Dilluns de la setmana X durant l'any / I
139ª Reunió d’abats
i provincials
2C 1,1-7, Salm
33,2-3.4-5.6-7.8-9 i Mt 5,1-12
El centre del sermó de la muntanya està constituït pel que denominem les benaurances. En elles Crist capgira els valors de la societat del seu temps per posar-hi al centre a aquells qui el món no considera precisament benaurats. És Crist aquest Déu que consola, que conforta enmig de totes les adversitats i que ens ofereix l’esperança quan a més d’haver-se fet home per compartir els nostres sofriments, no es limita a compartir-lo, sinó que ens aporta consol.
El sermó de les benaurances pot tenir diverses lectures. En una lectura interior ens pot confortar i consolar a nosaltres mateixos en saber-nos afamats, dolguts o perseguits, perquè tenim l’esperança de trobar consol, justícia, pau i fins i tot el Regne. Però podem fer-hi una lectura externa, podríem dir fins i tot pastoral, missionera i evangelitzadora. Avui, ara i aquí, ens poden venir a dir les benaurances que nosaltres podem ser generadors de consol, de pau i de justícia. Perquè al cap i a la fi els que som aquí hem estat cridats a educar, a atendre, a acollir o a pregar per tots els assedegats de justícia, per tots els humils, per tots els perseguits, per tots els afamats. «Les benaurances contenen la “carta d'identitat” del cristià ―és el nostre carnet d'identitat―, perquè dibuixen el rostre de Jesús, la seva forma de vida.» ha dit el Papa Francesc. (29 de gener de 2020).
No és altra el nostre “carnet d’identitat, no es altra la nostra vocació que ajudar a l’acompliment de les benaurances, a fer realitat aquest capgirament dels valors que imperaven en la societat de Jesús i que imperen també avui en la nostra societat. No és una tasca fàcil, sense la força de l’Esperit, sense la força del carisma de cadascun dels nostres ordes i instituts no podríem pas fer res. Però ja tenim un primer pas fet, perquè sabem on trobar-los aquests pacificadors, aquets humils, perquè els tenim ben a prop, són aquells “sants de la porta del costat” dels que ha parlat sovint el Papa Francesc.
Perquè qui és el qui està de dol? On és el qui té fam? Què ens demana el qui és perseguit? No és una imatge vaga i difosa, tenen rostres concrets i ben definits i truquen a la nostra porta o bé ja els tenim acollits a casa nostra. Les benaurances són per a viure-les, per intentar de fer-les realitat, per aportar consol però també per portar justícia i pau. L’Apòstol ens convida a aguantar amb fermesa els sofriments, però alhora ens diu que sols amb esperança tindrà sentit el sofriment del món.
Escrivia Dietrich Bonhoeffer el gener de 1935: «Crec tenir la certesa que no aconseguiré la clarividència i la sinceritat interiors tret que comenci a actuar conseqüentment amb el Sermó de la Muntanya. I és que hi ha coses per les quals val la pena comprometre's del tot. I em sembla que la pau i la justícia social, és a dir Crist en el fons, el mereix aquest compromís.» (Carta al seu germà Karl-Friedrich).
Les benaurances no són tant sols una descripció de la situació, no ens venen a dir solament que hi ha dol, fam i persecució; ens conviden al compromís, ens conviden a viure-les en la fe.