dilluns, 22 d’octubre del 2018

Dedicació de l’església Monestir de Santa Maria de Valldonzella


Dedicació de l’església
Monestir de Santa Maria de Valldonzella
22 d’octubre de 2018
Ez 47,1-2.8-9.12 ; Salm 83,3.4.5 i 10.11; 1Pe 2,4-9 i Jo 4,19-24

Adorar al Pare en esperit i en veritat, això és el realment important. Pel judaisme tenia molta importància el temple a Jerusalem; la seva destrucció i la seva reconstrucció esdevenien com un signe de la vitalitat del poble d’Israel. Però amb Jesús tot ha canviat, Ell és la pedra viva, escollida per Déu i de gran valor. El temple ja no és una construcció sumptuosa, bella que es justifica per si mateixa; el vertader temple és el construït per pedres vives, el vertader temple és un temple espiritual, el vertader temple som nosaltres i la pedra angular és Crist.

Al llarg de la història d’aquesta comunitat de Valldonzella heu tingut diversos temples, fins aquest dedicat el 22 d’octubre de 1923 pel bisbe Ramon Guillamet; els atzars de la història han fet que els edificis monàstics fossin destruïts i tornats a construir; però la comunitat com a tal no ha desaparegut mai amb l’edifici, perquè éreu vosaltres el vertader temple. «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20) ens diu l’evangeli de Mateu; Déu és enmig dels seus fidels, «podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre.» (Lc 17,21) ens diu l’evangeli de Lluc. Cada cop que ens reunim per a celebrar l’Eucaristia el president fa servir l’expressió “El Senyor sigui amb vosaltres”, no és tant sols l’expressió d’un desig perquè el Senyor és vertaderament enmig nostre. Quan el prevere ho diu en iniciar la celebració ho diu perquè quan ens reunim en el seu nom, Ell és enmig nostre; quan el prevere o el diaca ho diu abans de proclamar l’Evangeli és perquè el Senyor es fa present de manera especial en proclamar la seva paraula; quan ho diu abans del centre de la celebració és perquè s’hi fa present pel mitjà del pa i del vi de manera especialíssima i fonamental. Però no tot acaba amb una presència real al llarg de la celebració, nosaltres som les pedres vives d’aquest temple definitiu, per tant hem de fer present al Senyor al nostre voltant, així ho indica l’expressió final de l’Eucaristia, el Senyor sigui amb vosaltres, perquè el fem present en el món.

Això mateix li ho confessa Jesús a la dona samaritana. Aquesta insòlita trobada de Jesús amb la dona samaritana ens mostra que no hi ha home o dona que en la seva vida, com la dona de Samaria, no es trobi assedegat, com ella que és al costat d'un pou amb un càntir buit, amb l'esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l'existència. Avui són molts els pous que s'ofereixen a la set de l'home. Com Jesús, en el pou de Sicar, també l'Església sent el deure asseure's al costat dels homes i dones, els assedegats del nostre temps, per fer present al Senyor en les seves vides, de manera que puguin trobar-lo, perquè només el seu Esperit és l'aigua que dóna la vida veritable i eterna.

Per ser pedres vives hem d’estar assedegats de Déu, assedegats d’aquell riu dels que ens parla Ezequiel, d’aquella aigua que allí on arriba tot viu. Nosaltres mateixos hem de ser aquesta aigua i portar vida, no ser pas pedra d’ensopec, sinó portar il·lusió al nostre entorn. Sempre hi haurà qui no farà cas del nostre testimoni, però no per això hem de deixar de proclamar la lloança d’aquell que ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable, com ens diu la primera carta de sant Pere. Perquè l’hora s’acosta, millor dit és ara mateix i hem de ser aquí i ara dels adoradors que vol el Pare, dels qui ho fan en esperit i en veritat. Pedres vives del temple espiritual que té en Jesús la seva pedra angular i del qual nosaltres n’hem de ser testimonis.

Trobar a Jesús porta necessàriament a la conversió. Només trobant a Jesús podrem saciar la nostra set, només acudint a la seva presència beurem pau, perdó, serenitat i fortalesa per continuar caminant en aquesta vida. Només llegint i comprenent la seva Paraula ens enfortirem amb l'aigua de vida, solament acostant-nos als que encara tenen set espiritual, aconseguirem descobrir el rostre de Jesús qui, igual que amb la samaritana, sempre ens està esperant al costat del pou d'aigua viva.

Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple, és només un edifici en el qual Déu i l'home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d'aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d'un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L'edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no només al final dels temps, sinó ja ara mateix.
Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més. Que coneixent Déu la nostra vida es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres i així adorem al Pare en esperit i en veritat, que és el realment important.