Dedicació de l’església
Monestir de Santa Maria de Valldonzella
22 d’octubre de 2018
Ez 47,1-2.8-9.12 ; Salm 83,3.4.5 i 10.11; 1Pe 2,4-9 i Jo 4,19-24
Adorar al Pare en esperit i en veritat, això és el realment important.
Pel judaisme tenia molta importància el temple a Jerusalem; la seva destrucció
i la seva reconstrucció esdevenien com un signe de la vitalitat del poble
d’Israel. Però amb Jesús tot ha canviat, Ell és la pedra viva, escollida per
Déu i de gran valor. El temple ja no és una construcció sumptuosa, bella que es
justifica per si mateixa; el vertader temple és el construït per pedres vives,
el vertader temple és un temple espiritual, el vertader temple som nosaltres i
la pedra angular és Crist.
Al llarg de la història d’aquesta comunitat de Valldonzella heu tingut
diversos temples, fins aquest dedicat el 22 d’octubre de 1923 pel bisbe Ramon
Guillamet; els atzars de la història han fet que els edificis monàstics fossin
destruïts i tornats a construir; però la comunitat com a tal no ha desaparegut mai
amb l’edifici, perquè éreu vosaltres el vertader temple. «On n'hi ha dos
o tres de reunits en
el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells»
(Mt 18,20) ens diu l’evangeli de Mateu; Déu és enmig dels seus fidels, «podran
dir: "És aquí"
o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre.» (Lc 17,21) ens diu l’evangeli de Lluc. Cada
cop que ens reunim per a celebrar l’Eucaristia el president fa servir
l’expressió “El Senyor sigui amb vosaltres”, no és tant sols l’expressió d’un
desig perquè el Senyor és vertaderament enmig nostre. Quan el prevere ho diu en
iniciar la celebració ho diu perquè quan ens reunim en el seu nom, Ell és enmig
nostre; quan el prevere o el diaca ho diu abans de proclamar l’Evangeli és
perquè el Senyor es fa present de manera especial en proclamar la seva paraula;
quan ho diu abans del centre de la celebració és perquè s’hi fa present pel
mitjà del pa i del vi de manera especialíssima i fonamental. Però no tot acaba
amb una presència real al llarg de la celebració, nosaltres som les pedres
vives d’aquest temple definitiu, per tant hem de fer present al Senyor al
nostre voltant, així ho indica l’expressió final de l’Eucaristia, el Senyor
sigui amb vosaltres, perquè el fem present en el món.
Això mateix li ho confessa Jesús a la dona samaritana. Aquesta insòlita
trobada de Jesús amb la dona samaritana ens mostra que no hi ha home o dona que
en la seva vida, com la dona de Samaria, no es trobi assedegat, com ella que és
al costat d'un pou amb un càntir buit, amb l'esperança de sadollar el desig més
profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l'existència. Avui
són molts els pous que s'ofereixen a la set de l'home. Com Jesús, en el pou de Sicar,
també l'Església sent el deure asseure's al costat dels homes i dones, els assedegats
del nostre temps, per fer present al Senyor en les seves vides, de manera que
puguin trobar-lo, perquè només el seu Esperit és l'aigua que dóna la vida
veritable i eterna.
Per ser pedres vives hem d’estar assedegats de Déu, assedegats d’aquell
riu dels que ens parla Ezequiel, d’aquella aigua que allí on arriba tot viu.
Nosaltres mateixos hem de ser aquesta aigua i portar vida, no ser pas pedra
d’ensopec, sinó portar il·lusió al nostre entorn. Sempre hi haurà qui no farà
cas del nostre testimoni, però no per això hem de deixar de proclamar la
lloança d’aquell que ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum
admirable, com ens diu la primera carta de sant Pere. Perquè l’hora s’acosta,
millor dit és ara mateix i hem de ser aquí i ara dels adoradors que vol el
Pare, dels qui ho fan en esperit i en veritat. Pedres vives del temple
espiritual que té en Jesús la seva pedra angular i del qual nosaltres n’hem de
ser testimonis.
Trobar a Jesús porta necessàriament a la conversió. Només trobant a Jesús
podrem saciar la nostra set, només acudint a la seva presència beurem pau,
perdó, serenitat i fortalesa per continuar caminant en aquesta vida. Només
llegint i comprenent la seva Paraula ens enfortirem amb l'aigua de vida,
solament acostant-nos als que encara tenen set espiritual, aconseguirem
descobrir el rostre de Jesús qui, igual que amb la samaritana, sempre ens està
esperant al costat del pou d'aigua viva.
Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una
església, un temple, és només un edifici en el qual Déu i l'home volen
trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les
lectures d'aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el
significat d'un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes.
L'edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i
comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre
nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè
en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la
humanitat, no només al final dels temps, sinó ja ara mateix.
Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple
espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra
angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem
adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més. Que coneixent Déu la nostra vida
es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests
murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres i així adorem al Pare en esperit i en veritat, que és el
realment important.