcies a Ell és també el
nostre Pare, sinó a portar-la al seu ple acompliment. Això xocà amb la
mentalitat dels que havien anat interpretant la Llei de manera acomodatícia als
seus interessos, que l’havien amansit per tal de que no els perjudiqués en
l’acompliment, no pas de la Llei sinó de la seva pròpia voluntat. Això xoca
també avui amb determinades mentalitats i el magisteri de Crist, que és el de
l’Església, és sovint titllat d’anar contra determinades pautes de comportament
social; però el missatge de Crist segueix viu també avui.
Però qui sap si tampoc nosaltres
som millors que aquells mestres de la Llei; qui sap si ara mateix tots i
cadascun de nosaltres, que estem vora l’altar a punt de presentar l’ofrena del
cos i de la sang del Crist, no ens hauríem de donar mitja volta, anar a
arranjar les malifetes que hem fet als altres i sols llavors tornar i presentar
l’ofrena. La Llei de Déu no és fàcil d’acomplir, perquè és exigent i Jesús arriba
al límit de l’exigència portant-la al seu acompliment donant la seva pròpia
vida. És per mostrar-nos el camí de la Llei que ha mort en creu i ressuscitant ha
vençut a la mort. Perquè la Llei no té sentit per si mateixa, és un camí, un
instrument per arribar a Déu. Està a les nostres mans seguir-lo o abandonar-lo.
La tria la fem nosaltres, ens ho ha dit el Siràcida, perquè també avui tenim al
davant el foc i l’aigua; la vida i la mort. Escollir hauria de ser-nos fàcil
perquè la Llei divina no és un jou pesat d'esclavatge, sinó do de gràcia que
allibera i condueix a la felicitat, és font i centre de la vida. Acomplir-la
exigeix això sí, l'escolta del cor, una escolta feta d'obediència no servil,
sinó filial, confiada, conscient; això és, fruit d’una trobada personal amb el
Senyor de la vida, una trobada que s'ha de traduir en decisions concretes i
convertir-se en camí i seguiment, en una realitat palpable en les nostres vides
(Cf. Benet XVI 9 de novembre de 2011).