diumenge, 11 de juny del 2023

Santíssim Cos i Sang de Crist

 

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist

Cicle A

Diumenge 11 de juny de 2023

Dt 8,2-3.14b-16a; Salm 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17 i Jo 6,51-58

L’Eucaristia és memorial. Al darrer sopar Crist va deixar instituïda una manera ben real de fer-se present enmig del seu poble, enmig de la seva Església. La presència de Déu enmig del poble no és pas una cosa nova, ho hem escoltat al llibre del Deuteronomi com  el Senyor Déu va fer sortir el poble d’Israel de la terra d’Egipte, el va alliberar de l’esclavatge, el va alimentar amb el mannà i li donà de beure fent saltar un doll d’aigua de la roca dura. Però aquell pa que va ploure del cel no era pas el vertader pa del cel, aquell poble sacià la fam per un temps però tornar a tenir gana.

Déu tot i haver estat present al llarg de la història entre el seu poble, davant la infidelitat i la vacil·lació d’aquest acabà per enviar al seu Fill i Ell fent-se home, fent-se carn, redimí la nostra humanitat i ens obrí les portes a la filiació divina deixant-nos com a memorial el pa viu baixat del cel, aquell del qual qui en menja no mor més (Cf. Jn 6,50-51).

Déu no és pas rancorós ni venjatiu, com tantes vegades ho som nosaltres. Ell potser pot semblar que ens prova, com provà durant quaranta anys al seu poble fent-lo vagar pel desert, passant fam i set; però al cap i a la fi tot plegat és la part costeruda del camí cap a Déu, un camí que no podem recórrer sense esforç, que no podem emprendre sense fe i confiança en aquell qui coneix els sentiments del nostre cor i sap de la nostra observança dels seus manaments. El pelegrinatge pel desert d’aquell poble que havia aconseguit la llibertat és també representació del nostre pelegrinatge per aquesta vida camí de la terra promesa, per a nosaltres el Regne de Déu.

L’Eucaristia és presència real de Crist enmig nostre. Crist no va venir a redimir-nos per després oblidar-nos, per deixar-nos a la nostra sort sabent ben bé que som fràgils i mandrosos en l’observança d’aquets seus manaments. Ell segueix i seguirà enmig nostre, dia rere dia fins a la fi dels temps (Cf. Mt 28.20). Però com preguntà Jesús a Marta camí de Betània sobre la resurrecció, ens pregunta també a nosaltres sobre l’Eucaristia: «Ho creus, això?» (Jn 11,26) “creus que soc realment aquí?”. Perquè de creure-ho, de saber-lo present ara i aquí, la nostra vida hauria de respondre a aquesta seva presència real.

Ens ho ha dit l’Apòstol el pa és comunió amb el cos de Crist i la sang comunió amb la seva sang. Hem perdut tal volta el vertader sentit d’aquest mot – comunió – i li hem anat donant un sentit sinó banal si en certa manera rutinari. Oblidem fins i tot el que estableix l’Església per poder compartir el cos i la sang de Crist amb coherència: saber a qui rebem i estar en gràcia de Déu.

Ens ho diu el mateix Catecisme de l’Església Catòlica quan hi llegim: «L'Eucaristia comporta un compromís en favor dels pobres: Per a rebre en la veritat el Cos i la Sang de Crist lliurats per nosaltres hem de reconèixer a Crist en els més pobres, en aquests seus germans.» (CEC, 1397). No podem estar en comunió amb Crist si oblidem allò que ens diu la primera carta de sant Joan: «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà.» (1Jo 4,20-21). Si estem en comunió amb Crist hem d’estar en comunió amb els germans, perquè no podem estar en comunió amb Crist sense estar en comunió amb els germans.

Escrivia sant Joan Pau II: «[L’Eucaristia] expressa aquest vincle de comunió, sigui en la dimensió invisible que, en Crist i per l'acció de l'Esperit Sant, ens uneix al Pare i entre nosaltres, sigui en la dimensió visible, que implica la comunió amb la doctrina dels Apòstols, amb els sagraments i amb l’Església.» (Ecclesia de Eucharistia, 35).

Aquesta és la realitat de futur del misteri eucarístic, la coherència eucarística de la que parlaven els pares al Sínode de l’any 2005 celebrat a cavall dels pontificats de sant Joan Pau II i de Benet XVI i que tenia com a centre l’Eucaristia entesa en tant que font i cimal de la missió de l’Església i que va donar lloc a la darrera Encíclica de sant Joan Pau II que parlava de com l’Església viu de l’Eucaristia i la primera Exhortació Apostòlica de Benet XVI que tenia per centre l’Eucaristia com a sagrament de la caritat.

L’Eucaristia, saber a Crist present en cos i sang, estar en comunió amb Ell transforma les vides, ha de transformar la nostra vida, no ens pot deixar indiferents, perquè aleshores seria creure en aquest gran misteri de manera parcial i no estar del tot certs de que és aquesta la vertadera font i el vertader cimal de tota la vida cristiana de la que parla el Concili Vaticà II (Cf. Lumen gentium, 11). Seria no estar del tot certs de que qui menja la seva carn i beu la seva sang està en Crist i Crist en ell (Cf. Jn 6,56).

Si mengem aquest pa hem de ser partícips de la veritat que ens ha dit Crist en l’Evangeli segons sant Joan: «el pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni la vida al món.» (Jn 6,51). Ajudar a donar vida al món és combregar, és experimentar constantment en nosaltres els efectes de la redempció, és estar en comunió amb Crist i amb els germans. «El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d'aquest únic pa.» (1Co 10,17) diu l’Apòstol.

En paraules del Papa Benet: «La comunió té sempre i de manera inseparable una connotació vertical i una d’horitzontal: comunió amb Déu i comunió amb els germans i germanes.»  (Sacramentum Caritatis, 76).

Que així sigui per a tots nosaltres i ens hi ajudi la força que ens dona compartir el cos i la sang de Crist reunits en el seu nom.