diumenge, 19 de febrer del 2023

Diumenge VII durant l’any / Cicle A

 

Diumenge VII durant l’any / Cicle A

19 de febrer de 2023

Capella de santa Caterina

Lv 19,1-2.17-18; Salm 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13; 1C 3,16-23 i Mt 5,38-48

 

“Ull per ull, dent per dent”, “tal faràs tal trobaràs”, “qui la fa la paga”, i altres dites similars no tant sols estan ben arrelades en el llenguatge popular sinó que expressen una idea encara més ben arrelada en la nostra mentalitat. No ja a nivell individual, sinó que també a nivell polític internacional, l’estratègia de l’acció i repressió, d’escalada fins i tot bèl·lica, està ben present arreu del món, ho veiem cada dia en tants conflictes, en aquells dels que es parla més i en aquells dels que no se’n parla tant. Però això no és pas el que Déu vol de nosaltres, és el que ens surt ben sovint de dins, però no és pas l’actitud que hauríem de tenir.

El Senyor que és compassiu i benigne, com ens ha dit el salmista, ja va manar a Moisés de ser sants, de no tenir malícia en el cor, de no venjar-se, de guardar rancúnia; en definitiva d’estimar als altres com a nosaltres mateixos. Aquest diumenge ens torna a sortir l’expressió “doncs jo us dic” posada per l’evangelista sant mateu en boca de Jesús. Ell no ha vingut a abolir la llei, ho veiem avui ben clarament, sinó a recordar-nos-la, a portar-la a ple acompliment. Som nosaltres els qui fem lectures esbiaixades de la llei, la interpretem a la nostra manera, a la nostra conveniència i al cap i a la fi la manipulem, l’adulterem. Oblidem aleshores el que ens ha dit l’Apòstol, que som temples de Déu, que Déu habita en nosaltres, que som de Crist i que Crist és de Déu, és Déu.

La temptació de fer “capelletes” que tant sovint ens assalta, de jutjar nosaltres qui és digne seguidor del Crist i qui no ho és, neix precisament de la rancúnia, de la malícia. No som seguidors d’aquell o de l’altra, de Pau, d’Apol·ló o de Quefes, com diria sant Pau; som seguidors del Crist i el missatge del Crist és ben clar i transparent: Estimar als enemics, no tornar-se contra el qui ens fa mal, donar-li fins i tot el mantell al qui vol el nostre vestit o portar la càrrega mitja hora al qui ens vol obligar a portar-la un quart d’hora.

Sí, tot això no està de moda, no són pas els valors de la major part de la nostra societat que situa la voluntat personal per damunt de qualsevol altra cosa i sobretot per damunt de Déu. Una societat que ha oblidat el sentit de la transcendència acaba per abandonar i oblidar la llei de Déu, la llei de l’amor, perquè és aquesta i no pas cap altra la llei de Crist. Ell estimà fins a l’extrem, Ell és l’amor. No es tracta de si aquella o l’altra llei humana són justes o injustes, es tracta de tenir ben clara la prioritat i la prioritat és estimar com el Senyor ens diu d’estimar i com Ell mateix ens ha mostrat que s’estima. Per al Senyor no hi accepció de persones, no hi ha distincions en l’amor entre bons i dolents, entre justos i injustos; Ell fa sortir el sol i fa ploure per a tothom, sense accepcions de cap mena, ni de llengua, ni de raça, ni de condició econòmica o cultural; som nosaltres els qui aixequem barreres i murs supostament per defensar-nos, quan veritablement ho fem per aïllar-nos en la nostra falsa seguretat. El nostre model és el Senyor, que no ens castiga com mereixem, ni ens paga com deuria les nostres culpes i ens ensenya a nosaltres a fer el mateix, ens convida a imitar-lo.