dilluns, 15 d’octubre del 2018

Santa Teresa de Jesús


Santa Teresa de Jesús
Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona
15 d’octubre de 2018
Sa 7, 7-14; Salm 83, 2-3. 4-5. 11. 12-13; Rm 8, 14-17. 26-27  i Jn 7, 14-18. 37-39

Deia ahir el Papa Francesc en l’homilia de la canonització de set beats, entre ells Pau VI i Oscar Romero, que Déu ens demana la vida per sempre, la vida en plenitud, perquè Jesús és radical. Ell ho dona tot i ho demana tot, dona un amor total i ens demana un cor indivís, tot per a Ell.

El cos, l’ànima i el cor de Teresa de Jesús, tot el seu ésser, sospirava per l’amor de Crist; Teresa es delia per Jesús i Ell la mirà a ella també amb amor, el Senyor l’aixoplugà, fou el seu escut davant de tantes i tant grans adversitats. Teresa suplicà a Déu prudència i esperit de saviesa; preferí això a la salut i a la bellesa i es veié recompensada per l’amistat de Déu, l’amor del Senyor, esdevingué per a ella un tresor inesgotable.

«Comenzóme mucho mayor amor y confianza de este Señor en viéndole, como con quien tenía conversación tan continua. Veía que, aunque era Dios, que era hombre, que no se espanta de las flaquezas de los hombres, que entiende nuestra miserable compostura, sujeta a muchas caídas por el primer pecado que Él había venido a reparar.[1]»
Teresa participà plenament de la filiació divina, perquè es deixà endur per l’Esperit de Déu. Teresa no es guardà res per a ella mateixa, sinó que esdevenint l’Esperit de Déu i el seu propi esperit una sola voluntat, superada la seva debilitat, volgué fer partícips de Déu a les seves germanes.

«Los que yo llamo gustos de Dios es muy de otra manera, como entenderéis las que lo havéis probado por la misericordia de Dios.[2]»
Teresa fou una assedegada de Crist, l’esperit feu néixer d’ella torrents d’aigua viva que amararen de zel pel Senyor tantes fundacions que cresqueren com rius inestroncables. Teresa va descobrir en el Senyor la font de l’alegria, visqué la pregària com una relació d’amistat amb aquell a qui estimava i sabia que l’estimava. Estava certa de que el que li manaven venia de Déu i no era pas la seva pròpia voluntat; perquè feu el seu camí en la fraternitat, en la comunió, en el sí de l’Església, a qui tenia per mare.

«Aquí me parece viene bien dejarse del todo en los brazos de Dios: Si quiere llevarla al cielo, vaya; si al infierno, no tiene pena, como vaya con su Bien; si acabar del todo la vida, eso quiere; si que viva mil años, también; haga Su Majestad como de cosa propia; ya no es suya el alma de sí mesma; dada está del todo a el Señor; descuídese del todo.[3]»
Mística i profundament espiritual, la seva relació íntima amb Déu no l’impedí d’esdevenir missionera, no la separà del món, ans al contrari en feu una “andariega” per camins polsosos, amb salut delicada però moguda per una forta determinació, servir a Crist.

« ¡Oh Señor! que todo el daño nos viene de no tener puestos los ojos en Vos, que si no mirásemos otra cosa sino al camino, presto llegaríamos; mas damos mil caídas y tropiezos y erramos el camino por no poner los ojos -como digo- en el verdadero camino.[4]»
Teresa cregué en Déu, es confia plenament a la seva voluntat, es deixà endur pel seu Esperit i tots els béns li foren donats. Gaudí d’aquella riquesa espiritual vinguda de Déu i aprenent sense malícia, sense enveja no es guardà res per a ella mateixa perquè estava certa de que la saviesa que ve de Déu és un tresor inesgotable i qui malda per obtenir-lo s’atrau l’amistat de Déu.

Teresa fou una dona agosarada, amarada de l’amor a Crist i de Crist, un amor que sobreeixí en fruits per a l’Església, uns fruits que encara perduren. Com sant Agustí i tants d’altres Teresa viu un camí de conversió, sent com arriba a ser una altra i al cap i a la fi més que mai ella mateixa. És el resultat de la seva íntima i personal relació amb Déu. El seu vertader jo és el que neix del diàleg, de la relació i de l’amor amb un Tu que és Crist. Teresa ens mostra com Déu parla als homes i a les dones i els homes i les dones parlen a Déu i amb Déu. El que deia no cercava la seva pròpia gloria sinó la gloria d’aquell qui l’enviava, per això era ben digne de crèdit. Així Teresa és de Jesús i Jesús és de Teresa.

Teresa està prop nostre, és una santa propera, humana, vital, que experimentà les mateixes dificultats que nosaltres i amb l’ajut del Senyor les anà vencent. Teresa sabia somriure, riure i fer riure, es movia amb desimboltura en tota circumstància; perquè era ella mateixa, però sobretot perquè transmetia la seva constant unió amb Déu. Aquesta «fémina inquieta, vagabunda, desobediente y contumaz», com la definí un eclesiàstic de l’època, fou rica en carismes, en força i en lluminositat per a bé de l’Església de Crist; perquè “filla de l’Església” era com li agradava de ser anomenada; al llarg de la seva vida treballà incansablement per l’Església, amb ella i en ella i també patí per l’Església. Però tot ho suportà perquè la seva força Crist.

«Abracemos bien la cruz
Y sigamos a Jesús,
Que es nuestro camino y luz.[5]»



[1] Teresa De Jesús o.c. BAC, p. 204. Libro de la vida, Cap. 37,5.
[2] Teresa De Jesús o.c. BAC, p. 499. Cuartas moradas, Cap. 2,2.
[3] Teresa De Jesús o.c. BAC, p. 96. Libro de la vida, Cap. 17,2.
[4] Teresa De Jesús o.c. BAC, p. 301. Camino de perfección, Cap. 16,7.
[5] Teresa De Jesús o.c. BAC, p. 668. Monjas del Carmelo.