Santa
Teresa de Jesús
Monestir de les
Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona
15 d’octubre de 2018
Sa 7, 7-14; Salm 83, 2-3. 4-5. 11. 12-13; Rm 8, 14-17. 26-27 i Jn 7, 14-18. 37-39
Deia ahir el Papa
Francesc en l’homilia de la canonització de set beats, entre ells Pau VI i
Oscar Romero, que Déu ens demana la vida per sempre, la vida en plenitud,
perquè Jesús és radical. Ell ho dona tot i ho demana tot, dona un amor total i
ens demana un cor indivís, tot per a Ell.
El cos, l’ànima i el
cor de Teresa de Jesús, tot el seu ésser, sospirava per l’amor de Crist; Teresa
es delia per Jesús i Ell la mirà a ella també amb amor, el Senyor l’aixoplugà,
fou el seu escut davant de tantes i tant grans adversitats. Teresa suplicà a
Déu prudència i esperit de saviesa; preferí això a la salut i a la bellesa i es
veié recompensada per l’amistat de Déu, l’amor del Senyor, esdevingué per a
ella un tresor inesgotable.
«Comenzóme
mucho mayor amor y confianza de este Señor en viéndole, como con quien tenía
conversación tan continua. Veía que, aunque era Dios, que era hombre, que no se
espanta de las flaquezas de los hombres, que entiende nuestra miserable
compostura, sujeta a muchas caídas por el primer pecado que Él había venido a
reparar.[1]»
Teresa participà
plenament de la filiació divina, perquè es deixà endur per l’Esperit de Déu.
Teresa no es guardà res per a ella mateixa, sinó que esdevenint l’Esperit de
Déu i el seu propi esperit una sola voluntat, superada la seva debilitat,
volgué fer partícips de Déu a les seves germanes.
«Los
que yo llamo gustos de Dios es muy de otra manera, como entenderéis las que lo
havéis probado por la misericordia de Dios.[2]»
Teresa fou una assedegada
de Crist, l’esperit feu néixer d’ella torrents d’aigua viva que amararen de zel
pel Senyor tantes fundacions que cresqueren com rius inestroncables. Teresa va
descobrir en el Senyor la font de l’alegria, visqué la pregària com una relació
d’amistat amb aquell a qui estimava i sabia que l’estimava. Estava certa de que
el que li manaven venia de Déu i no era pas la seva pròpia voluntat; perquè feu
el seu camí en la fraternitat, en la comunió, en el sí de l’Església, a qui
tenia per mare.
«Aquí
me parece viene bien dejarse del todo en los brazos de Dios: Si quiere llevarla
al cielo, vaya; si al infierno, no tiene pena, como vaya con su Bien; si acabar
del todo la vida, eso quiere; si que viva mil años, también; haga Su Majestad
como de cosa propia; ya no es suya el alma de sí mesma; dada está del todo a el
Señor; descuídese del todo.[3]»
Mística i profundament
espiritual, la seva relació íntima amb Déu no l’impedí d’esdevenir missionera,
no la separà del món, ans al contrari en feu una “andariega” per camins polsosos,
amb salut delicada però moguda per una forta determinació, servir a Crist.
« ¡Oh
Señor! que todo el daño nos viene de no tener puestos los ojos en Vos, que si
no mirásemos otra cosa sino al camino, presto llegaríamos; mas damos mil caídas
y tropiezos y erramos el camino por no poner los ojos -como digo- en el
verdadero camino.[4]»
Teresa cregué en Déu,
es confia plenament a la seva voluntat, es deixà endur pel seu Esperit i tots
els béns li foren donats. Gaudí d’aquella riquesa espiritual vinguda de Déu i
aprenent sense malícia, sense enveja no es guardà res per a ella mateixa perquè
estava certa de que la saviesa que ve de Déu és un tresor inesgotable i qui
malda per obtenir-lo s’atrau l’amistat de Déu.
Teresa fou una dona
agosarada, amarada de l’amor a Crist i de Crist, un amor que sobreeixí en
fruits per a l’Església, uns fruits que encara perduren. Com sant Agustí i
tants d’altres Teresa viu un camí de conversió, sent com arriba a ser una altra
i al cap i a la fi més que mai ella mateixa. És el resultat de la seva íntima i
personal relació amb Déu. El seu vertader jo és el que neix del diàleg, de la
relació i de l’amor amb un Tu que és Crist. Teresa ens mostra com Déu parla als
homes i a les dones i els homes i les dones parlen a Déu i amb Déu. El que deia
no cercava la seva pròpia gloria sinó la gloria d’aquell qui l’enviava, per
això era ben digne de crèdit. Així Teresa és de Jesús i Jesús és de Teresa.
Teresa està prop
nostre, és una santa propera, humana, vital, que experimentà les mateixes
dificultats que nosaltres i amb l’ajut del Senyor les anà vencent. Teresa sabia
somriure, riure i fer riure, es movia amb desimboltura en tota circumstància; perquè
era ella mateixa, però sobretot perquè transmetia la seva constant unió amb Déu.
Aquesta «fémina inquieta, vagabunda, desobediente y contumaz», com la definí un
eclesiàstic de l’època, fou rica en carismes, en força i en lluminositat per a
bé de l’Església de Crist; perquè “filla de l’Església” era com li agradava de
ser anomenada; al llarg de la seva vida treballà incansablement per l’Església,
amb ella i en ella i també patí per l’Església. Però tot ho suportà perquè la
seva força Crist.
«Abracemos
bien la cruz
Y
sigamos a Jesús,
Que es
nuestro camino y luz.[5]»