Exèquies Joan Carles
Castro, mestre orguener
Barcelona 7 de gener de 2018
Jb 19,1.23-27a; Salm 22; Jn 6,37-40
Estimats
germanes i germans avui l’Església celebra la festivitat del baptisme del
Senyor, la celebració amb que conclouen les festes de Nadal. Pel baptisme ens
incorporem a l’Església, certament, però és encara més important que pel
baptisme participem de la resurrecció de Crist. Hem celebrat aquests dies com
Déu s’ha encarnat, s’ha fet home com nosaltres per poder compartir les nostres
limitacions, la nostra humanitat, la nostra mort; però en compartir Déu la
nostra mort ens ha fet partícips també de la vida eterna, d’aquella vida on no
hi ha ni patiments, ni angoixes, ni sofriments i que dura per sempre.
L’encarnació, el naixement del Fill de Déu és ja el preludi, l’anunci, de la
nostra resurrecció. Així com Jesús va morir i va ressuscitar, així també
nosaltres quan morim participem de la seva resurrecció. Aquesta és la confiança,
la certesa de Job, que malgrat tots els seus sofriments està convençut de que
ell mateix contemplarà a Déu, que els seus ulls el veuran; hi creu, té fe. Perquè,
ens ho diu l’evangelista sant Joan, tot allò que el Pare dona ha de tornar a
Ell. Déu ens dona la vida i aquesta torna a Ell; glorificada perquè la vida
terrena, finita la que podem gaudir i també patir cada dia, es transforma en la
vida vertadera, la vida eterna.
El
nostre pas per aquest món esdevé això, un pas, una travessia; podríem dir que
la vida terrenal és com un mitjà, un instrument per poder accedir a la vida
eterna. El nostre germà Joan Carles, que compartia la nostra fe, ha acabat la
cursa per aquest món, mantenint-se ferm i ara preguem perquè pugui gaudir de la
gloria eterna; perquè Crist no vingué per perdre res del que el Pare li confià
sinó per ressuscitar-lo al darrer dia.
La
vida d’en Joan Carles, massa breu i amb tantes coses encara per fer, ha estat
com un instrument; com un dels orgues que ell construí i restaurà. Perquè un
orgue en sí mateix no té sentit, és un instrument, un mitjà perquè l’aire que
passa pels seus tubs esdevingui música, tant sovint una música que lloa a Déu.
Així la seva vida ha esdevingut un instrument per arribar a la vida eterna. Han
estat mesos de dur combat contra la malaltia, els ha afrontat amb coratge i
optimisme, amb el cor serè i confiat i ara, veurà que el seu testimoni, Crist
el Fill de Déu fet home que ens fa participar de la seva resurrecció, li fa
costat.
La
mort és el gran misteri de l’existència humana, tant cert com sabem que naixem
sabem també que hem de morir, però quan com amb el nostre germà Joan Carles, la
mort arriba massa d’hora el dolor, el buit, la seva absència se’ns fa encara
més feixuga. Sols la certesa de la fe ens hi ajuda.
Queridos hermanas y hermanos hoy
encomendamos a nuestro hermano Juan Carlos al Señor, lo confiamos a Dios que
nos ha amado tanto que ha enviado a su hijo para compartir nuestros
sufrimientos. Él es compasivo y misericordioso, su bondad y su amor nos acompañan
toda la vida para, al fin, poder vivir por los siglos de los siglos en la casa
del Señor. La vida de nuestro hermano ha sido demasiado breve, nos ha sabido a
poco, se ha visto truncada por la enfermedad; pero ha vivido en plenitud, su
vida ha sido rica, ha estado llena de pasión; pasión por su familia,
especialmente quisiera recordar ahora a su padre, fallecido hace pocos meses, a
quién acompañó en su lucha contra la enfermedad con una admirable amor filial.
Pero para Juan Carlos una pasión ha
colmado de sentido su existencia, la música, el órgano. Con su recuerdo nos queda
también su obra; aun tras su partida en muchos templos seguiremos alabando a
Dios acompañados por un instrumento salido de sus manos, mimado por sus manos.
La pasión con que trabajaba, transmitiendo a su obra todo su sentimiento,
mostraba una pasión por la vida, por las cosas bien hechas, perdurables a
través del tiempo. También ahora su vida ha trascendido la temporalidad por
ello pedimos al Señor que le permita estar en su presencia. Nuestra vida no es
en vano, aquí en este mundo dejamos nuestro recuerdo, nuestra obra para poder
gozar de una vida en plenitud. Ciertamente a la partida de los que hemos
querido y nos han querido se une el vacío, el dolor de la separación. Poco a
poco el sufrimiento se va dulcificando, prevalecen los recuerdos de tantos
momentos buenos vividos con su familia, sus amigos, con todos los que le
trataron; porque nuestro hermano no se va con las manos vacías nos deja el
testimonio de toda una vida compartida con quienes le amaron y conocieron.
La vida de Juan Carlos, marcada por
estas tres pasiones, primero por los suyos, después por la música y con esta
por el trabajo bien hecho, aunque sin duda le quedara mucho por hacer, ha
llegado a su plenitud. Ahora su muerte nos deja dolor y ausencia; pero tenemos
la plena confianza de que así como en el bautismo recibió la semilla de la vida
eterna ahora el Señor le concederá poder contemplar la luz de su rostro.
Estimades
germanes i germans, cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix, mentre
vivim, vivim per al Senyor i quan morim, morim per al Senyor.
Encomanem
al nostre germà a la infinita bondat de Déu, que Ell l’aculli ara i quan ens
arribi l’hora també a tots nosaltres.