Solsona 27 de març 2017
Recés Quaresma pels preveres de la diòcesis
No puc deixar de recordar en començar els lligams de Poblet amb
l’església de Solsona. En primer lloc el mataroní Francesc Dorda que fou abat
de Poblet de 1704 a 1708 i bisbe de Solsona de 1710 a 1716. Destituït de la
seva seu episcopal pel rei Felip V, per haver estat col·laborador en el govern
de l’arxiduc Carles, retornà a Poblet on morí el 3 de desembre de 1716, i fou
sepultat a l’església del nostre monestir; per cert fou l’única tomba no
saquejada durant l’exclaustració. Val a dir però que fou oberta pels mateixos
monjos un cop restaurada la vida monàstica a partir de 1940, per estudiar com
s’enterrava un abat i aconseguiren el que no s’havia aconseguit amb l’exclaustració,
malmetre les seves restes. També Agustí Vázquez de Varela que fou abat de
Poblet entre 1786 i 1793 i bisbe de Solsona de 1793 a 1794. El seu pontificat
aquí durà escassament dos mesos. Sigui sols per recordar la relació de Poblet
amb aquesta diòcesis i fer memòria d’aquests pastors.
Ara permetin-me començar aquesta petita reflexió
sobre la Carta Apostòlica del Sant Pare Francesc Misericordia et misera amb una pregària del beat Elred de Rievall
(1110-1167), abat cistercenc i deixeble directe de sant Bernat:
«Senyor: feu que us cerqui
i que us cerqui amb amor;
perquè qui camina
estimant-vos no dubte,
Senyor, qui us cerca;
i qui us estima aquest és,
Senyor, qui ja us ha
trobat.»
Quan
va contactar amb mi el bisbe Xavier per venir avui aquí em va suggerir tractar
la Carta Apostòlica del Sant Pare Francesc Misericordia
et misera. Acabem de celebrar a invitació del Papa Francesc l’any de la
misericòrdia. «La misericòrdia no pot ser un parèntesi en la vida de l’Església,
sinó que constitueix la seva mateixa existència, que manifesta i fa tangible la
veritat profunda de l’Evangeli. Tot es revela en la misericòrdia; tot es resol
en l’amor misericordiós del Pare»[1]. Conclòs l’any sant de la
Misericòrdia ens podem preguntar, com ho fa el cardenal Lluís Martínez Sistach
en el seu llibre sobre com aplicar Amoris
laetitia, que quedarà d’aquest any jubilar. Per a ell en quedarà una nova
etapa en la recepció del Concili Vaticà II i hi arrenca un impuls promotor de
reforma a partir de la virtut de la misericòrdia que pot donar una nova
configuració del lloc de l’Església en el món, de la manera de situar-s’hi i de
la forma de viure ella mateixa la perpètua missió evangelitzadora.[2] Hem parlat molt al llarg
d’aquest any de la misericòrdia i és important haver centrat la nostra atenció
en aquesta paraula, en aquest concepte que no sempre hem sabut interpretar i
que a voltes hem descartat del nostre vocabulari teològic i pastoral per que hi
hem vist una certa connotació pejorativa, diguem que displicent; com si ser
misericordiós o practicar la misericòrdia es fes des d’una superioritat que
evidentment no tenim. Quelcom de similar passa amb mots com caritat o almoina
que ens sonen a menyspreu vers el qui n’ha de ser beneficiari. Déu és ric en
misericòrdia, encapçalava així la seva Carta Encíclica sobre la misericòrdia
divina, Dives in misericordia, sant
Joan Pau II l’any 1980. Aquest text és diguem-ne l’arrel de la revisió del
concepte misericòrdia, de la recuperació d’aquesta idea com a eix d’acció i
fonament teològic en l’Església que afronta el segle XXI. Seria fàcil fer el
paral·lelisme amb el nostre bisbe Torres i Bages i dir que l’Església serà
misericordiosa o no serà.
D’on ve aquest títol de Misericordia et misera? Escriptura,
tradició i magisteri.
La
Constitució Dei Verbum ens diu que: «la Sagrada Tradició i la Sagrada
Escriptura estan íntimament unides i compenetrades. Perquè sorgint ambdues de
la mateixa divina font, es fonen en certa manera i tendeixen a una mateixa fi.
Ja que la Sagrada Escriptura és la paraula de Déu quan es consigna per escrit
sota la inspiració de l'Esperit Sant, i la Sagrada Tradició transmet íntegrament
als successors dels Apòstols la Paraula de Déu, a ells confiada per Crist
Senyor i per l'Esperit Sant perquè, amb la llum de l'Esperit de la veritat la
guardin fidelment, l'exposin i la difonguin amb la seva predicació; d'on se
segueix que l'Església no deriva solament de la Sagrada Escriptura la seva
certesa sobre totes les veritats revelades. Per això s'han de rebre i venerar
ambdues amb un mateix esperit de pietat. La Sagrada Tradició, doncs, i la
Sagrada Escriptura constitueixen un sol dipòsit sagrat de la paraula de Déu,
confiat a l'Església; fidel a aquest dipòsit tot el poble sant, unit amb els
seus pastors en la doctrina dels Apòstols i en la comunió, persevera
constantment en la fracció del pa i en l'oració (cf. Act., 8,42), de manera que
prelats i fidels col·laboren estretament en la conservació, en l'exercici i en
la professió de la fe rebuda. Però l'ofici d'interpretar autènticament la
paraula de Déu escrita o transmesa ha estat confiat únicament al Magisteri viu
de l'Església, l'autoritat de la qual s'exerceix en el nom de Jesucrist. Aquest
Magisteri, evidentment, no està sobre la paraula de Déu, sinó que la serveix,
ensenyant solament el que li ha estat confiat, per mandat diví i amb
l'assistència de l'Esperit Sant la sent amb pietat, la guarda amb exactitud i
l'exposa amb fidelitat, i d'aquest únic dipòsit de la fe treu tot el que
proposa com a veritat revelada per Déu que s'ha de creure. És evident, per
tant, que la Sagrada Tradició, la Sagrada Escriptura i el Magisteri de
l'Església, segons el designi sapientíssim de Déu, estan entrellaçats i units
de tal forma que no té consistència l'un sense l'altre, i que, junts, cadascun
a la seva manera, sota l'acció de l'Esperit Sant, contribueixen eficaçment a la
salvació de les ànimes.»[3]
Escriptura
Així el títol d’aquest document, la primera
inspiració ve d’un text de l’Escriptura, en concret del quart Evangeli i d’un
text patrístic, en concret de sant Agustí i ambdós agrupats en un document
magisterial del Papa Francesc. Tenim juntes les tres fonts: Escriptura,
tradició i magisteri. Escoltem tot i que ens és molt conegut el text de
l’Evangeli de sant Joan: «Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres.
Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a
ell. S'assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els
fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de
cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: --Mestre, aquesta dona
ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens
ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius? Li feien aquesta pregunta
amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a
escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors
Jesús es va posar dret i els digué: Aquell de vosaltres que no tingui pecat,
que tiri la primera pedra. Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a
terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant
pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig.
10 Jesús es posà dret i li digué: --Dona, on són? ¿Ningú no t'ha
condemnat? Ella va respondre: --Ningú, Senyor. Jesús digué: --Jo tampoc no et
condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més.»[4]
Jesús
es revela contra la hipocresia dels acusadors, potser entre ells mateixos hi
havia l’adúlter? Davant de la situació hi posa veritat, justícia i misericòrdia
amb senzillesa i valentia. Quan tothom espera que no tingui altra remei que
sumar-se al rebuig general envers aquella dona sorpresa en adulteri i exposada
a la pública humiliació, Jesús sap molt bé que ha de dir, veu en la dona no pas
la culpable sinó la víctima i sap que el Pare no vol la destrucció de ningú
sinó la seva conversió. Sorprèn aquí Jesús amb un missatge radicalment exigent
però increïblement comprensiu quan jutja l’actuació concreta d’una persona. Un Jesús
que parla de manera radical en exposar les exigències del matrimoni. En l’Evangeli
de Mateu tot just després de les benaurances es posa en boca de Jesús «No us
penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he
vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.»[5] Jesús diu sobre el
matrimoni: «Ja sabeu que es va dir: No cometis adulteri. Doncs jo
us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès
adulteri amb ella en el seu cor. Si l'ull dret et fa caure en pecat,
arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres que no pas
que tot el teu cos sigui llençat a l'infern. I si la mà dreta et fa caure en
pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres que
no pas que vagi a parar a l'infern tot el teu cos. També es va dir: Si algú es
divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci. Doncs jo us dic:
Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima,
l'empeny a l'adulteri, i el qui es casa amb una repudiada comet adulteri.»[6].
Jesús convida a no condemnar fredament als altres des de la pura objectivitat
d’una llei, sinó a comprendre’ls des de la nostra pròpia conducta personal.
Aleshores podrem potser comprendre que allò que la dona adúltera necessitava
del Fill de Déu no eren pedres, sinó una mà amiga que l’ajudés a aixecar-se i
Jesús que ho va entendre ens diu que abans de tirar pedres contra ningú ens cal
jutjar i revisar el nostre propi pecat.
Tradició.
Sant Agustí comenta aquest text dient: «Què, doncs,
va respondre el Senyor Jesús? Què va respondre la Veritat? Què va respondre la
Saviesa? Què va respondre la Justícia mateixa, contra la qual es preparava la
intriga? Per no semblar que parlava contra la Llei, no va dir: «No sigui
apedregada». D'altra banda, no va dir «Sigui apedregada», doncs va venir no a
perdre el que hi havia pecat, sinó a buscar el que estava perdut. Què va
respondre, doncs? Vegeu quina resposta tan plena de justícia, tan plena de mansuetud
i veritat! El qui de vosaltres estigui lliure de pecat, afirma, tiri contra
ella la primera pedra. Oh resposta de saviesa! Com els va fer entrar dins de si
mateixos! Fora, en efecte, inventaven intrigues, però no s'escodrinyaven a si
mateixos per dins; veien a l'adúltera, però no s'examinaven a si mateixos. Els
prevaricadors de la Llei anhelaven que la Llei es complís, inventant intrigues;
no de debò, condemnant l'adulteri amb la castedat. Heu sentit, jueus; heu
sentit, fariseus; heu sentit, doctors de la Llei, al custodi de la Llei; però
encara no heu entès que ell és el Legislador. Què altra cosa us dóna a entendre
quan escriu a la terra amb el dit? Per cert, el dit de Déu va escriure la Llei,
però a causa dels durs va ser escrita en pedra. Ara el Senyor escrivia ja a la
terra, perquè buscava fruit. Heu sentit, doncs; compleixi's la Llei, lapidi's a
l'adúltera; però per ventura castigant a aquella van a complir la Llei els qui
han de ser castigats? Cadascun de vosaltres consideri’s a si mateix, entri en
si mateix, ascendeixi al tribunal de la seva ment, presenti's davant la seva
consciència, obligui's a confessar, doncs sap qui és, perquè ningú dels homes
sap el que és l'home sinó l'esperit de l'home que està en ell mateix. Cadascun,
en posar l'atenció en si mateix, es troba pecador. Així de clar. Deixeu-la,
doncs, anar o amb ella afronteu el càstig de la Llei. Si deia: «Que no sigui
lapidada l'adúltera», quedaria convicte com a injust; si deia: «Que sigui
lapidada», no semblaria afable; afable i just dient el que ha de dir. El qui de
vosaltres està sense pecat, que tiri contra ella la una pedra. Aquesta és la
veu de la Justícia: «Castigui's a la pecadora, però no per pecadors;
compleixi's la Llei, però no per prevaricadors de la Llei». Aquesta és absolutament
la veu de la Justícia; ells, ferits per aquesta Justícia com per un dard gran
com una biga, després de mirar-se a si mateixos i trobar-se reus, es van
retirar tots un darrere l'altre. Els dos van ser abandonats: la miserable i la Misericòrdia. El
Senyor, per la seva banda, després d'haver-los ferit amb el dard de la
justícia, no es va dignar ni tan sols mirar als qui queien, sinó que, apartant
d'ells la mirada, de nou escrivia a la terra amb el dit. »[7]
La
miserable i la misericòrdia.
La miserable i la misericòrdia, les nostres
misèries i la misericòrdia de Déu. Escriu el Papa Francesc que sant Agustí no
podia trobar una expressió més bella i coherent que aquesta per fer comprendre
el misteri de l’amor de Déu quan ve a l’encontre del pecador, al nostre
encontre. Un episodi ple de pietat i de justícia divina que ens indica el camí
que estem cridats a seguir[8]. «En el centre del relat
no apareix la llei i la justícia legal, sinó l’amor de Déu que sap llegir el
cor de cada persona, per a comprendre el seu desig més amagat, i que ha de
tenir la primacia sobre tot.»[9] El relat no ens parla en
abstracte del pecat i del pecador, ens mostra un cas concret, pel que hem de
prendre partit; escoltant-lo Jesús ens demana que ens sentim acusadors i
acusats, jutges i reu i que situant-nos en cada paper ens fixem atentament en
com actua Jesús, que diu i que fa. A la fi, com diu sant Agustí «Els dos van
ser abandonats: la miserable i la Misericòrdia.» Revestits de misericòrdia tot
i ser dèbils i pecadors tot ho podem superar per l’amor que ens convida a mirar
més enllà i a viure d’una altra manera, a viure de la manera que Jesús vol que
visquem, Amb els seus relats, les paràboles, amb els seus gestos, accions i a
voltes, com aquí, amb els seus silencis Jesús ens mostra com hem d’actuar per a
fer la seva voluntat. Ell que no ha vingut a abolir la llei sinó a portar-la al
seu ple acompliment. El perdó ha fet sorgir del cor de la dona adúltera
l’alegria, el perdó ha fet que se sentís més lliure i feliç que mai i les
llàgrimes s’han convertit, ens diu el Papa Francesc, en un somriure de qui se
sap estimat. El perdó és alegria i joia «La misericòrdia suscita alegria perquè
el cor s’obre a l’esperança d’una vida nova. L’alegria del perdó és difícil
d’expressar, però es transparenta en nosaltres cada vegada que l’experimentem.
En el seu origen hi ha l’amor amb el qual Déu ve al nostre encontre, trencant
el cercle de l’egoisme que ens envolta, per a fer-nos també a nosaltres
instruments de misericòrdia.»[10]
Amor
trinitari.
L’any de la misericòrdia ha significat per a
l’Església posar-se a l’escolta i experimentar la proximitat del Pare que
mitjançant l’obra de l’Esperit ha fet més evident el do i el mandat de Jesús
sobre el perdó[11].
Si Déu és amor la seva essència més íntima ha de fer-se entenedora per l’home
per analogia amb l’amor humà. L’amor humà és donar quelcom a l’altre i alhora
comunicar-se i donar-se un mateix en el do. L’amor humà però no pot ser altra
cosa que un dèbil reflex de l’amor diví, una analogia, diu el cardenal Kasper,
on la dissemblança és major que la semblança[12]. En la misericòrdia del
Déu trinitari la seva misericòrdia es revelació i reflex de l’amor etern del Pare i el Fill en
l’Esperit Sant, un amor que es comunica a si mateix. Si en Jesucrist Déu s’ha
unit de alguna manera solemne amb tota la humanitat, l’ha elevat a la condició
de fills de Déu i l’ha fet participar de la seva victòria sobre la mort, això
vol dir que Déu mogut pel seu amor, un amor que és comunicació intratrinitària,
ens fa el do de la major proximitat de si mateix. El missatge de la
misericòrdia divina significa que Déu s’ha fet càrrec de la nostra pobresa
originaria i fonamental i que ve en auxili d’aquesta indigència nostra i es fa,
en Jesucrist, el Déu amic dels homes.
Les
fonts de la misericòrdia.
El Papa Francesc ens mostra dues fonts de
misericòrdia, dos recursos per poder ser missatgers i ambaixadors de la
misericòrdia, per poder ser misericordiosos com ho és el nostre Pare.
L’Eucaristia i la Paraula.
L’Eucaristia.
L’Eucaristia transforma, instrueix i envia; en la
celebració s’hi fa present realment Crist. Cada cop que celebrant fem servir la
fórmula “el Senyor sigui amb vosaltres” indiquem la presència del Senyor. Tot
just començar la celebració Crist es fa present en la mateixa assemblea perquè tal com va dir «on n'hi ha dos o tres de
reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.»[13]
i també es fa present en qui la presideix que actua en persona de Crist. És
present en la Paraula proclamada anunciada pel prevere o el diaca amb la
invocació “El Senyor sigui amb vosaltres”. De forma essencial Crist és present
en el pa i el vi transformats en el seu cos i la seva sang i abans d’encetar la
pregària eucarística de nou surt aquesta exclamació. Finalment abans de marxar
el prevere repeteix de nou que el Senyor és amb nosaltres i és el torn de que
envigorits amb la Paraula i el seu cos i la seva sang el fem present allí on
anem en haver compartit el memorial del Senyor que va prendre, beneir, partir i
repartir el seu cos i la seva sang i a nosaltres ens demana també lliurar-nos
als altres. L’Eucaristia, font i cimal esdevé també instrument de misericòrdia;
ens fa capaços de portar Déu al món i el món a Déu.
La Pregària eucarística IV.
Estem cridats a celebrar la misericòrdia
especialment en la litúrgia de la Eucaristia. Ara estem a punt d’encetar un
moment clau i privilegiat de l’any litúrgic per acostar als fidels la riquesa
de la celebració. El Papa Francesc ens fa prestar especial atenció a la
Pregària Eucarística IV. Un text molt ric, que es manté dins de la tradició
romana on per exemple l’epiclesi consecratòria se situa abans del relat de la
institució. Fou composta, seguint l’exemple de la tradició antioquena, amb la
idea d’exposar, abans del relat de la consagració, tota l’economia de la
salvació de manera detallada i alhora sintètica. Si en el prefaci propi s’alaba
a Déu en si mateix per la creació; abans de l’epiclesi consecratòria es desplega en una llarga
pregària, tota la història de la salvació, des de la creació de l’home fins a
l’encarnació, el misteri pasqual i la Pentecosta. Amb un estil marcadament
bíblic presenta un dens contingut teològic i un llenguatge clar i solemne. Tres
cops fa servir l’expressió Pare sant i cinc la de Pare; això li dona una
entonació filial i afectiva particular. En aquest text l’acció de gràcies té un
paper molt important. En la primera part del prefaci es dona plena expressió a
la lloança de Déu Pare creador i s’uneix la glorificació de Déu en la seva
majestat transcendent i en l’economia salvadora. No parla tant del que Déu ha
fet com qui és en si mateix, l’únic Déu sant, viu i etern; fent servir dos
conceptes tradicionals en l’acció de gràcies jueva com son la llum i la vida.
Conclòs el sanctus s’evoca la història de la salvació, és evocada com una
llarga projecció de les meravelles de Déu animada per l’acció de gràcies i la
lloança al Pare sant. Té com a temes fonamentals la crida universal a la
salvació, l’atracció de tots els homes pecadors al retorn a Déu que els crida
anticipant-los la seva gràcia mitjançant aliances successives. Déu insisteix
amb Noé, Abraham, Isaac, Jacob, David etc en oferir als homes la seva salvació
i alhora prepara la plenitud de la redempció. Déu en aquest text es mostra
extremadament misericordiós, un Déu que no es resigna a les negatives
successives de l’home, diguem que no para fins que fa arribar la salvació a
l’home i aquest la reconeix en el seu Fill fet home. Un text en perfecta
sintonia amb el que repeteix el Papa Francesc «Déu no es cansa mai de perdonar;
som nosaltres els qui ens cansem d’acudir a la seva misericòrdia.»[14] Tant va estimar el Pare
al món que envià al seu fill unigènit i salvador, és a dir dos títols que
estableixen la seva relació amb el Pare i amb els homes. La litúrgia en aquest
text ens convida a conformar-nos a Crist en el seu amor al Pare i per Ell a
tots els homes. Crist ens és mostrat a semblança nostra, llevat del pecat, com
ens diu la Carta als Hebreus «No tenim pas un gran sacerdot incapaç de
compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha
estat provat en tot, encara que sense pecar. Per
tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, perquè es
compadeixi de nosaltres, ens mostri el seu favor i ens concedeixi, quan sigui
l'hora, l'ajuda que necessitem.»[15]. La vinguda de Crist és
l’acompliment de la profecia d’Isaïes quan diu «L’Esperit del Senyor Déu reposa
sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als
pobres, a curar els cors abatuts, a proclamar als captius la llibertat i als
presos el retorn de la llum.». L’acció de gràcies evoca la seva passió
salvadora que és victòria sobre la mort i l’obra redemptora s’acaba amb
l’Esperit Sant enviat per Crist ressuscitat i pujat al cel amb el Pare.
L’Esperit es definit com el primer do, és a dir garantia i bestreta dels dons
que rebrem a la vida eterna. Recordem el text:
«Et donem gràcies, Pare sant, reconeixent que sou
gran i que tot ho heu fet amb saviesa i amor. Heu creat l’home a imatge vostra
i li heu confiat tot l’univers, perquè en servir-vos a vós, que sou el creador
dominés totes les coses creades. I quan ell, desobeint-vos, perdé la vostra
amistat, no l’abandonareu al domini de la mort, sinó que vinguéreu,
misericordiós, a ajudar-nos perquè els qui us busquessin us poguessin trobar.
Moltes vegades oferíreu als homes la vostra aliança, i, enviant als profetes,
els preparàveu per a la salvació que els havíeu promès. I tant vau estimar al
món, Pare sant, que, en complir-se la plenitud del temps, ens enviàreu com a
salvador vostre Fill unigènit. Ell, encarnat
per obra de l'Esperit Sant, i nascut de la Verge María, compartí la
nostra condició humana, fet en tot igual a nosaltres,llevat del pecat; i
anuncià als pobres la salvació, la redempció als captius, i als afligits,
l’alegria. I encara, per complir els vostres designis, ell mateix es va oferir
a la mort; i, ressuscitant, la destruí i renovà la vida. I perquè no visquéssim
més per a nosaltres mateixos, sinó per a ell, que per nosaltres havia mort i
ressuscitat, envià des de vós, Pare, als creients, com a primer do, l'Esperit
Sant. I l’Esperit acaba l’obra de Crist en el món, duent a terme la
santificació de totes les coses.»[16]
Ens recorda el Papa Francesc que en aquesta
pregària eucarística tenim un himne a la misericòrdia de Déu, una súplica
urgent que realitza el prevere per a implorar la participació en la vida eterna
que enllaça perfectament amb l’oració invocant la pau i l’alliberament del
pecat després del Parenostre, el signe de la pau que es dóna com a expressió de
fraternitat i d’amor recíproc la part on cada moment de la celebració està
referit a la misericòrdia de Déu.[17] En l’Eucaristia la
misericòrdia es fa present, és la presència real de la Paraula feta carn en el
memorial del Senyor. Aquests dies celebrarem de nou amb profunditat el misteri
de la passió, mort i resurrecció del Fill de Déu, de la Paraula feta home i
dedicarem el Dijous Sant a tenir ben present que estimant-nos fins a l’extrem
ens deixà el seu memorial per estar entre nosaltres cada dia fins a la fi dels
temps, fins que torni. «Ser Eucaristia. Que aquest sigui, precisament, el
nostre constant anhel i compromís, perquè l'oferiment del cos i la sang del
Senyor que fem en l'altar vagi acompanyat del sacrifici de la nostra
existència. Cada dia el Cos i la Sang del Senyor ens comunica l'amor lliure i
pur que ens fa ministres dignes de Crist i testimonis de la seva alegria. És el
que els fidels esperen del sacerdot.»[18] Deia el Papa Benet XVI
que «Amb l'Eucaristia el cel ve a la terra, el matí de Déu descendeix al
present i el temps és com abraçat per l'eternitat divina.»[19]
Misericòrdia
i sagraments.
Tota la litúrgia esdevé instrument de misericòrdia
però fonamentalment destaca el Papa Francesc els sagraments de guarició. «En
tota la vida sacramental la misericòrdia se’ns dona en abundància»[20] Si el sagrament d’ingrés
a l’Església, el baptisme, incorpora al batejat a la comunió en l’Església com
a comunitat de vida i amor, és el sagrament del perdó dels pecats el qui
acudeix al nostre auxili i quan anem necessitant d’una actualització d’aquest
perdó, donades les febleses humanes. Neix així el sagrament de la penitència,
vertader refugi dels pecadors, que tots som, que ens allibera de les càrregues
que portem i on experimentem de forma immediata, concreta i directa la
misericòrdia de Déu, un sagrament de conversió: «Se’l denomina sagrament de conversió perquè
realitza sacramentalment la crida de Jesús a la conversió (cf Mc 1,15), el
retorn al Pare (cf Lc 15,18) del que l'home s'havia allunyat pel pecat.»[21]
Crisis
del sagrament de la penitència.
Un sagrament que en aquests darrers anys s’ha vist
afectat per una crisi en la seva pràctica. Si hi ha un sagrament al que en les
darreres dècades s’hagi associat a la paraula crisis aquest és el de la
penitència. Probablement siguin diversos i complexes els factors que hi han
portat, entre ells l’enterboliment del concepte de culpa en la nostra societat
i un cert relativisme moral, potser en algun moment una mala praxis en la seva
aplicació o com a mínim confosa. El radical viratge de la cultura moderna que
ha portat a difuminar la idea de Déu ha propiciat alhora una forta pèrdua del
sentit del pecat, s’hi uneix una cursa per la recerca del plaer i el benestar
per damunt de tot. La crisis d’aquest sagrament comporta una crisis interna de
ruptura amb Déu i amb la comunitat eclesial. Com afrontar-lo per part del
prevere ha estat un tema àmpliament tractat pel Papa Francesc, així a la Butlla
de convocatòria de l’any de la misericòrdia escriu: «Mai em cansaré d'insistir
que els confessors siguin un veritable signe de la misericòrdia del Pare. Ser
confessor no s'improvisa. S'arriba a ser-ho quan, abans de res, ens fem
nosaltres penitents a la recerca de perdó. Mai oblidem que ser confessor
significa participar de la mateixa missió de Jesús i ser signe concret de la
continuïtat d'un amor diví que perdona i que salva. Cadascun de nosaltres ha
rebut el do de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats, d'això som
responsables. Cap de nosaltres és amo del Sagrament, sinó fidel servidor del
perdó de Déu. Cada confessor haurà d'acollir als fidels com el pare en la
paràbola del fill pròdig: un pare que corre a la trobada del fill malgrat
hagués dilapidat els seus béns. Els confessors estan destinats a abraçar aquest
fill penedit que torna a casa i a manifestar-li l'alegria per haver-lo rebut.
No es cansaran de sortir a la recerca també de l'altre fill que es va quedar
fora, incapaç d'alegrar-se, per explicar-li que el seu judici sever és injust i
no té cap sentit davant la misericòrdia del Pare que no coneix límits. No faran
preguntes impertinents, sinó com el pare de la paràbola interrompran el discurs
preparat pel fill pròdig, perquè seran capaços de percebre en el cor de cada
penitent la invocació d'ajuda i la súplica de perdó. En fi, els confessors
estan anomenats a ser sempre, a tot arreu, en cada situació i malgrat tot, el
signe de la misericòrdia. »[22] El sagrament del perdó
respon avui com ahir a una profunda necessitat, és una obra de misericòrdia
alhora per qui el rep com per tota la comunitat eclesial.
Escrivia el beat Pau VI: «”Convertiu-vos i creieu
en l'Evangeli”, ens sembla que hem de repetir avui aquestes paraules del
Senyor, en els moments en què clausurat el Concili ecumènic Vaticà II l'Església
continua el seu camí amb pas més decidit. D'entre els greus i urgents problemes
que es plantegen a la nostra sol·licitud pastoral, es troba, i no en últim
lloc, el de recordar als nostres fills i a tots els homes d'esperit religiós
del nostre temps el significat i la importància de la penitència. Ens sentim
moguts a això per la visió més rica i profunda de la naturalesa de l'Església i
de les seves relacions amb el món que la suprema Assemblea ecumènica ens ha
ofert en aquests anys.»[23]
En una audiència general l’any 2014 el Papa Francesc
deia que: «El sagrament de la Reconciliació és un sagrament de guarició. Quan
jo vaig a confessar-me és per sanar-me, guarir la meva ànima, sanar el cor i
alguna cosa que vaig fer i no funciona bé. La imatge bíblica que millor ho
expressa, en el seu vincle profund, és l'episodi del perdó i de la curació del
paralític, on el Senyor Jesús es revela al mateix temps metge de les ànimes i
dels cossos (cf. Mc 2, 1-12; Mt 9, 1-8; Lc 5, 17-26). El sagrament de la
Penitència i de la Reconciliació brolla directament del misteri Pasqual. En
efecte, la mateixa tarda de la Pasqua el Senyor s'apareix als deixebles,
tancats en el cenacle, i, després de dirigir-los la salutació «Pau a
vosaltres», va alenar sobre ells i va dir-los: «Rebeu l'Esperit Sant; als qui
els perdoneu els pecats, els queden perdonats» (Jn 20, 21-23). Aquest passatge
ens descobreix la dinàmica més profunda continguda en aquest sagrament. Abans
que res cal tenir present el fet que el perdó dels nostres pecats no és alguna
cosa que puguem donar-nos nosaltres mateixos. Jo no puc dir: em perdono els
pecats. El perdó es demana, es demana a un altre, i en la Confessió demanem el
perdó a Jesús. El perdó no és fruit dels nostres esforços, sinó que és un
regal, és un do de l'Esperit Sant, que ens omple de purificació, de
misericòrdia i de la gràcia que brolla incessantment del cor obert de bat a bat
de Crist crucificat i ressuscitat. En segon lloc, ens recorda que només si ens
deixem reconciliar en el Senyor Jesús amb el Pare i amb els germans podem estar
veritablement en pau. I això ho hem sentit tots en el cor quan anem a
confessar-nos, amb un pes a l'ànima amb una mica de tristesa; i quan rebem el
perdó de Jesús estem en pau, amb aquesta pau de l'ànima tan bella que només Jesús
pot donar, només Ell.[24]» El primer pas és «reconèixer
el propi pecat, és més, anant encara més a fons en la consideració de la pròpia
personalitat reconèixer-se pecador, capaç de pecat i inclinat al pecat, és el
principi indispensable per tornar a Déu.»[25]
Ens diu la Constitució Dogmàtica Lumen Gentium del
Concili Vaticà II sobre aquets sagraments que «Els qui s’acosten al sagrament
de la penitència obtenen de la misericòrdia de Déu, el perdó de l’ofensa que li
han fet i al mateix temps es reconcilien amb l’Església per la ferida que li
han causat en pecar; alhora aquesta Església els ajuda a convertir-se amb
l’amor, l’exemple i les pregàries. Amb la sagrada unció dels malalts i l’oració
dels preveres tota l’Església encomana els malalts al Senyor sofrent i
glorificat, perquè els alleugi i els salvi (cf. Jm 5,14-16); més encara, els
exhorta a associar-se lliurement a la passió i mort del Crist (cf. Rm 8,17; Col
1,24; 2Tm 2,11-12; 1Pe 4,13) perquè així contribueixin al bé del Poble de Déu.
»[26]
«En el Sagrament del Perdó, Déu mostra la via de la
conversió cap a ell, i ens convida a experimentar de nou la seva proximitat. És
un perdó que s'obté, abans que res, començant per viure la caritat. Ho recorda
també l'apòstol Pere quan escriu que «l'amor cobreix la multitud dels pecats»
(1 P 4,8). Només Déu perdona els pecats, però vol que també nosaltres estiguem
disposats a perdonar als altres, com ell perdona les nostres faltes: «Perdona
les nostres ofenses, com també nosaltres perdonem als qui ens ofenen» (Mt 6,12).
Quina tristesa cada vegada que ens quedem tancats en nosaltres mateixos,
incapaços de perdonar. Triomfa el rancor, la ràbia, la venjança; la vida es
torna infeliç i s'anul·la l'alegre compromís per la misericòrdia.»[27] La penitència és un
sagrament per fer present ministerialment la misericòrdia de Déu vers als homes
i dones que volen reconciliar-se amb Déu i reclamen una nova oportunitat de
conversió per part de Déu que no es cansa mai de perdonar.
Escriu sant Bernat:
«Tu est el camí,
la veritat i la vida.
Camí amb l’exemple,
veritat en les promeses
i vida amb la recompensa.
Tens paraules de vida
eterna,
i nosaltres sabem
i creiem que ets el Crist,
el Fill de Déu viu.»
La
Paraula font de misericòrdia.
Crist és la Paraula feta carn per la nostra
salvació. La Paraula de Déu i la seva escolta són font de misericòrdia. Déu ens
parla per mitjà de la seva Paraula. La mateixa distribució de les lectures
dominicals i ferials ens proposa un recorregut a través de la història de la
salvació i alhora tenim la possibilitat d’accedir directament a la Paraula a
través de l’exercici de la lectio divina.
Sempre cal insistir en l’exigència
d’un acostament orant al text sagrat com a factor fonamental de la vida
espiritual de tot creient, en particular amb la pràctica de la lectio divina[1]. La Paraula de
Déu és a la base de tota espiritualitat autènticament cristiana. Això afirma la
Constitució dogmàtica Dei Verbum: que
«Tots els fidels […],s’acostin de bon grat al mateix sagrat text, tant per
mitjà de la sagrada litúrgia farcida d’expressions divines, com pel camí de la
lectura piadosa, o per instruccions adaptades a aquesta finalitat i per
d’altres mitjans, que ara lloablement s’estenen arreu amb l’aprovació i la
protecció dels pastors de l’Església. Recordin, però, que l’oració ha
d’acompanyar la lectura de la Sagrada Bíblia.» La reflexió conciliar pretenia
reprendre la gran tradició patrística, que ha recomanat sempre acostar-se a
l’Escriptura en diàleg amb Déu. Com diu sant Agustí: «La teva pregària és un
col·loqui amb Déu. Quan llegeixes, Déu et parla, quan pregues, parles tu a
Déu.»[2]
La
lectio divina.
La Paraula de Déu és una Paraula que
s’adreça personalment a cada un, però també és una Paraula que construeix
comunitat, que construeix Església. Per tant, hem d’apropar-nos al text sagrat
en la comunió eclesial. Per això, en la lectura orant de la Sagrada Escriptura,
el lloc privilegiat és la litúrgia, especialment l’Eucaristia, en la qual,
celebrant el cos i la sang de Crist en el Sagrament, s’actualitza en nosaltres
la Paraula mateixa. D’alguna manera, la lectura orant, personal i comunitària,
s’ha de viure sempre en relació amb la celebració eucarística. La lectura orant
personal i comunitària prepara, acompanya i aprofundeix el que l’Església
celebra amb la proclamació de la Paraula en l’àmbit litúrgic. Una major atenció
a la lectio divina, que és
veritablement «capaç d’obrir al fidel no només el tresor de la Paraula de Déu,
sinó també de crear el trobament amb Crist, Paraula divina i vivent».[3] Podem recordar
breument quins són els passos fonamentals: es comença amb la lectura (lectio) del text, que suscita la qüestió
sobre el coneixement del seu contingut autèntic: Què diu el text bíblic en si
mateix. Sense aquest moment, es corre el risc que el text es converteixi només
en un pretext per a no sortir mai dels nostres pensaments. Segueix després la
meditació (meditatio), en la qual la
qüestió és: Què ens diu el text bíblic a nosaltres. Aquí, cada un personalment,
però també comunitàriament, ha de deixar-se interpel·lar i examinar, perquè no
es tracta ja de considerar paraules pronunciades en el passat, sinó en el
present. S’arriba successivament al moment de la pregària (oratio), que suposa la pregunta: Què diem nosaltres al Senyor com a
resposta a la seva Paraula. L’oració com a petició, intercessió, agraïment i
lloança és la primera manera amb què la Paraula ens canvia. Finalment, la lectio divina conclou amb la
contemplació (contemplatio), durant
la qual acceptem com a do de Déu la seva mirada en jutjar la realitat, i ens
preguntem: Quina conversió del pensament, del cor i de la vida ens demana el
Senyor. La lectio divina no acaba el
seu procés fins que no s’arriba a l’acció (actio),
que mou la vida del creient a convertir-se en do per als altres per la caritat.
La importància de la lectura personal de l’Escriptura com a pràctica per
acostar-nos a la misericòrdia de Déu ja que en les Sagrades Escriptures, es presenta
al Senyor com a «Déu misericordiós». A través de com Ell se’ns revela, podem
contemplar el seu rostre i el seu cor. Déu mateix, revelant-se a Moisès es va
definir com el «Senyor, Déu compassiu i misericordiós, lent a la ira i ric en
clemència i lleialtat»[4] També en altres textos
tornem a trobar aquesta definició, amb alguna variació, però sempre la
insistència es col·loca en la misericòrdia i en l'amor de Déu que no es cansa
mai de perdonar[5].
El Senyor és «misericordiós» i la imatge que suggereix és la d'un Déu que es
commou i s'entendreix per nosaltres. Un amor, per tant, que es pot definir en
sentit maternal vers l’home. També està escrit que el Senyor és «compassiu» en el
sentit que ens concedeix la gràcia, té compassió i, en la seva grandesa,
s'inclina sobre qui és feble i pobre, sempre a punt per acollir-nos, comprendre’ns
i perdonar-nos. És com el pare de la paràbola del fill pròdig o del pare
misericordiós de l'Evangeli de sant Lluc[6]. Un pare que no es tanca
en el ressentiment per l'abandó del fill menor, sinó que al contrari continua
esperant-lo i corre a trobar-lo se li llença a sobre per abraçar-lo i ni tant
sols el deixa acabar la seva confessió, com si li tapés la boca, de tant gran
que és l'amor i l'alegria per haver-ho retrobat; i després va també a cridar al
fill gran, que està indignat i no vol fer festa, el fill que ha romàs sempre a
la casa, però vivint més com un serf que com un fill, i també sobre ell el pare
s'inclina, el convida a entrar, cerca d’obrir el seu cor a l'amor, perquè ningú
quedi exclòs de la festa de la misericòrdia. Perquè la misericòrdia és una
festa, ha dit el Papa Francesc[7].
D'aquest
Déu misericordiós es diu també que és «lent per a la ira», literalment, «llarg
en la seva respiració», és a dir, amb la respiració àmplia llur paciència i
capacitat de suportar. Déu sap esperar, els seus temps no són els temps
impacients dels homes; Ell sap esperar, deixa temps a la bona llavor perquè creixi,
malgrat la zitzània[8].
I finalment, el Senyor es proclama «ric en clemència i lleialtat». Déu és gran
i poderós, però aquesta grandesa i poder es despleguen en estimar-nos a nosaltres
petits i incapaços al seu costat. La clemència de Déu indica l'afecte, la
gràcia, la bondat. És l'amor que dóna el primer pas, que no depèn dels mèrits
humans sinó d'una immensa gratuïtat. És la sol·licitud divina a la qual res pot
aturar, ni tan sols el pecat, perquè sap anar més enllà del pecat, vèncer el
mal i perdonar-lo. Una lleialtat sense límits: heus aquí la darrera paraula de
la revelació de Déu a Moisés. La fidelitat de Déu mai falla, perquè el Senyor
és el guardià que, com diu el Salm, mai no s’adorm sinó que vetlla contínuament
sobre nosaltres per oferir-nos sempre la possibilitat de portar-nos a la vida. Aquest
Déu misericordiós és fidel en la seva misericòrdia, i com ens diu sant Pau «Si morim amb ell, també
viurem amb ell. Si som constants en les proves, també regnarem amb ell. Si el
neguem, ell també ens negarà. Però encara que siguem infidels, ell continua
fidel, ja que no pot negar-se ell mateix.».[9] La fidelitat en la
misericòrdia és l'ésser de Déu. I per això Déu és aquell en qui sempre podem
confiar. Una presència sòlida i estable. Aquesta és la certesa de la nostra fe.
En l’Escriptura, la misericòrdia de Déu està present al llarg de tota la
història de la salvació.
Misericòrdia
i sofriment.
Escriu el Papa Francesc que «la misericòrdia no pot
romandre indiferent davant el sofriment dels oprimits, al crit de qui és
objecte de violència, reduït a l'esclavitud i condemnat a mort. És una realitat
dolorosa que afecta a tota època, incloent la nostra, i que moltes vegades ens
fa sentir impotents, temptats a endurir el cor i pensar en una altra cosa. Déu,
en canvi, «no és indiferent»[10], no desvia mai la seva
mirada del dolor humà. El Déu de misericòrdia respon i cuida dels pobres, dels
qui criden la seva desesperació. Déu escolta i intervé per salvar, suscitant
homes capaços de sentir el gemec del sofriment i obrar en favor dels oprimits.
És així com comença la història de Moisès com a
mediador d'alliberament per al poble. Ell s'enfronta al faraó per convèncer-ho
que deixi anar a Israel; i després guiarà al poble, a través del Mar Roig i el
desert, cap a la llibertat. Moisès, que la misericòrdia divina va salvar sent
un nounat de la mort en les aigües del Nil, es fa mediador d'aquesta mateixa
misericòrdia, permetent al poble, salvat de les aigües del Mar Roig, néixer a
la llibertat. Perquè la misericòrdia de Déu sempre actua per salvar, com guia a
Israel en el desert com si fos un fill, l’educa en la fe i realitza l'aliança
amb ell, creant un vincle d'amor molt fort, com el del pare amb el fill que
retorna penedit.
La misericòrdia del Senyor fa a l'home preciós, com
un tresor personal que li pertany, que Ell custodia i en el qual es complau. Són
aquestes les meravelles de la misericòrdia divina, que arriba al ple acompliment
en Jesús, en aquesta nova i eterna aliança consumada amb la seva sang, que amb
el perdó destrueix el nostre pecat i ens fa definitivament fills de Déu[11], joies precioses a les
mans del Pare bo i misericordiós. Nosaltres com a fills de Déu tenim la
possibilitat de tenir en herència la bondat i la misericòrdia i per tant també
nosaltres hem de ser misericordiosos; obrir el nostre cor per arribar a tots
amb el llegat, l'herència misericordiosa que Déu Pare ens ha donat a nosaltres
perquè en participem amb tots els homes i dones. Aquesta és l’ensenyança de
l’Escriptura, el sentit de la història de la salvació que té en Jesús la seva
culminació, en la Paraula encarnada, feta home.
Paraula
i celebració.
Escriu el Papa Francesc que «La Bíblia és la gran història que
narra les meravelles de la misericòrdia de Déu. Cada una de les seves pàgines
està impregnada de l’amor del Pare que des de la creació ha volgut imprimir en
l’univers els signes del seu amor. L’Esperit Sant, a través de les paraules
dels profetes i dels escrits sapiencials, ha modelat la història d’Israel amb
el reconeixement de la tendresa i de la proximitat de Déu, malgrat la
infidelitat del poble. La vida de Jesús i la seva predicació marquen de manera
decisiva la història de la comunitat cristiana, que entén la pròpia missió com
a resposta al mandat de Crist de ser instrument permanent de la seva
misericòrdia i del seu perdó (cf. Jn 20,23).
Per mitjà de la Sagrada Escriptura, que es manté viva gràcies a la fe de
l’Església, el Senyor continua parlant a la seva Esposa i li indica els camins
a seguir, perquè l’Evangeli de la salvació arribi a tothom. Desitjo vivament
que la Paraula de Déu se celebri, es conegui i es difongui cada vegada més,
perquè ens ajudi a comprendre millor el misteri de l’amor que brolla d’aquesta
font de misericòrdia. Ho recorda clarament l’Apòstol: «Tota Escriptura és
inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir, i educar en el
bé» (2 Tm 3,16).»[12] Cal destacar la
importància de la Paraula en la celebració eucarística dominical, fer-se ressò
de que en cada eucaristia assistim i tenim l’oportunitat d’establir un vertader
diàleg entre Déu i el seu poble, com al llarg de tota la història de la
salvació Déu guià i parlà a Israel. La seva Paraula es fa nostra i les nostres
inquietuds i neguits tenen ressò en la seva Paraula. Aquí el paper del prevere
com a intèrpret i canal de comunicació de la paraula amb els fidels a través de
l’homilia. El Papa Francesc ha parlat de les homilies en la seva Exhortació
apostòlica Evangelii gaudium.
L'homilia és la pedra de toc per avaluar la proximitat i la capacitat de trobada d'un Pastor amb el seu poble[13]. La predicació
purament moralista o adoctrinadora, i també la que es
converteix en una classe d'exegesi, redueixen la comunicació entre cors que es
dóna en l'homilia i que ha de tenir un caràcter gairebé sacramental[14]. (142) El predicador
necessita també posar una orella al poble,
per descobrir el que els fidels necessiten escoltar. Un predicador és un
contemplatiu de la Paraula i també un contemplatiu del poble. (154)
El Papa Francesc convida als preveres a preparar-se
les homilies perquè «en l'homilia, la veritat va de la mà de la bellesa i del
bé. No es tracta de veritats abstractes o de freds sil·logismes, perquè es
comunica també la bellesa de les imatges que el Senyor utilitzava per estimular
a la pràctica del bé. La memòria del poble fidel, com la de María, ha de quedar
curulla de les meravelles de Déu. El seu cor, esperançat en la pràctica alegre
i possible de l'amor que se li va comunicar, sent que tota paraula en
l'Escriptura és primer do abans que exigència.»[15] «Que important és l’homilia, perquè el cor dels
creients vibri davant la grandesa de la misericòrdia. Recomano molt la
preparació de l’homilia i la cura de la predicació. Ella serà tant més
fructuosa, com més hagi experimentat el prevere en sí mateix la bondat
misericordiosa del Senyor. Comunicar la certesa que Déu ens estima no és un
exercici retòric, sinó condició de credibilitat del propi sacerdoci. Viure la
misericòrdia és el camí segur perquè ella arribi a ser veritable anunci de
consolació i de conversió en la vida pastoral. L’homilia, com també la
catequesi, ha d’estar sempre sostinguda per aquest cor que batega de la vida
cristiana.»[16]
El
matrimoni.
També
convida el Papa Francesc a preparar-se per administrar els sagraments, el del
perdó fonamentalment com ja hem vist però també el del matrimoni per envigorir
i enfortir la família. «En un moment particular com el nostre, caracteritzat
per la crisi de la família, entre d’altres, és important que arribi una paraula
de gran consol a les nostres famílies. El do del matrimoni és una gran vocació
a la qual, amb la gràcia de Crist, cal correspondre amb l’amor generós, fidel i
pacient. La bellesa de la família roman immutable, malgrat nombroses ombres i
propostes alternatives: «El goig de l’amor que es viu en les famílies és també
el goig de l’Església». El camí de la vida porta al fet que un home i una dona
es trobin, s’estimin i es prometin fidelitat per sempre davant de Déu, sovint
s’interromp pel sofriment, la traïció i la solitud. L’alegria dels
pares pel do dels fills no és immune a les preocupacions pel que fa al seu
creixement i formació, i perquè tinguin un futur digne de ser viscut amb
intensitat. La gràcia del Sagrament del Matrimoni no només enforteix la família
perquè sigui un lloc privilegiat en el qual es visqui la misericòrdia, sinó que
compromet a la comunitat cristiana, i amb ella tota l’acció pastoral, perquè es
ressalti el gran valor propositiu de la família. De totes maneres, aquest Any
jubilar ens ha d’ajudar a reconèixer la complexitat de la realitat familiar
actual. L’experiència de la misericòrdia ens fa capaços de mirar totes les
dificultats humanes amb l’actitud de l’amor de Déu, que no es cansa d’acollir i
acompanyar.»[17]
La mort i el consol.
Hem
de ser presents amb paraules de consol en el moment de la mort, viscuda des de
la llum de la resurrecció de Jesucrist que fent-se home igual a nosaltres,
llevat del pecat, morint a la creu i ressuscitant s’ha fet partícip de la mort
humana i ens ha fet partícips de la vida eterna, l’autèntic regal de Déu a
l’home, el do que el salva del pecat i la mostra més fefaent de la misericòrdia
divina, de l’amor de Déu Pare, Fill i Esperit Sant per a tots nosaltres. «Tenim
un gran repte per encarar, sobretot en la cultura contemporània que, sovint,
tendeix a banalitzar la mort fins al punt d’amagar-la o considerar-la una
simple ficció. La mort en canvi s’ha d’afrontar i preparar com un pas dolorós i
ineludible, però ple de sentit: com l’acte d’amor extrem vers les persones que
deixem i vers Déu, a l’encontre del qual ens dirigim. En totes les religions el
moment de la mort, així com el del naixement, està acompanyat d’una presència
religiosa. Nosaltres vivim l’experiència de les exèquies com a
pregària plena d’esperança per l’ànima del difunt i com una ocasió per a oferir
consol als qui sofreixen per l’absència de la persona estimada. Estic convençut
– escriu el Papa Francesc- de la necessitat que, en l’acció pastoral animada
per la fe viva, els signes litúrgics i les nostres pregàries siguin expressió
de la misericòrdia del Senyor. És ell mateix qui ens dóna paraules d’esperança,
perquè res ni ningú podran separar-nos mai més del seu amor (cf. Rm 8,35). La
participació del prevere en aquest moment significa un acompanyament important,
perquè ajuda a sentir la proximitat de la comunitat cristiana en els moments de
debilitat, solitud, incertesa i plor.»[18]
Pel Papa Francesc la misericòrdia de Déu ha d’esdevenir realitat en el consol
que els creients puguem fer arribar a qui sofreix, a qui passa per una dura
prova. Proximitat i afecte en la tristesa i l’aflicció, «eixugar llàgrimes -diu
el Papa- és una acció concreta que trenca el cercle de la solitud en el qual
sovint acabem tancats.»[19]
«S’acaba
el Jubileu i es tanca la Porta Santa. Però la porta de la misericòrdia del
nostre cor es manté sempre oberta, de bat a bat. Hem après que Déu s’inclina
cap a nosaltres[20]
perquè també nosaltres puguem imitar-lo inclinant-nos cap als germans. La
nostàlgia que molts senten de tornar a la casa del Pare, que està esperant el
seu retorn, està provocada també pel testimoni sincer i generós que alguns
donen de la tendresa divina. La Porta Santa que hem travessat en aquest Any
jubilar ens ha situat en la via
de la caritat, que estem cridats a recórrer cada dia amb
fidelitat i alegria. El camí de la misericòrdia és el que ens fa trobar tants
germans i germanes que estenen la mà esperant que algú s’hi aferri i poder així
caminar junts. Voler apropar-se a Jesús implica fer-se proïsme dels germans,
perquè res no és més agradable al Pare que un signe concret de misericòrdia.
Per la seva mateixa naturalesa, la misericòrdia es fa visible i tangible en una
acció concreta i dinàmica. Una vegada que se l’ha experimentada en la seva
veritat, no es pot tornar enrere: creix contínuament i transforma la vida. És
veritablement una nova creació que obra un cor nou, capaç d’estimar en
plenitud, i purifica els ulls perquè sàpiguen veure les necessitats més
ocultes. Que certes són les paraules amb les que l’Església prega a la Vetlla
Pasqual, després de la lectura que narra la creació: “Oh Déu, vós d’una manera
admirable creàreu l’home i d’una manera encara més admirable l’heu redimit”.»[21]
Temps de misericòrdia.
«Aquest és el temps de la misericòrdia.
Cada dia de la nostra vida està marcat per la presència de Déu, que guia els
nostres passos amb el poder de la gràcia que l’Esperit infon al cor per a
plasmar-lo i fer-lo capaç d’estimar. És
el temps de la misericòrdia per a tots i cadascun, perquè ningú
pensi que està fora de la proximitat de Déu i de la potència de la seva
tendresa. És el temps
de la misericòrdia, perquè els dèbils i indefensos, els qui
estan lluny i sols sentin la presència de germans i germanes que els sostenen
en les seves necessitats. És
el temps de la misericòrdia, perquè els pobres sentin la
mirada de respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han
descobert el que és fonamental a la vida. És el temps de la misericòrdia, perquè
cada pecador no deixi de demanar perdó i de sentir la mà del Pare que acull i
abraça sempre.»[22]
L'Any
Jubilar de la Misericòrdia ha cercat de posar a la misericòrdia en l'epicentre
de les nostres vides com un servei evangelitzador i missioner. Sota el lema
«Sigueu misericordiosos com el vostre Pare celestial és misericordiós amb
vosaltres». Això significa, en primer lloc, que tots tenim necessitat
d'experimentar en primera persona, la misericòrdia de Déu amb nosaltres. Aixó
no és possible sense una renovada vida interior amarada de l’escolta de la
Paraula, de l'oració i sovintejant la recepció dels sagraments de la penitència
i de l'eucaristia. Perquè ningú dóna el que no té. I no podrem ser servidors de
la misericòrdia sense que aquesta hagi penetrat i vagi transformant la nostra
vida. Aquesta i no una altra és, a més, la premissa tantes vegades repetida pel
Papa Francesc per a l'autèntica i renovada missió evangelitzadora: la conversió
personal. Gràcies a l'Any de la Misericòrdia els pobres, els darrers de la
humanitat i de la mateixa Església, estan més a prop de tots nosaltres, ens
interpel·len més pel dèficit permanent en misericòrdia. L'Església missionera i
en sortida que demanden els signes dels temps i amb ells el Papa Francesc, serà
tant fecunda com més propera i samaritana estigui i sigui amb ells. Però això
des del testimoniatge, des de la humilitat, des de la perseverança i d'una
eficiència de cor i al cor. A l'Església li vénen bé, anys com aquest, on totes
les seves forces, mitjans, mirades i iniciatives convergeixen cap a un mateix
centre. Així fou en ocasions similars anteriors com l'Any de la Fe o l'Any de
Sant Pau, amb Benet XVI, o, amb sant Joan Pau II, el Gran Jubileu de l'Any
2000. Ara, no pot ser d’altra manera, quan sigui i com sigui, cal donar fruits,
sempre confiats a la Misericòrdia eterna del Pare, com una pluja fina però
persistent.
Cultura de la
misericòrdia.
«La
cultura de la misericòrdia es va plasmant amb la pregària assídua, amb la dòcil
obertura a l’acció de l’Esperit Sant, la familiaritat amb la vida dels sants i
l’apropament concret als pobres. És una invitació urgent a tenir clar on hem de
comprometre’ns necessàriament. La temptació de quedar-se en la «teoria sobre la
misericòrdia» se supera en la mesura que aquesta es converteix en vida
quotidiana de participació i col·laboració. D’altra banda, no hauríem d’oblidar
les paraules amb les quals l’apòstol Pau, narrant la seva trobada amb Pere,
Jaume i Joan, després de la seva conversió, es refereix a un aspecte essencial
de la seva missió i de tota la vida cristiana: «Només ens van demanar que ens
recordéssim dels seus pobres, cosa que he procurat de fer amb tot l’interès» (Ga 2,10). No podem
oblidar-nos dels pobres: és una invitació avui més actual que mai, que s’imposa
en raó de la seva evidència evangèlica.»[23]
«Aquest és el temps de la misericòrdia. Cada dia de la nostra vida està marcat
per la presència de Déu, que guia els nostres passos amb el poder de la gràcia
que l’Esperit infon al cor per a plasmar-lo i fer-lo capaç d’estimar. És el temps de la misericòrdia per a tots i cadascun, perquè ningú pensi
que està fora de la proximitat de Déu i de la potència de la seva tendresa. És el temps de la misericòrdia, perquè els dèbils i indefensos, els qui
estan lluny i sols sentin la presència de germans i germanes que els sostenen
en les seves necessitats. És el temps de la
misericòrdia, perquè els pobres sentin la mirada de respecte i
atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert el que és
fonamental a la vida. És el temps de la misericòrdia, perquè cada pecador no deixi de
demanar perdó i de sentir la mà del Pare que acull i abraça sempre.»[24]
Conclusió.
El
Papa Francesc deia en l’homilia en la clausura de l’any de la misericòrdia
«demanem també nosaltres el do d'aquesta memòria oberta i viva. Demanem la
gràcia de no tancar mai la porta de la reconciliació i del perdó, sinó de saber
anar més enllà del mal i de les divergències, obrint qualsevol possible via
d'esperança. Com Déu creu en nosaltres, infinitament més enllà dels nostres
mèrits, també nosaltres estem cridats a infondre esperança i a donar
oportunitat als altres. Perquè, encara que es tanqui la Porta santa, roman
sempre oberta de bat a bat per a nosaltres la veritable porta de la
misericòrdia, que és el Cor de Crist. Del costat traspassat del Ressuscitat
brolla fins a la fi dels temps la misericòrdia, la consolació i l'esperança.» [25]
Estem
a les portes de la gran celebració anual de la nostra fe, el Tridu Pasqual. Un
moment oportú i escaient per fer realitat mitjançant la bellesa i la riquesa de
la litúrgia que recorda i rememora la passió, mort i resurrecció de Crist la
misericòrdia que mou el misteri de la redempció com la seva raó profunda.
Destaquem tant sols un moment d’aquestes celebracions on Paraula i litúrgia
s’uneixen ben expressivament. A la tarda del Dijous Sant, en la celebració del
sopar del Senyor l’Evangeli de sant Joan ens presenta l’episodi del rentament
de peus; Paraula i gest litúrgic esdevenen una sola i bella realitat. «Hi ha
però una bellesa de la paraula de Déu que és la més gran de totes: la caritat.
La caritat no és una alternativa a la paraula, a la saviesa, a la veritat. La
caritat és l’origen i la finalitat, el significat més profund i sublim de la
paraula de Déu. Perquè el Logos és Àgape. El Verb es va fer carn per expressar
fins al fons que Déu és amor. Per això Jesús insereix el rentament dels peus en
la litúrgia del sopar pasqual. Ho fa com a Mestre i Senyor, és a dir, per
expressar i revelar la profunditat del seu ensenyament i de la seva autoritat
divina. Trobant-se la comunitat dels apòstols reunida en la comunió de la
pregària, de l’escolta de la paraula de Déu, per celebrar l’Aliança, «cantant
amb agraïment salms, himnes i càntics de l’Esperit» (cf. Col 3,16), Jesús
s’aixeca i es despulla com per revelar la bellesa essencial del seu Cos, que és
la bellesa del servent de Déu, la veritat última de l’Evangeli i la màxima glòria
del Senyor. I aquesta veritat i aquesta glòria es concentren en la misericòrdia
de Déu que ve a rentar-nos els peus, a rentar el que tenim de més baix i més
brut en el camí de la vida. Jesús s’aixeca per ajupir-se, per abaixar-se en la
caritat misericordiosa que assumeix la cura de la nostra misèria. Jesús invita
els apòstols i a cadascun de nosaltres a transmetre als altres el que ell ens
dóna, el que ell és per nosaltres. Ens demana de fer això en memòria seva, com
l’Eucaristia. Ens demana de ser misericordiosos tal com ell és misericordiós,
per ser, a través d’ell, misericordiosos com el Pare. Misericordiosos com el
Pare, misericordiosos com el Fill, misericordiosos com Déu. Això és la
caritat.»[26]
[1]
Cf. Verbum Domini, 86 i 87.
[2] Enarrationes in
Psalmos,
85, 7: PL 37, 1086.
[3] Missatge final del Sínode sobre la Paraula, III, 9.
[4]
Ex, 34, 6
[5]
Cf. Gn 4, 2; Sal 86, 15; 103, 8; 145,
8; Ne 9, 17
[6]
Cf. Lc 15, 11-32
[7]
Audiència general 3 de febrer de 2016.
[8]
Cf. Mt 13, 24-30.
[9]
Tm 2,11-13.
[10]
Missatge per
a la Jornada Mundial de la pau 2016, 1.
[11]
Cf. 1 Jn 3,
1.
[12]
MM, 7.
[13]
EG, 135.
[14]
EG, 142.
[15]
EG, 154.
[16]
MM, 6.
[17]
MM, 14.
[18]
MM, 15.
[19]
MM, 13.
[20]
Cf. Os11,4
[21]
MM, 16.
[22]
MM, 21.
[23]
MM, 20.
[24]
MM, 21.
[25]
20
de novembre de 2016.
[26]
Homilia predicada pel P. Abat General
de l'Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori a Poblet el 27 de febrer de 2017.