Diumenge XXX Durant l’any / B
Sant Bernat Calvó
Mas Calvó 28 d’octubre de 2018
Jr 31,7-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 5,1-6 i Mc 10,46-52
Escriu sant Bernat de Claravall «Pel
fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat
la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva
condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo»[1]. La
vocació de sant Bernat Calvó fou la de monjo, fou cridat pel Senyor per ser
monjo cistercenc, per seguir a Crist des del clos del monestir de Santes Creus.
Ell mateix a les darreries de la seva vida escrivia «com que no podem, ni hem
de fer testament, perquè som monjos, fem memorial de tots els nostres deutes.»
Tota la seva vida es considerà monjo, malgrat els nou anys de pontificat com a
bisbe de Vic, malgrat ser conseller del Rei Jaume, malgrat ser inquisidor. Des
del mateix moment en que trucà a la porta del monestir, sabent ben bé el que hi
trobaria i també essent bon coneixedor del que deixava enrere; en ser una
vocació madura entre les que s’acostumaven en aquells anys, la seva vida de
monjo el marcà i l’omplí. Sant Bernat Calvó, com el cec Bartimeu sentí que
Jesús passava vora seu i s’aixecà per seguir al mestre, perquè ser deixeble vol
dir seguir a Crist, acompanyar-lo en el seu camí, en definitiva al llarg de
tota la nostra vida. Com Bartimeu, Bernat Calvó recobrà la vista per caminar en
la llum; renunciant al seu càrrec de jutge per professar com a monjo cistercenc
per esdevenir-ne abat i esser elegit bisbe, promovent sempre la vertadera
doctrina, com el defineix el Martirologi Romà[2].
L’evangeli de Marc d’avui ens
convida a contemplar a Jericó les darreres jornades de Jesús abans de pujar a
Jerusalem. Al seu pas un cec, un pobre cec, assegut ran del camí, demana
l’ajut, l’atenció de Jesús, i per la gràcia d’aquest rebé la llum, la vista i
la bona nova de l’Evangeli. Sant Bernat Calvó assegut a la vora del camí d’una
vida materialment assegurada però espiritualment buida, en trucar a la porta
del monestir de Santes Creus assolí també la llum. El seu model, com demana la
Regla de sant Benet als monjos, fou Crist, el gran sacerdot escollit d’entre
els homes, aquell que comprèn i acull als ignorants, als extraviats, als
pobres, als cecs. Déu cridà Bernat Calvó a la vida monàstica, al sacerdoci, a
l’episcopat. Sempre experimentant les seves febleses se sentí conduit pel
Senyor al llarg de tota la seva vida per un camí suau, el camí de la fe viscuda
al clos del monestir. La seva fou una vida plena, una vida de disponibilitat
absoluta al Senyor. Des de que escoltà la veu que com a Bartimeu li deia
«anima’t i vine», des de que entrà al monestir de Santes Creus, es deixà dur
per la voluntat de Déu, no fent altra cosa que servir a la seva Església, al seu
rei i al seu país; un servei marcat per la seva providesa i discreció tant en
els afers temporals com en les qüestions
de l’esperit.
Hem escoltat en la primera
lectura un fragment del llibre de la consolació del profeta Jeremies; un anunci
d’esperança pel poble d’Israel subjugat per l’exèrcit babilònic del rei
Nabucodonosor, sotragat per la destrucció de Jerusalem i del seu temple. Però
el Senyor davant l’adversitat anuncia un futur esperançador, un camí recte i
fàcil. També al cec Bartimeu que patia la pobresa i la ceguesa, de la mà de
Jesús se li obriren els ulls i se li confirmà l’esperança. «L'esperança ens mou
a creure amb fermesa que la mort i l'odi no tenen l'última paraula sobre la
vida humana. Que el mal al final serà eliminat com la zitzània del camp. I,
sobretot, ens dóna a Jesucrist que ens acompanya i consola en el nostre camí»,
diu el Papa Francesc[3].
Al llarg dels temps el designi
del Senyor no canvia, malgrat les dificultats que a voltes poden semblar
insalvables, la meta sempre és el Regne, un regne on viure en pau i llibertat. Perquè
arreu del món són molts els germans nostres que estan privats del més
elemental, per saciar la seva fam i set d’aigua, de pa, de llibertat i de pau, en definitiva d’esperança. Déu estima
al qui li crida de des la vora del camí, com Bartimeu, com Bernat Calvó, ran
del camí que porta a Jerusalem aquesta ciutat tantes voltes arrasada i tantes
altres reconstruïda, que no s’ha deixat aixafar mai pels poders tirànics que
l’han envaït. Però per damunt de tot el camí cap a Jerusalem és el camí cap al
Regne que Crist va portar-nos i pel qual va morir a la creu, és el camí vers la
Pasqua, aquest és l´únic camí que porta cap a la reconciliació, la justícia i
la pau. Tot passant per Jericó cap a Jerusalem els camins del cec Bartimeu i el
de Jesús s’entrecreuen.
També el de sant Bernat Calvó s’entrecreuà amb el de
Jesús caminant vers la porta del monestir de santes Creus. Déu sempre sap el
que ens cal però vol que siguem nosaltres els qui ens posem dempeus i li
demanem. Els nostres camins s’entrecreuen amb els del Senyor sovint, més sovint
del que creiem. Perquè Ell és amb el que té fam, el que té set; amb el foraster
i l’immigrant; amb el qui no té ni per a vestir; amb el qui està malalt, amb el
qui és a la presó.
La Carta als Hebreus ens mostra
com la comunitat segueix a Crist pel camí de l’amor i sota el signe sacerdotal.
Tant sols Crist és el sacerdot singular i transcendent però Ell ha fet partícip
del seu ministeri a la seva Església; és el sacerdoci universal al que tots
estem cridats i que sant Bernat Calvó visqué de manera privilegiada com a
sacerdot i com a bisbe. Així l’Església, que som tots, està cridada a recórrer
amb Jesús aquest camí vers la Pasqua definitiva, un camí de servei, esperançat
i confiat que ens porta al Regne caminant costat a costat amb Jesús. «No és
cristià caminar amb el cap cot, sense aixecar la vista a l'horitzó. Com si tot
el nostre camí s'acabés aquí, en el palmell de pocs metres de viatge; com si en
la nostra vida no existís cap meta i cap fi, i nosaltres estiguéssim obligats a
un etern errar, sense cap raó per a les nostres tantes fatigues. Això no és
cristià»[4], diu el
Papa Francesc.
Un camí com el que recorregué al
llarg de la seva vida sant Bernat Calvó, perquè «tal devia ésser el prestigi
del bisbe per la seva equanimitat justiciera que tots els qui veien trepitjats
els seu drets devien trobar un acolliment de defensa benigna i paternal en
aquell mateix gest que el sant bisbe tenia sempre envers els desvalguts i els
que sofrien per les migradeses de la pobresa d’uns temps sovint calamitosos i
que, d’altra banda, estaven exposats a l’abandonament. Aquesta era la seva
millor aurèola que tant l’havia exalçat als ulls del poble com a garantia
externa de les seves virtuts.»[5]
Déu cridà a aixecar-se a Bartimeu, cridà a Bernat Calvó i ens crida a nosaltres
per recobrar la llum de la fe i de l’esperança. Sempre hi ha cegueses, sempre
hi ha dificultats però sempre hem de tenir
el ulls del cor oberts a la llum de l’esperança per quan el Senyor ens
digui «Què vols que et faci?» respondre «Feu que hi vegi» amb els ulls de la fe.