Dijous Sant
Missa de la Cena del Senyor
Catedral de Girona
2 d’abril de 2026
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
El Senyor convidà al poble d’Israel a tenir aquell
dia com un memorial i a celebrar-lo en comunitat com una institució perpètua. Aquella
tradició fou actualitzada i portada a la seva plenitud quan el Senyor ens va
convidar a celebrar el seu memorial, tal com ens ho ha dit l’apòstol sant Pau.
Ell es lliurà amb plenitud i és aquesta la tradició que nosaltres hem rebut i
que conservada a través de generacions de creients ens ve del mateix Jesús.
Hem escoltat avui l’Evangeli segons sant Joan,
aquest quart Evangeli no inclou el relat de la institució de l’Eucaristia, el
que hem escoltat és el relat del rentament de peus; però tot i no incloure el
relat de l’Eucaristia sant Joan evangelista va més enllà, va al fons, va al que
hi ha darrera de la institució d’aquesta i el que hi ha darrera no és altra
cosa que l’amor de Déu per nosaltres, un amor fins a l’extrem. On hi ha caritat
i amor, allí hi ha Déu i aquest precepte es compleix de manera admirable en
l’Eucaristia. L’Eucaristia és la plena manifestació del immens amor del Senyor
per nosaltres. (Cf. Ecclesia de Eucharistia, 1)
Si l’Eucaristia és el misteri de l’amor, si en
ella hi trobem veritablement la presència de Crist fet pa i vi, per a nosaltres
no hi pot haver sagranment més gran. És això el que fa a l’Eucaristia insubstituïble
i la constitueix com a centre, font i cimal (LG, 11) tal com ens diu el
Concili Vaticà II. Aquesta singularitat i centralitat és el que fa de
participar en l’Eucaristia quelcom imprescindible per a tot creient, cap altre
tipus de celebració pot no ja substituir-la sinó tant sols dispensar-ne la
participació de manera repetitiva i habitual.
Ens ho recordava sant Joan Pau II escrivint que:
«Quan, per escassetat de sacerdots, es confia a fidels no ordenats una
participació en la cura pastoral d'una parròquia, aquests han de tenir present
que, com a ensenya el Concili Vaticà II, «no es construeix cap comunitat
cristiana si aquesta no té com a arrel i centre la celebració de la sagrada
Eucaristia». Per tant, consideraran com a comesa seva el mantenir viva en la
comunitat una veritable «fam» de l'Eucaristia, que porti a no perdre cap ocasió
de tenir la celebració de la Missa.» (Ecclesia de Eucharistia, 33).
Tenir fam de l’Eucaristia és tenir fam de Crist.
No en som a vegades del tot conscients de la importància de la participació en
l’Eucaristia especialment la dominical. El nostre entorn és a vegades
indiferent al missatge evangèlic; però això mateix ens cal ser alimentats per
l’Eucaristia mitjançant la participació en la seva celebració i fer-ho amb el
suport i la proximitat de la comunitat, reunint-nos el diumenge amb els altres
germans per a celebrar la Pasqua del Senyor amb el sagrament de la Nova Aliança
instituït pel mateix Jesucrist aquell vespre de la cena, la darrera amb els
germans (Cf. Dies Domini, 48).
«De genolls doncs adorem-lo» cantarem tot
portant Jesús sagramentat al sagrari, perquè reconeixent-hi per la fe en aquest
sagrament la presència real de Crist, aquesta seva presència ens mou a l’adoració
eucarística, de manera privada o pública, una adoració que sempre ha d’estar estretament
lligada a la celebració eucarística, a la que no pot substituir, però on es perllonga
i intensifica allò que s’ha esdevingut en la celebració litúrgica, adorem
aquell que hem rebut en una celebració comunitària, participant d’un encontre
de la comunitat amb Crist que posa el fidel en comunió amb tota l’Església,
fent-lo prendre consciència de la seva pertinença al Cos de Crist (El cor
parla al cor, 36). Perquè com escrivia sant Joan Pau II: «L'Eucaristia crea
comunió i educa a la comunió.» (Ecclesia de Eucharistia, 40).
Sense comunitat no hi ha Eucaristia i sense
Eucaristia no hi pot haver comunitat, perquè aquesta reunida en nom de Crist
per celebrar l’Eucaristia, en fa el sagrament de la comunitat per excel·lència.
Un sagrament del que avui recordem de manera solemne la seva institució. Han
canviat potser les formes al llarg dels segles, però no ha canviat el fons,
l’essència continua essent la mateixa i és aquesta tradició que va rebre Pau la
mateixa que avui nosaltres vivim i celebrem.
L’Eucaristia és sempre transformadora, per ser
plena ha de comportar per als qui en participen el compromís de transformar la
seva vida, perquè tota ella arribi a ser en certa manera eucarística (Cf. Ecclesia
de Eucharistia, 20). Sense aquesta transformació els efectes i el sentit de
la participació no poden ser plens; d’aquí la relació forta i indestriable del
sagrament de la reconciliació amb el sagrament de l’Eucaristia.
La pràctica del sagrament de la penitència,
rebut prèviament, ens disposa a rebre al Senyor i a participar en comunió plena
amb Ell i amb la comunitat i obre així la disponibilitat dels nostres cors ha
ser convertits, moguts sempre per aquest amor fins a l’extrem que rebem de
Crist i al qual nosaltres malgrat tots els nostres esforços, mai no podrem
correspondre amb la mateixa intensitat, tot i que en cap cas hem de renunciar a
intentar-ho un cop i un altre. Perquè com ens diu l’apòstol només compta la fe
que actua per l'amor (Cf. Ga 5,6).
L’Eucaristia és memorial i presència real de Crist, és sagrament de caritat en tant que és un misteri que neix de l’amor de Crist per nosaltres i cal ser viscut en comunitat; perquè «el sacrifici eucarístic, fins i tot celebrant-se sempre en una comunitat particular, no és mai celebració d'aquesta sola comunitat.» ho és de tota l’Església (Communionis notio). Per l’Eucaristia participem de la unió amb Crist i Jesús actuant segons l'estil de Déu, ens ensenya a fer el mateix. (Lleó XIV 22 de juny de 2025).