Pregó
de la festa major d’hivern de Vila-seca en honor de sant Antoni
Auditori
Josep Carreras
Vila-seca
dimarts 16 de gener de 2018
Il·lm. senyor Alcalde,
regidores i regidors, ciutadanes i ciutadans de Vila-seca.
Deia un ja llunyà any 1989
el pregoner per aquella ocasió, el qui fou primer alcalde democràtic de
Tarragona i excel·lent historiador, en Josep Maria Recasens, que un pregoner
forani s’exposa a caure en errors per molt que hi posi els cinc sentits, i
sobretot corre el risc de que l’auditori els capti; afegia que qualsevol
possible relliscada tant sols pot ser compensada per la promesa del pregoner
d’esforçar-se a ser honest. Serveixin
les seves paraules per demanar excuses per avançat. En primer lloc agrair al
senyor Alcalde la seva més que amable invitació que em permet estar avui aquí
amb tots vostès, en una data com aquesta, de festa, uns dies que són per damunt
de tot de convivència, d’alegria, de concòrdia.
Vila-seca homenatja i
festeja així a sant Antoni un dels pares del
monaquisme, fundador de la tradició del monacat copte i per extensió del
monaquisme cristià. Figura també en certa manera misteriosa, no tant sols per
la seva llunyania pel que fa al temps, als costums i a la mentalitat, sinó
també per les diferents interpretacions que de llur vida ens han arribat. Què
en sabem d’ell? Tres són les fonts documentals que ens han arribat d’aquest
sant; en primer lloc la Vida d’Antoni
escrita per sant Atanasi, en segon lloc una col·lecció del que s’anomena
apotegmes, és a dir un recull de sentències o breus pensaments més a l’estil
oriental que a l’occidental, i finalment un recull de set cartes que li són
atribuïdes. Tot aquest conjunt divers ha anat recreant una imatge de sant
Antoni que és la que ens ha arribat fins avui però el verdaderament cert és que
Antoni té un lloc important en la història de la vida monàstica, de l’Església
i de la cultura occidental.
Potser amb certesa no fou
pas un monjo però si un asceta la influència del qual es feu sentir entre els
seus conciutadans, ja fossin cristians o pagans, que, principalment d’Egipte,
acudien a ell com a mestre espiritual. Nascut de bona família a Koma, d’origen
egipci, els seus pares pertanyien a la comunitat cristiana, els relats de la
seva infància estan inspirats en els evangelis de la de Jesús, el que s’anomena
els evangelis apòcrifs que no són reconeguts com a tals per l’Església però que
han influït enormement en moltes de les nostres tradicions. Sembla que a
meitats del segle III quan els pares ja havien mort i ell tenia al voltant dels
vint anys abandonà els seus béns, i reservant-ne una part per la seva germana
menor que estava al seu càrrec, abraçava la vida ascètica i començava a habitar
en una tomba al desert. D’aquí arranquen els múltiples relats dels seus
enfrontaments amb els dimonis que el van a visitar, que són un fidel reflex de
les temptacions de Crist al desert. Poc després es retirà a una fortificació
abandonada. A inicis del segle IV abandonava el seu aïllament, després d’uns
vint anys, i començava a rebre deixebles i a guarir malalts, tenia allò que
se’n deia poders taumatúrgics. A tant arribava la seva fama que es veié obligat
a retornar al desert d’Aràbia des del qual periòdicament anava a la ciutat de
Pispir per atendre als seus deixebles i als malalts. Moria el 17 de gener de l’any 356.
Certament després de la seva
mort s’anà forjant la que ha esdevingut la imatge que ens ha arribat a
nosaltres, sobretot a través de l’esmentada Vida
d’Antoni, d’Atanasi que l’havia conegut i que escriví prop de la data de la
seva mort. És autèntica aquesta imatge que el relat de la seva vida ens
proporciona? Correspon realment a la seva història? Ens trobem davant d’un
gènere literari bastant allunyat del que avui entendríem per una biografia,
perquè aquesta obra fou concebuda com un itinerari que servís de guia espiritual
pels cristians que volien dirigir les seves passes vers la vida monàstica,
aleshores incipient; es tractava de transmetre més uns ensenyaments morals que
no pas de ser fidel a la simple biografia.
Antoni fou un jove ric i
independent, fet que sempre destaquen aquests tipus de relats per mostrar
l’abandó de les riqueses i l’opció voluntària per la pobresa, que cridat per
Déu emprèn una nova vida, una vida alternativa en diríem avui, basada en el Nou
Testament, en els ensenyaments de Jesús de Natzaret i en els relats de les
primeres comunitats cristianes a Jerusalem, la comunitat dels apòstols, dels
que havien viscut, escoltat i compatir vida amb Jesús. Un ric que renunciava a
tots els seus béns i esdevenia pobre, un home de recursos que aleshores es
posava a treballar per guanyar-se el pa i poder així fer almoina. No és pas algú
que s’aïlli sinó que seguint l’impuls del seu cor imita a d’altres que feien
vida ascètica i descobreix que li cal fer un camí, li cal un aprenentatge i es
posa sota la direcció d’un ancià, d’algú més experimentat que ell pouant en
l’Escriptura i la pregària. De les dificultats de la seva vida els relats ens
transmeten les múltiples lluites amb els dimonis, que fins i tot se li
apareixen disfressats de monjos. Del reflex de l’Escriptura, dels relats
bíblics, en tenim ressò amb en un dels episodis de la seva vida quan fa brollar
aigua en ple desert, com el mateix Moisès havia fet. Antoni home equilibrat i
gran humanista, amable amb els que se li apropaven estava convençut per damunt
de tot de que cal estimar a Déu, als homes i a la natura; tot plegat per ell obra
de Déu.
L’elaboració de la memòria
popular, també en el cas dels sants, ens porta a conèixer avui a sant Antoni
com el patró dels animals, però essencialment fou un dels pares del monaquisme.
No puc pas deixar de fer una, encara que sigui breu, referència als tres monjos
cistercencs fills de Vila-seca i abats de Santes Creus i de Poblet, com foren
sant Bernat Calvó, Bonanat de Vila-seca i Esteve Torrell. El primer visqué a
cavall del segle XII al XIII, el segon del XIII al XIV i el darrer patí ja les
primeres fiblades del que acabaria essent la supressió del monestir.
Personatges molt implicats en la seva època tant a nivell eclesial com en el
que avui diríem polític, aimants de la vida monàstica, de l’Església i de
Catalunya; als tres serviren amb totes les seves forces.
Bonanat accedí a l’abadia en
una època de gran prosperitat per Santes Creus. Durant el regnat de Jaume I
aquest tingué una especial predilecció per Poblet, on seria enterrat com el seu
avi Alfons I, el primer rei d’Aragó i comte de Barcelona; mentre el rei es
decantava per Poblet una part de la noblesa ho feu per Santes Creus. L’abat Bonanat
fou l’encarregat de vestir el sepulcre definitiu de Pere el Gran, fill del rei
Jaume, mort uns anys. El rei Pere havia estat excomunicat pel Papa arrel de la
guerra a Sicília; un interdit que afectava a tot el regne d’Aragó i que l’abat
Bonanat aconseguí d’aixecar demanant-ho al Papa Nicolau IV, val a dir que
alhora que recuperava tots els privilegis que tenia el cenobi santescreuí.
Jaume II i llur esposa Blanca d’Anjou tingueren en alguna ocasió a l’abat
Bonanat entre els seus cortesans més distingits, gaudí així del favor reial
acollint als monarques a Santes Creus diverses vegades. Tant de confiança fou
del rei Jaume II i de la reina Blanca d’Anjou, que aquests li confiaren la
custodia de les joies reials. Essent capellà major del rei, tingué escó a les
Corts Catalanes, fou ambaixador a les corts de França i a la papal. Fou tanta
la protecció, que essent abat Bonanat, Jaume II el just atorgà a Santes Creus
el privilegi reial major que confirmava tots els anteriorment concedits i els ampliava
generosament i concedia al monestir la carta de jurisdicció senyorial. A més de
constructor de la tomba de Pere el Gran, inicià les obres del refetor, sanejà
les arques del monestir i fou el responsable de dues fundacions de Santes
Creus, la Valldigna, en terres valencianes, i Altofonte, a Sicília.
El 1819 fou elegit
abat del monestir el vila-secà pare Esteve Torrell essent destituït per
pressions del Govern l’any 1821, tornat a ser elegit el 1823 exercí el càrrec
fins l’any 1825. Ben aviat però, el 1820, la revolta de Quiroga, la
proclamació, per Riego, a Cabezas de San Juan, de la Constitució del 1812 i la
jura de la mateixa Constitució per Ferran VII feien preveure l’esclat
indeclinable de la problemàtica liberal ja feia temps plantejada que es
materialitzà en la primera supressió del monestir que esdevingué oficialment el
Monasterio suprimido de Poblet y Casa de
reunión de Monjes Bernardos.
Però sens dubte qui és més
conegut com a abat de Santes Creus és el fill de Vila-seca Bernat Calvó, nascut
a Mas Calvó, posat al bell mig del Camp de Tarragona com escriu Josep Iglésies
en l’obra Contalles de Mas Calvó, i
anys a venir bisbe de Vic. Fou home influent de amb gran prestigi pels seus
serveis a l’Església i a la corona,
arribant a acompanyar al Rei Jaume I en la conquesta de València. Respecte al
seu origen Eufemià Fort parla del dret inqüestionable de Vila-seca a considerar
a sant Bernat Calvó, com a cosa seva; establint fora de qualsevol dubte el
caràcter tributari de Mas Calvó de la parròquia de Vila-seca; tot i haver estat
fins al segle XVIII una entitat administrativament autònoma dins la Comuna del
Camp de Tarragona. L’any 1775 fou declarat sant Bernat copatró de la vila,
s’unia així a sant Esteve, sant Antoni i la Mare de Déu de la Pineda.
Però sant Antoni a més de
que com a pare de monjos ens ha arribat com el patró dels animals. Podem trobar
en la seva llegenda, que una vegada se li va acostar una javelina amb les seves
petites cries, les quals havien quedat cegues. Antoni els va tornar la vista i
des d'aquest mateix moment la mare dels petits senglars no es va separar mai
d'ell, defensant-lo de qualsevol perill. La tradició ens l’ha representat amb
un porc als seus peus, en aquest cas perquè el porc era considerat un animal
impur, així se’l mostrava com el vencedor de la impuresa i al mateix temps aimant
dels animals. Poc a poc es va anar elaborant una tradició que el vincula i el
fa protector dels animals domèstics i els emprats pel conreu de les terres. Això
no impedeix que la relació de sant Antoni amb els animals feréstecs no fos
massa agradable; en l’antiguitat els animals salvatges representaven en general
quelcom desconegut, incontrolable, per això la Vida d’Antoni ens presenta aquests animals com agents del mal quan
diu: « Aquella
nit, els animals s’aparegueren de nou a la cova on Antoni estava i varen fer
tal estrèpit que el lloc semblava sacsejat per un terratrèmol. Era com si els
dimonis s'obrissin pas per les quatre parets del recinte, rebentant a través
d'elles en forma de bèstia i rèptils. De sobte tot el lloc es va omplir
d'imatges fantasmagòriques de lleons, óssos, lleopards, braus, serps, àspids,
escorpins i llops; cadascun es movia segons la forma que havia assumit. El lleó
rugia, prest per saltar sobre ell; el brau gairebé ho travessava tot amb les
seves banyes; la serp es retorçava sense aconseguir-ho completament; el llop
escometia de front; i la cridòria armada simultàniament per totes aquestes
aparicions era espantosa, i la fúria que mostraven era feroç. Antoni,
esporuguit per aquest espectacle, malgrat tot jeia amb el seu esperit vigilant.
La seva ment era mestressa de la situació, i, com per burlar-se dels dimonis
que havien pres la forma d’animal, deia: si tinguéssiu poder sobre mi, n’hi
hauria hagut prou amb que vingués tant sols un de vosaltres; però el Senyor us
ha llevat la força, i per això esteu intentant
de fer-me perdre la raó amb el seu nom; és senyal de la vostra feblesa
que hàgiu d'imitar a les bèsties." De nou va tenir la valentia de dir-los:
"Si és que podeu, si és que heu rebut el poder sobre mi, no us atureu, veniu
a l'atac! I si alguna cosa podeu, sapigueu que la fe en nostre Senyor és per a mi
mur de salvació.» Fins i tot les besties feréstegues malmetien el que sant
Antoni sembrava i així «Al començament, els animals del desert que venien a
beure aigua li malmetien els sembrats de l'horta. Llavors va atrapar a un dels
animals, el va retenir suaument i els va dir a tots: "Per què em perjudiqueu
si jo no us faig res de mal? Aneu-vos-en, i en el nom del Senyor no us acosteu
mai més a aquest hort”. I des de llavors, com atemorits per les seves ordres,
no s’hi van acostar mai més.»
La tradició ha anat
presentant-nos a sant Antoni com algú aimant dels animals i n’ha esdevingut el
patró, el protector especialment dels animals amb els qui l’home conviu amb més
proximitat. D’aquí que els tres tombs sigui una de les formes que ha adoptat la
festa de sant Antoni. Depenent del lloc, es fan fogueres, encamisades,
representacions teatrals de la vida del sant, o espectacles similars on
l’autèntic protagonista és el dimoni, un dels grans presents en els relats de
la vida de sant Antoni, com hem vist. Però així com en moltes d’aquestes
celebracions podríem trobar algun significat relacionat amb la vida del sant o
amb el cicle festiu en què s’inscriu la diada, el cas dels Tres Tombs és
diferent. El costum de fer tres tombs al voltant d’un temple o per un
recorregut determinat, no té tanta relació amb el sant del porquet com amb
pràctiques remotes d’origen precristià. Les voltes rituals circumdant un lloc
sagrat són una pràctica present ja en les cultures mediterrànies antigues. Els
romans, a tall d’exemple, solien fer passejades circulars al voltant dels
temples per tal que els déus els fossin propicis. Els musulmans mantenen encara
viu el costum de fer set tombs en sentit antihorari al voltant de la Ka’ba, en
el mur de la qual hi ha encastada la pedra negra, objecte de veneració des de
temps anteriors a Mahoma a la Meca. El ritual de portar en processó relíquies
de sants ha continuat vigent entre les pràctiques pietoses del cristianisme per
tal d’implorar els seus favors, com ara la pluja, el lliurament d’una epidèmia,
l’acabament d’una guerra.
Diu la tradició que aquest
sant es dedicava a protegir els animals de càrrega i els que es feien servir en
les feines del camp. Quan veia un animal desvalgut o ferit, el sant el guaria i
el protegia dels perills. No és d’estranyar aleshores que els traginers i
els homes del camp, dependents de la feina realitzada pels animals, tinguessin
una profunda devoció cap a sant Antoni, demanant-li que tingués cura del
benestar dels seus animals. La cavalcada dels Tres Tombs es lliga amb aquesta
devoció al Sant. El dia de sant Antoni es donava festa als animals, bàsicament
bestiar de tir o de muntura com els cavalls les mules o els rucs, i se’ls
portava a beneir per tal que no patissin cap mal al llarg de l’any. De camí cap
a l’església, els propietaris exhibien els seus animals que prèviament havien
engalanat per aquest esdeveniment. I, seguint aquells costums ancestrals, originàriament
es donaven tres voltes a l’església on s’havien de beneir als animals, és a dir
tres tombs i d’aquí ve el nom de la cavalcada. Una tradició que aquí a
Vila-seca es manté i implica que a més que amb la Festa Major d’hivern arriben
les tradicionals curses de cavalls el Tradicional Cós de Sant Antoni, avui un
element Festiu Tradicional d'Interès Nacional. L’elaboració de la memòria
popular, que existeix també en el cas dels sants, ens porta a conèixer avui a
sant Antoni com el patró dels animals, que en la seva vida ascètica visqué i
convisqué en harmonia amb la natura, amb els animals i la vegetació que
envoltava la seva feréstega vida.
Ara al segle XXI el Papa
Francesc a través de la seva encíclica Laudato
si es dirigeix a tots els homes de bona voluntat sense distinció de
raça, ideologia o de religió, per
conscienciar-nos a tots de la necessitat de cuidar de la casa comuna. La nostra
cultura ens ha portat a posar en risc les reserves naturals i a convertir el
nostre planeta en un immens abocador que ha acabat per contaminar les aigües
i embrutar una atmosfera que de vegades
resulta irrespirable, tot plegat agreujat per l'increment de substàncies tòxiques
provinents del trànsit o de la
indústria, que estan alterant el ritme climàtic. A això caldria afegir la
salvatge depredació de les reserves naturals amagades en les entranyes de la
terra, o en el fons dels oceans. Motius més que suficients per alçar una veu
d'alarma, amb la intenció de despertar les consciències dels qui
ostenten la responsabilitat política, el poder econòmic i de tots
nosaltres. En aquesta encíclica se'ns exposa de forma detallada, no solament els símptomes d'una deterioració
ecològica preocupant, sinó també
l'origen i l'arrel dels mateixos, en els quals sens dubte tant tenen a veure les
necessitats immediates. L'ésser humà quan queda sotmès al seu propi poder actua de forma incontrolada, convertint-se en
víctima del paradigma tecnocràtic capaç d'arrasar-ho tot.
En definitiva, a la nostra terra
succeeix el que succeeix, perquè
el creixement tecnològic no ha
anat acompanyat del creixement humà corresponent. Una vegada trencats els
llaços que haguessin hagut de mantenir unit a l'ésser humà amb la creació només cal esperar el pitjor. Com també
afirmava el papa Pau VI, quan deia que «els progressos científics més
extraordinaris, les proeses tècniques més sorprenents, el creixement econòmic
més prodigiós, si no van acompanyats per un autèntic progrés social i moral, es
tornen en definitiva contra l'home». (Discurs a la FAO 16 novembre 1970).
No podem deixar de
reconèixer que un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un
plantejament social; la degradació ambiental i la degradació humana i ètica
estan en mútua dependència. Degradació ecològica i moral es donen la mà. Les agressions ambientals els qui acaben
sofrint-les som la gent. La terra no és
perquè uns quants l'explotin en detriment dels altres, és un bé que a tots
pertany. Cert és que la natura està aquí per a la nostra supervivència, podem
treballar-la, servir-nos d'ella; però no explotar-la i agredir-la salvatgement,
fins al punt de posar en perill la seva continuïtat per a les futures
generacions.
Enllaçant amb la vida de
sant Antoni és fàcil també entreveure que
pels creients els vincles que ens mantenen units a la terra, ens acosten a Déu
i la ruptura amb la terra ens allunya
d'Ell. Com escriu l’alcalde Josep Maria Poblet en el pròleg sobre de l’estudi
sobre la sostenibilitat del municipi de Vila-seca «avui en dia, d’acord amb el
grau d’evolució global que tenim, amb una societat com la nostra, és bo que ens
preguntem, per prudència i pensant en les generacions futures, què podem fer
nosaltres pel lloc on vivim.»
Benvolguts, si alguna cosa
de la vida de sant Antoni ens pot servir avui al segle XXI ha de ser el seu
profund respecte per tota la creació, pels homes i dones en primer lloc,
respecte a la seva dignitat i a tots els seus drets; respecte pels animals amb
qui compartim aquesta terra; respecte per la natura de la que no en som pas
propietaris amb uns drets il·limitats sinó usufructuaris amb l’obligació de
mantenir-la i llegar-la a les futures generacions en les millors condicions
possibles. En el món que ens envolta uns hi veiem, com sant Antoni, la mà de
Déu; d’altres la de la universalitat, però tots, uns i altres, estem cridats a
respectar i estimar aquest planeta on
ens ha tocat viure, a la seva gent i a la seva natura.
No són temps fàcils en molts
aspectes, però ens cal a tots plegats fer un esforç per tendir ponts de diàleg,
cercar la concòrdia, establir i mantenir un marc de convivència on més que uns
i altres hi hagi un nosaltres que a tots ens aglutini. En altres ocasions, no
pas tant llunyanes, ho hem assolit, avui també és possible, està a les nostres
mans aconseguir-ho de nou.
La festa major ha de ser, és
un moment privilegiat, una ocasió per fomentar aquests valors de relació, de bon
veïnatge, d’amistat, en definitiva de festa.
Molt bona festa major de
sant Antoni, molt bona festa major d’hivern i moltes gràcies.